Economia al batxillerat

Amb aquest Bloc treballem la matèria de modalitat ECONOMIA. És una eina per aclarir conceptes, discutir i repassar. També és el mitjà habitual de participació dels alumnes aportant dubtes, plantejant problemes i redactant els exercicis que el professor proposa. També és el mitjà a través del qual els alumnes podreu ampliar coneixements.

L’assignatura ECONOMIA té AVALUACIÓ CONTÍNUA. Això significa que la nota de la 1a Avaluació és el resultat de tots els tests, els exàmens i treballs, més la valoració del comportament a les classes, des de l’inici de curs fins la data de la 1a. avaluació. Així mateix, la nota de la 2a Avaluació també és el resultat de tots els tests i tots els exàmens, etc. de TOT EL CURS, des del primer dia de setembre fins la data de la 2a avaluació. Igualment, la  nota de la 3a Avaluació és la nota Final i és el resultat de TOTA LA FEINA DE TOT EL CURS, de setembre a juny.

En cada avaluació, la nota de l’examen trimestral pesa un 40%, l’altre 40% és la mitjana dels tests, i un 20% és la mitjana dels exercicis i notes de comportament a classe. Per a la 2a i 3a avaluació les notes dels exàmens dels trimestres anteriors, el de la 1a i 2a avaluació respectivament, passen a ocupar una nota més al costat de les notes dels tests que es van acumulant al llarg del curs. Per tant, l’examen trimestral sempre pesa un 40% de la nota de l’avaluació corresponent.

Exàmens trimestrals

Els tres exàmens trimestrals es confeccionen a partir d’un ventall de preguntes dels temes treballats durant el trimestre i que es llisten en el present Bloc. D’aquesta manera, els alumnes, es preparen, amb dies d’antelació, les respostes. Del llistat, a l’examen hi haurà 5 preguntes que si es responen correctament puntuen 2 punts cadascuna d’elles.

Tests

Es faran tests per capítols del Programa, un test per lliçó.

Cada test consta de 5 preguntes amb 4 respostes possibles i només 1 és la correcta. Es puntua de la manera següent:

5 respostes correctes: 10

4 respostes correctes i 1 en blanc: 8

4 respostes correctes i 1 errònia: 7

3 respostes correctes i 2 en blanc: 6

3 respostes correctes i 1 errònia i 1 en blanc: 5

3 respostes correctes i 2 errònies: 4

2 respostes correctes i 3 en blanc: 4

2 respostes correctes, 1 errònia i 2 en blanc: 3

2 respostes correctes, 2 errònies i 1 en blanc: 2

2 respostes correctes i 3 errònies: 1

Resta de resultats i combinacions: 0

No hi ha notes negatives.

Els treballs

Obligatòriament, els alumnes han de formar grups de tres persones màxim i confeccionar UN article diferent en aquest Bloc amb els exercicis de cada lliçó. En cada article cal copiar les preguntes i respondre correctament el que es planteja. Hi ha una data límit per presentar aquests treballs que és la data del test corresponent. Després d’aquesta data ja no es poden presentar els exercicis corresponents però sí les millores. Les millores es podran presentar si l’alumne/a ha fet els deures de manera que el professor els ha corregit, i, sobre els comentaris redactats pel professor i indicacions, l’alumne pot refer els exercicis i millorar-los aconseguint una millora substancial de la nota. Quan abans presenti els treballs l’alumne/a més temps i vegades tindrà per millorar-los, sense més límit que la data de l’examen trimestral a partir de la qual ja no es podran introduir millores de cap mena. els tres alumnes del grup hauran de tenir el mateix treball al Bloc, per tant, n’hi haurà tres versions idèntiques. No hi ha recuperacions.

Aquells alumnes que no aprovin l’assignatura pel juny i hagin d’anar a proves extraordinàries de setembre podran fer i refer els treballs no fets o pendents, òbviament, individualment.

A classe s’explicaran els detalls tècnics per esdevenir usuari autoritzat del Bloc i poder-hi treballar.

LA NOTA DE FINAL DE CURS ÉS:

UN 40% L’EXAMEN DEL TERCER TRIMESTRE,

UN 20% LA MITJANA DE TOTS ELS DEURES I COMPORTAMENT DE TOT EL CURS, I

UN 40% LA MITJANA ARITMÈTICA DE TOTS ELS TESTS I ANTERIORS EXÀMENS DE TOT EL CURS.

