El Bloc de l’Edu3.cat

En el capítol que us proposem avui que forma part del programa “Energi K” es relacionen les diferents fonts d’energia amb els poders de superherois com ara Hulk, Spiderman o Superman.

Des que la humanitat busca explicacions sobre els fenòmens que succeeixen al seu voltant, les fonts d’energia estan representades en forma de déus i herois en la mitologia i les llegendes populars. Així, civilitzacions tan antigues com la dels maies afirmaven que el seu emperador era fill del Sol.

Els Aquests déus i herois de la mitologia clàssica tenen molts paral·lelismes amb personatges literaris posteriors i superherois de còmic. Tot i les semblances entre els uns i els altres, els poders dels personatges literaris a partir del segle XVIII els provoca més la ciència que no pas cap divinitat. El dibuixant Ramon F. Bachs aclareix que hi ha un gran grup de superherois que tenen molt a veure amb la ciència. Hi ha superherois que han estat científics i que han provat en si mateixos els seus experiments. D’altres són fruit d’un accident provocat per altres científics. Frankenstein va rebre vida gràcies a l’energia elèctrica i l’energia nuclear ha donat poders a superherois com ara Hulk o Spiderman. Superman, per la seva banda, és el primer superheroi sostenible, ja que els seus poders provenen del Sol.

Endinsa’t en el món de la ciència a través del còmic!!!

+ Web del programa

Avui us presentem un nou capítol de la sèrie Nostranau que tracta sobre un dels projectes d’exploració de l’espai més notables, l’Estació Espacial Internacional. Es tracta d’un satèl·lit artificial, habitat permanentment, destinat a la recerca científica i tecnològica no militar.

El 20 de novembre de 1998, un coet rus Proton va posar en òrbita el primer mòdul de l’Estació: el Zarya.

El Zarya és un cilindre de 13 metres de llarg, 4 de diàmetre, i un pes d’unes vint tones. Era l’habitacle per acollir els primers astronautes responsables de muntar els elements de l’Estació que arribarien a continuació. En arribar al seu destí, el Zarya va estendre els seus grans plafons fotovoltaics per captar l’energia del Sol.

Dues setmanes després, els Estats Units van enviar-hi, mitjançant el transbordador Endeavour, un mecanisme per permetre l’acoblament de les naus que van i vénen de la Terra.

El juliol del 2000, un coet rus va traslladar-hi un nou mòdul: el Zvezda. I al novembre, el transbordador nord-americà hi va enviar un altre mòdul fotovoltaic amb més plafons solars. Des d’aleshores, l’estació disposa de l’energia elèctrica per mantenir l’habitacle en condicions.

A 400 quilòmetres d’alçada sobre la Terra, els astronautes de l’Estació treballen en recerques químiques i biològiques, en estudis astronòmics, en experiments sobre el comportament del cos humà en l’espai… També observen i estudien la Terra, i intenten esbrinar els canvis que s’hi produiran, a curt i a llarg termini.

A l’Estació hi poden viure permanentment un mínim de set persones, en estades de 3 a 6 mesos de durada. Fins el gener del 2002, l’han habitat un total de 79 astronautes, 68 homes i 11 dones, entre residents i viatgers ocasionals. La majoria han estat nord-americans, però han conviscut amb 15 russos, 3 canadencs, 1 francès, 1 italià i 1 japonès.

Des de Catalunya, l’Estació Espacial Internacional es pot contemplar en el cel una mitjana de tres vegades cada 10 dies. És com una estrella molt brillant que es desplaça, a poc a poc, fins que s’amaga dins l’ombra de la Terra.

Si voleu continuar descobrint més coses sobre l’Univers us convidem a disfrutar l’espectacle de l’Univers amb la sèrie de Nostranau!

Avui us apropem a l’arquitectura a través d’un programa de la sèrie “Arquitectures”. En aquest capítol l’arquitecte Juli Capella comenta els detalls de la Mediateca de Sendai, obra de l’arquitecte japonès Toyo Ito.

L’arquitecte Juli Capella explica que coneix l’obra de Toyo Ito i que ha visitat alguna de les seves construccions a Tòquio. Capella pensa que l’avantguarda de l’arquitectura en aquest inici del segle XXI mira cap al Japó.

Juli Capella comenta que l’arquitectura de Toyo Ito té tots els ingredients necessaris: es desfà de l’ordre, té accés lliure i és flexible. També pensa que la Mediateca de Sendai, al Japó, és el paradigma de la desaparició: la columna no existeix, sinó que explota, i la paret com a estructura queda descartada.

Gaudiu de l’art amb l’Edu3!!!

+Web del programa