 

BONA FEINA!

Publicat dins de General | Envia un comentari

tema macroeconomic de Mèxic

Retall presupuestal de 124.300.000.000 de pesos per mantenir l’estabilitat:

L’entorn econòmic internacional des de finals de l’any passat, va presentar un deteriorament significatiu a causa dels següents factors: la dràstica caiguda en el preu del petroli; la volatilitat financera associada al imminent increment en les taxes d’interès als Estats Units, i la desacceleració de l’economia global.

No obstant això, i gràcies al maneig responsable de les polítiques fiscal i monetària, així com a les accions que ha portat a terme el Govern Federal -com la Reforma Hacendaria, la compra de cobertures davant caigudes en els preus del petroli i la renovació de la línia de crèdit flexible amb el Fons Monetari Internacional, entre d’altres- les finances públiques es troben en una posició sòlida per enfrontar aquest entorn de volatilitat durant 2015.

Davant la perspectiva que els preus del petroli es mantinguin baixos i s’incrementin les taxes d’interès durant els següents anys, s’ha iniciat des d’ara una revisió a l’estructura de la despesa pública de manera que permeti una reenginyeria a l’interior de l’Administració Pública Federal per a l’elaboració del pressupost de Egresos per a l’exercici 2016.

El propòsit d’aquest exercici és abandonar la pràctica d’elaborar el pressupost sobre una base inercial; és a dir, prendre el pressupost de l’any anterior i simplement afegir o treure programes. En el seu lloc, es durà a terme un exercici de fons per millorar els processos administratius, optimitzar les estructures, i, si escau, eliminar programes o unitats administratives del govern que presentin duplicitat, i alhora privilegiar els projectes d’inversió els beneficis arribin a un major nombre de mexicans.

Unit a l’anterior, el Govern de la República ha determinat, de conformitat amb el que estableix la Llei Federal de Pressupost i Responsabilitat Hacendaria (LFPRH), ajustar la despesa pública a partir d’aquest mateix exercici, preveient un entorn advers en els següents anys .

L’ajust previst a la despesa pública de les dependències i entitats de l’Administració Pública Federal (APF) és de 124.300.000.000 de pesos, suma que representa el 0,7% per cent del PIB. Aquest suma inclou ajustos de 62000000000 pesos en Pemex i de 10 mil milions en CFE d’acord al que aquests organismes han informat a aquesta Secretaria.

La premissa fonamental d’aquest ajust és que la majoria ha de venir de la despesa corrent. En el cas de les dependències i entitats de l’Administració Pública Federal, l’ajust és de 52300000000 de pesos, dels quals el 65% s’aplicarà a la despesa corrent i el restant 35% a despesa d’inversió. L’ajust a la despesa corrent és de 34100000000 de pesos, per a això es reduirà la despesa en serveis personals, la despesa d’operació, així com programes de subsidis.

En aquest sentit, s’implementaran mesures d’austeritat i disciplina pressupostària, destacant: reducció del 10% en la partida de serveis personals per a comandaments mitjans i superiors, disminució de 10% de la despesa en places de caràcter eventual i per honoraris; restricció a la creació de places, excepte aquelles que tinguin com a propòsit donar compliment a reformes de disposicions jurídiques i enfortir programes prioritaris, i es durà a terme una reducció del 10% en la despesa destinada a comunicació social.

En matèria d’inversió, s’inclou una reducció per 18100000000 de pesos. Això inclou: la cancel·lació definitiva del tren de passatgers Transpeninsular i la suspensió indefinida del Tren d’Alta Velocitat Mèxic-Querétaro. Per contra, no afectaran: el projecte del Nou Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic ni els programes de Conservació orientats a Carreteres Federals i Camins Rurals, així com la construcció de Camins Rurals i Carreteres Alimentadoras.

Així mateix, per instrucció del President de la República, en un termini de 30 dies, la Secretaria d’Hisenda emetrà directrius amb mesures específiques d’austeritat que permetin racionalitzar la despesa en assessories, telefonia cel·lular, viàtics, passatges aeris, entre d’altres.

En compliment al que disposa la LFPRH, l’Executiu Federal, a través de la Secretaria d’Hisenda i Crèdit Públic, enviarà a la Cambra de Diputats un informe sobre la suma de la despesa programable a reduir i la composició d’aquesta reducció.

El Govern de la República ratifica el seu compromís d’exercir els recursos públics sota els principis que estableix l’article 134 Constitucional, de manera que la Secretaria d’Hisenda seguirà promovent el seu ús eficient, alhora d’enfortir la transparència i rendició de comptes dels mateixos .

Publicat dins de General | 2s comentaris

Exercici 5

QUIN SISTEMA ECONÒMIC US SEMBLA MILLOR?

  • Què és?
    Un sistema econòmic és un mecanisme o institució social que organitza la producció, distribució i consum en el benefici d’una societat particular. La idea d’un sistema econòmic porta amb si la connotació articulada de parts harmonitzades funcionalment per a la consecució de fins col·lectius determinats. Durant aquesta articulació de parts cada societat tracta de resoldre el problema fonamental econòmic que és la satisfacció de les necessitats bàsiques.
  • Economia de lliure mercat.
    El liberalisme econòmic és una teoria política i d’economia desenvolupada a l’època de la Il·lustració i formulada per Adam Smith segons la qual l’economia s’autorregula sense cap intervenció per part de l’Estat i que reclama doncs que aquesta sigui mínima o si pot ser nul·la. Segons aquesta idea, la llibertat econòmica conduiria a una societat més harmoniosa i igualitària, junt a un augment progressiu i indefinit de la prosperitat.
  • Economia planificada.
    Defensat per Karl Marx. Una economia planificada és aquella en què es prescindeix d’un mercat per a l’assignació de recursos. Hi ha diversos models de planificació des del que té sorgix del consens entre els actors econòmics, a través de la socialització dels mitjans de producció en un entorn descentralitzat i de participació activa dels productors i ciutadans fins a l’imposat per una autoritat central dirigida per tecnòcrates i buròcrates.
  • Economia mixta.
    Defensat per John Maynard Keynes. és una barreja de l’economia de lliure mercat i de l’economia planificada, té els avantatges de tots dos sistemes.
    El concepte d’una economia mixta no és exclusiva a economies capitalistes (les economies van estructurar a acumulació capital i en privat posseït, empreses que busquen benefici). Un número de les propostes per sistemes socialistes demanen una mescla de formes diferents de propietat d’empresa.

Jo crec que el millor sistema d’economia és el de lliure mercat ja que tu poses el preu que tu creus i produeixes el que necessites ja que no hi ha l’Estat que et diu quan has de produir, a quin preu, etc. És una economia que et deixa decidir com vendre les teves produccionsl. Uns dels inconvenients que podem trobar, tot i que el que intenta aquesta economia és que hi hagi una societat harmoniosa, és que hi haurà més competència ja que cada empresari el que busca és el màxim benefici amb el mínim de despeses.

Publicat dins de Economia, economia de lliure mercat, Economia planificada, General, sistemes econòmics | Etiquetat com a | 2s comentaris

MERCATS- Oriol Gómez

Exercici 10

Estudiarem mercats actuals a Catalunya, Espanya i el món. Observarem, com ha evolucionat un mercat durant un període de temps, és a dir, com ha variat el preu d’un bé o servei, com ha oscil·lat l’oferta i la demanda d’aquell producte. Cada alumne ha de redactar UN ÚNIC ARTICLE NOU on estudi el mercat del producte que ell hagi escollit lliurement, cal analitzar com ha evolucionat a Catalunya, o a Espanya o al país que ha escollit per fer-ne un seguiment al llarg de tot el curs. Cal decidir el mercat després de cercar informació de diversos productes per tal d’assegurar-se que hi ha informació suficient sobre aquest mercat en el país que escollit. Cal tenir present que hi ha mercats nacionals d’un producte i que hi ha productes que el mercat és forçosament internacional o bé que en el país concret del que sou responsables no hi ha mercat interior i cal accedir als mercats internacionals (Espanya, per exemple amb el petroli, o Catalunya amb l’or, …)

Mercat del tabac

Els espanyols consumeixen avui el mateix nombre de cigarrets que el 1965 -l'última dècada de la dictadura-; entre els motius que fan que aquests 50 anys semblin no ser res, destaquen la crisi econòmica, l'atur, les pujades d'impostos i preus, i l'augment del contraban.

Actualment, el consum de cigarrets a Espanya en el mercat legal se situa en 2,15 milions de paquets, a cavall entre el volum que es van fumar els espanyols en 1964 (2.034.000) i 1965 (2,20 milions).

Xifres que queden molt lluny dels 4.660.000 de paquets que es van aconseguir entre 2008 i 2009, i que suposava polvoritzar el rècord d'anys enrere.

Al marge de les dades econòmiques que incideixen directament en aquesta evolució, la pregunta que tots es fan és si darrere d'aquestes dades s'amaga que, en realitat, hi ha menys fumadors o si per contra són els mateixos, però ho fan amb menys intensitat .

Segons explica a Efeagro el vicepresident d'assumptes corporatius de JTI, Miguel Luengo, els seus estudis de mercat -entrevistes a una mostra de població entre 18 i 64 anys- reflecteixen que són els mateixos fumadors; la diferència és que fa 50 anys fumaven entre 30 i 35 cigarrets al dia i ara aquestes xifren baixen a entre 12 i 13, entre d'altres motius perquè "hi ha menys ocasions de consum"

EVOLUCIÓ DEL CONSUM DE TABAC A CATLUNYA


EVOLUCIÓ DEL PREU DEL TABAC EN EL SEU CONSUM A ESPANYA




Un exemple de l´actualitat en que el govern espanyol pujà els imposotos del tabac ja que aporta beneficis:


Publicat dins de General | 2s comentaris

Exercici 23, per Marina Rubio

grafic ipc

Publicat dins de General | Envia un comentari

Exercici 19, per Toni Barba Morón. “Estat del benestar”.

L’estat del benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació de serveis públics i socials amb caràcter universal, hi comprés aquest serveis que no són rendibles per al sector privat. Aquests serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic.

Generalment es poden distingir diversos tipus de prestacions:

  • Les prestacions universals, que s’ofereixen a tota la població gratuïtament, i només requereixen que el beneficiari les sol·liciti. Per exemple, la sanitat o l’ensenyament obligatori.
  • Les prestacions contributives atorgades a persones que han cotitzat a la Seguretat Social durant un període de cotització mínim determinat per la llei. Per exemple, el subsidi d’atur o desocupació, la pensió de jubilació o les pensions de viduïtat o d’orfandat.
  • Les prestacions subsidiades, com per exemple l’habitatge social, del qual el beneficiari només paga una part del cost, segons les seves possibilitats econòmiques.
  • Les prestacions socials atorgades a persones que estan sota el llindar de pobresa i tenen recursos escassos o nuls. Exemples són les ajudes que presten els menjadors socials, els salaris socials.

Els darreres anys, després de la crisi financera (2007-12), molts estats tenen problemes pressupostàries. Sota la pressió d’organismes com la Comissió Europea o el Fons Monetari Internacional, com i l’allau del neoliberalisme dóna suport ideològic s’exigeixen reformes i sobretot una reducció dels serveis socials en nom d’una imprescindible austeritat. Molts observadors ans al contrari veuen en la creixent disparitat entre rics i pobres no solament una injustícia sinó un risc per a la cohesió social.

Hi ha diferents models d’estats del benestar com ara els models nòrdic, anglosaxó, continental i mediterrani:

Bloc nòrdic (Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega): També anomenat socialdemòcrata, per la gran força d’aquesta opció política en els governs dels països nòrdics. La tasca d’aquests estats és motivada per objectius igualitaris i redistributius, impulsats a través de polítiques universals.

Bloc continental (Alemanya, Àustria, Bèlgica, França i Països Baixos): Tot i mantenir un alt nivell de despesa pública, els efectes de l’estat de benestar continental no comporten cap canvi en l’estratificació social. De fet, és tracta d’un sistema reproductor de les desigualtats socials. Les polítiques públiques no són universals sinó selectives i els nivells de cobertura varien, depenent sobretot, de la posició dins el mercat laboral.

Bloc Liberal Irlanda i Regne Unit: També dit liberal, aposta per un estat assistencial, que sigui la darrera xarxa de protecció al ciutadà quan totes les altres fallin. La confiança en les forces de mercat és molt superior a les dels altres models, i es considera que les interferències de l’Estat han de ser mínimes i destinades únicament a corregir les fallides del mercat.

Bloc Mediterrani format per Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal: Els països del sud d’Europa són el darrer bloc a entrar dins els estudis dels sistemes d’estat de benestar donat que aquest arriba de manera tardana a la zona mediterrània. La presència de dictadures a la segona meitat del segle XX va provocar un desenvolupament mancat de’estructures de benestar, el que donà com a resultat uns sistemes socials basats en les estructures socials i familiars. L’estat té poc poder trencador de les estructures socials.

Publicat dins de General | 2s comentaris

Inflació i atur a Espanya i a Catalunya per Roger Muntasell i Mireia Gil

Exercici 23

Inflació i atur. Cal crear un article amb aquest títol “Inflació i atur a Espanya i a Catalunya: 1955-1975 (dictadura franquista, boom econòmic, sortida de l’estancament o autarquia, obertura al món), 1976-2000 (des del restabliment de la democràcia fins integrar-nos a la Unió Europea aproximadament) i des de 2001 fins 2012 (amb l’adopció de l’Euro). Es pot cercar el període sencer (1955-2012) o pels tres trams esmentats. En qualsevol cas, cal poder resumir AL FINAL dades d’inflació per dècades; per exemple, des de 1955 (aproximadament) fins a 1965 l’inflació va ser del … 300% (no és així, és un exemple); o, respecte l’atur: “tal” any de la dècada 1955-1965 enregistra el nivell d’atur més baix a tal any, o bé, enregistra el nivell d’atur més elevat a tal any. És a dir, heu de contemplar les dades i comentar-les, per ressaltar els moments de pitjor situació respecte aquests dos indicadors (inflació i atur) i de millor situació.

Atur d’Espanya

Inflació d’Espanya

 Atur de Catalunya

atur 2001-2013 catalunya

Inflació de Catalunya

Any                                                     Catalunya
1996                                                   3’7 %
1997                                                   2’1 %
1998                                                   1’8 %
1999                                                   3’5 %
2000                                                   4’2 %

Segons INE

Publicat dins de General | 2s comentaris

Exercici 22- Catherine i Laia

La Gran Depressió

La Gran Depressió va iniciar-se l’any 1929 amb la major recessió econòmica mundial de la història moderna, tant en profunditat com en duració. La manca de planificació del sistema capitalista feia consubstancial l’aparició de crisis cícliques: a una fase d’alça de preus, beneficis i producció, en succeïa una altra de depressió, amb caiguda dels preus i de la producció, que ocasionaven l’atur forçós. Al llarg del segle XIX aquestes crisis es van anar produint, però el 1929 la crisi va ser quelcom més que una frenada al sistema. L’impacte va ser tan profund que va arribar a canviar la situació econòmica mundial, que descansava en la confiança il·limitada en el capitalisme liberal.

Causes:

Els principals factors que van convertir la crisi del 29 en una depressió econòmica mundial van ser:

La inoperància de la Reserva Federal davant les fallides massives que es van produir en el sistema financer i la magnitud èpica de la subsegüent contracció del crèdit;
L’espiral deflacionista provocada per la caiguda de l’oferta monetària i de l’activitat econòmica, la qual cosa va incrementar, en termes reals, el valor dels deutes i va augmentar els tipus d’interès reals;
La implementació de mesures proteccionistes que van reduir de manera significativa el comerç internacional.

Els problemes econòmics de la pau

És difícil assenyalar el conjunt de factors que originaren la recessió, tot i que la Primera Guerra Mundial i la consegüent caiguda del sistema monetari internacional, basat en el patró or, hi tingueren un paper preponderant. El finançament d’aquest conflicte bèl·lic va deixar sense reserves d’or a les principals potències europees, concentrant-se aquest als Estats Units i a França, i amb un deute considerable, que encara s’hauria d’aprofundir més amb les tasques de reconstrucció. Aquests forts desequilibris convertiren en inviable el sistema del patró or, vigent fins aleshores. També ocasionaren una dependència financera d’Europa respecte a l’altre costat de l’Oceà Atlàntic, que ajudà a la propagació de la crisi.

L’abundància d’or permeteren uns tipus d’interès baixos als Estats Units, que facilitaren la bonança econòmica dels anys 20, així com la realització de nombroses inversions a una Europa necessitada per la reconstrucció. El 1919 els EUA no tenien competidor com a prestadors: fins aquell any havien prestat a Europa 6.000 milions de dòlars; només entre 1921 i 1928 la quantitat va pujar a 8.500, i els EUA va passar d’ésser deutora a ser creditora del Vell Continent. Sobre aquesta base, els estats europeus van negociar entre ells préstecs a curt termini, en molts dels casos utilitzant part dels capitals percebuts com a préstecs dels EUA. Així, el ressorgiment de l’economia europea s’establia, a mitjans dels anys vint, sobre bases ben febles.

L’abundància de diners també facilitaren l’inici de diverses bombolles especulatives, la més destacada de les quals va produir-se a la Borsa de Wall Street a partir de l’especulació de capitals.

A Europa, la completa caiguda del sistema monetari vigent ocasionà importants trastorns. Els bancs centrals, habituats a l’escassesa de l’or i ofegats pel deute públic, no trobaren una disciplina monetària adequada, generant importants hiperinflacions. Aquestes foren de gran gravetat a les antigues potències centrals, especialment a Àustria i Alemanya, com a conseqüència del Tractat de Versalles.

L’articulat del Tractat de Versalles fixava que una comissió, l’any 1921, havia de determinar la indemnització de guerra que havia de satisfer Alemanya. Les quantitats fixades foren excessives. A més, les potències aliades deuen a Anglaterra 1.300 milions de lliures, Rússia en deu 650 milions i Alemanya 1.450 com indemnització. A la vegada, Gran Bretanya té un deute amb els Estats Units de 850 milions de lliures. França havia contret un deute altíssim amb les empreses i el govern dels Estats Unitats, deute que havia de satisfer mitjançant un pagament conjunt amb Anglaterra. Aquest pagament per extingir-lo obligava a dedicar la meitat del pressupost de l’Estat. Per aquest motiu es decidí a extorsionar a Alemanya: al·legant una insignificant diferència de lliurament en fusta, el 9 de gener de 1923, l’exèrcit francès ocupa el Rhur. El govern alemany ordena la resistència passiva. Tanmateix, el govern francès va reconèixer més tard que aquell any havia obtingut mil tres-cents milions de francs. Però a Alemanya la pèrdua dels rendiments de la seva zona industrial més important va provocar una inflació gegantina, el marc perd tot el seu valor. A Alemanya l’enfonsament del poder adquisitiu i del valor de la moneda va ser dramàtic: així una lliura de mantega que el mes de febrer de 1923 costava 7.000 marcs passà el 5 de novembre de 1923 a 210.000 milions de marcs; o bé, el mateix any, circulaven segells de 2.000 milions de marcs.

Punts de contacte entre la crisis del 1929 i la d’ara ?

1- Increment de la desocupació .

2- Falta de pagament de crèdits privats i entre bancs .

3- Disminució de la liquiditat de les entitats financeres .

4- Fallida de bancs .

5- Les grans empreses i bancs clamen per la protecció de l’Estat .

6- Recessió econòmica .

7- Abasta tots els sectors econòmics i socials .

8- S’estén a Europa ia la resta del món .

9- Es desenvolupa una crisi en la producció industrial .

10- Renúncia del liberalisme econòmic .

11- Intervenció de l’Estat per solucionar la crisi .

12- Van establir sengles lleis d’emergència per restablir l’activitat bancària i la confiança en el sistema financer .

13- Les polítiques d’ambdós governs van trobar forta oposició .

14- El Partit Demòcrata va recolzar el New Deal ( política per enfrontar la Gran Depressió del President Roosevelt i també va votar massivament el pla de rescat financer del President Bush) .

Crisis de ” subprime ”

La crisi de les hipoteques ”subprime” és una crisi financera , per desconfiança creditícia , que com un rumor creixent , s’estén inicialment pels mercats financers americans i és l’alarma que posa el punt de mira en les hipoteques escombraries europees des de l’estiu del 2006 i s’evidencia l’estiu següent amb una crisi borsària . Generalment , es considera el detonant de la crisi financera del 2008 i de la crisi de la Bombolla immobiliària a Espanya .

La crisi hipotecària , fins al moment ( octubre de 2008 ) , s’ha saldat amb nombroses fallides financeres , nacionalitzacions bancàries , constants intervencions dels bancs centrals de les principals economies desenvolupades , profunds descenssos en les cotitzacions borsàries i un deteriorament de l’economia global real , que ha suposat l’entrada en recessió d’algunes de les economies més industrialitzades .

Antecedents de la crisis

Els experts assenyalen a agost de 2007 com la data fatídica de l’economia nord-americana. Va ser en aquest moment que es va insinuar l’actual crisi financera , la qual està vinculada a problemes en el sector immobiliari dels Estats Units , en particular a les hipoteques de tipus ” subprime “, o sigui , préstecs d’alt risc que inclouen a deutors sense capacitat provada de pagament o amb dubtós historial creditici .

Una crisi bancària es manifesta quan els actius pràcticament s’esgoten , els deutors morosos se situen entre el 15 i el 20 per cent del total dels préstecs bancaris , i resoldre aquests problemes costa entre el tres i el cinc per cent del PIB .

En quin sector es manifesta la crisis

En el sector immobiliari on les persones van obtenir crèdits sense tenir bon suport de fiabilitat i els bancs al seu torn van especular amb títols sense valor. En poques paraules, els bancs van facilitar préstecs d’alt risc a persones que generalment tenien un dubtós historial creditici. Això va crear una cadena de deutes que encara persisteixen.

En la indústria informàtica va ser on es va encendre l’alarma, en enfonsar la bombolla dels negocis anomenats “punt com”, o millor dit, la creació de negocis virtuals sense riquesa material.

Aquestes dues bombolles empènyer amb l’efecte dòmino la caiguda del sistema bancari, sector que ha vist trencar institucions centenàries com Lehman Brothers. Al seu torn va arribar la crisi a altres sectors de l’economia material com:

- Indústria. Es coneix que les comandes a les fàbriques nord-americanes van caure un quatre per cent a l’agost, la contracció més forta en els últims dos anys. La dada va ser divulgat un dia després que es conegués igual indicador al setembre, el més feble des de la recessió de 2001. Sobresurten les branques tèxtil i automobilística, on es reporta una baixa considerable en la venda de cotxes, així com un encariment de les matèries primeres.

- Agricultura. Els alts preus dels aliments perjudiquen les exportacions. També incideixen negativament l’increment del cost de les entrades, principalment els combustibles. Al que se sumen la manca de crèdits i la contracció en la inversió, amb perjudici directe a les activitats agroindustrials.

- Petroli. En aquesta àrea sobresurt el preu, el qual va arribar a xifres astronòmiques, el que ha pressionat fortament a l’activitat extractiva. A això s’agreguen les parades realitzades en els últims mesos en l’extracció del cru, com a conseqüència dels huracans que han afectat la zona del Golf de Mèxic, ia la reducció de la producció a Nigèria per problemes polítics.

- Comerç. En aquest sector es reporta una baixa substancial en la venda de productes, ocasionada per l’atur i per tant, una disminució en el poder adquisitiu de la població, a més d’una contracció com a conseqüència dels temors del consumidor pel futur incert de l’economia

Causes

Diversos factors es van aliar per donar lloc a la crisi financera. En primer lloc, l’enorme bombolla especulativa lligada als actius immobiliaris. Als Estats Units, com en molts altres països occidentals, i després de l’esclat de la bombolla tecnològica de principis de segle XXI, entre els anys 2000 i 2001, es va produir una fugida de capitals d’inversió tant institucionals com familiars en direcció als béns immobles. Els atemptats l’11 de setembre de 2001 van suposar un clima d’inestabilitat internacional que va obligar als principals Bancs Centrals a baixar els tipus d’interès a nivells inusualment baixos, a fi de reactivar el consum i la producció a través del crèdit. La combinació d’ambdós factors va donar lloc a l’aparició d’una gran bombolla immobiliària fonamentada en una enorme liquiditat.

En el cas nord-americà, la compravenda d’habitatge amb finalitats especulatives va estar acompanyada d’un elevat palanquejament, és a dir, amb càrrec a hipoteques que, amb la venda, eren cancel·lades per tornar a comprar una altra casa amb una nova hipoteca, quan no finançaven ambdues operacions mitjançant una hipoteca pont. El mercat aportava grans beneficis als inversors, i va contribuir a una elevació de preus dels béns immobles, i, per tant, del deute.

Però l’escenari va canviar a partir del 2004, any en què la Reserva Federal dels Estats Units va començar a pujar els tipus d’interès per controlar la inflació. Des d’aquest any fins al 2006 el tipus d’interès va passar del 1% al 5,25%. El creixement del preu de l’habitatge, que havia estat espectacular entre els anys 2001 i 2005, es va convertir en descens sostingut. A l’agost de 2005 el preu de l’habitatge i la taxa de vendes van caure en bona part dels Estats Units de manera abrupta. Les execucions hipotecàries degudes a l’impagament del deute van créixer de forma espectacular, i nombroses entitats van començar a tenir problemes de liquiditat per tornar els diners als inversors o rebre finançament dels prestadors. El total d’execucions hipotecàries de l’any 2006 va ascendir a 1.200.000,4 el que va portar a la fallida a mig centenar d’entitats hipotecàries en el termini d’un any. Pel 2006, la crisi immobiliària ja s’havia traslladat a la Borsa: l’índex borsari de la construcció nord-americana (US Home Construction Index) va caure un 40%.

L’any 2007 el problema del deute hipotecari subprime va començar a contaminar els mercats financers internacionals, convertint-se en una crisi internacional de gran envergadura, qualificada per alguns com la pitjor des de la segona guerra mundial

Mesures:

Des de finals d’agost de 2007, el govern nord-americà ha anunciat diverses mesures per evitar les situacions d’impagament dels domicilis.Un primer pla de rescat per als bancs va ser presentat oficialment a principis de desembre de 2007, amb un doble objectiu: primerament protegir a les llars més fràgils, però també canalitzar la crisis. La principal mesura destinada a limitar els impagaments hipotecaris és congelar, sota certes condicions, els tipus d’interès dels préstecs d’alt risc a tipus variable. L’administració Bush també va anunciar a principis del 2008 un pla pressupostari de rellançament d’uns 150.000 milions de dòlars, és a dir l’equivalent de l’1% del PIB.
Buscant una solució a llarg termini, el govern dels EE. UU. va atorgar un rescat de 700.000 milions de dòlars per comprar la mala deute de Wall Street a canvi d’una participació en els bancos. El govern volia demanar préstecs als mercats financers mundials, i esperava que pogués vendre els bons dolents quan el mercat de l’habitatge s’hagués estabilitzat. El govern del Regne Unit va llançar el seu propi rescat, fent 400.000 milions de lliures disponibles a vuit dels més grans bancs del Regne Unit ia empreses d’habitatge a canvi de participació al capital d’elles. A canvi de la seva inversió, el govern espera obtenir una participació en els bancs.

Moltes mesures han tingut cert proteccionisme segons va denunciar l’OMC: “Hi ha hagut increments en aranzels, noves mesures no aranzelàries i més països recorren a mesures de defensa comercial com accions anti dúmping”. Des de l’inici de 2009 hi ha hagut un “declivi significatiu” en el compromís global amb el lliure comerç a causa de la crisi econòmica global, va dir l’OMC: en el seu informe de l’OMC, el comerç global es contrauria un 9% aquest any. L’informe també enuncia exemples de les mesures que els països estan prenent per protegir les seves companyies i economies, des aranzels a la importació de bosses plàstiques d’Àsia a Europa a la prohibició de joguines xineses a l’Índia. Tan sols al març, Corea del Sud va incrementar els aranzels sobre el petroli. Mèxic va pujar els aranzels a 89 productes nord-americans, Ucraïna va imposar un aranzel de 13% sobre totes les importacions, EUA pujar els aranzels a les importacions de tubs d’acer xinesos i Argentina va imposar una llicència especial per a la importació de juguetes.Argentina, Brasil, Canadà, Rússia, Equador i Ucraïna han incrementat recentment els seus aranzels a la importació de sabates, principalment de la Xina i Vietnam . Dotze països han ajudat a les seves indústries automotrius. EUA, Brasil i França han lliurat generosos préstecs. Índia ha requerit llicències i Argentina ha fixat preus per a la importació d’auto parts. Deu països i la UE han incrementat els aranzels sobre l’acer importat. No obstant això, l’OMC també va aplaudir certs esforços per promoure el comerç global: Argentina ha eliminat els impostos d’exportació sobre 35 productes lactis. Brasil ha estès un programa de préstecs als exportadors. Xina ha eliminat els aranzels d’importació de plaques d’acer i Les Filipines han retallat aranzels al blat i ciment.

Política monetària

Des de l’inici de la crisi a l’agost de 2007, els bancs centrals han demostrat una gran capacitat de reacció. A més han actuat alhora per evitar una crisi bancària sistèmica i per limitar les repercussions sobre el crecimiento. Així mateix, la Reserva Federal nord-americana va flexibilitzar la política monetària injectant liquiditat i, eventualment, va actuar sobre els tipus de interés.

Els bancs es financen tradicionalment prenent diners prestats a curt termini en el mercat interbancari. Però la crisi financera que va començar el 2007 s’ha caracteritzat per una gran desconfiança mútua entre els bancs, el que va portar a un augment dels tipus interbancaris. Les taxes interbancàries van superar per molt la taxa directriu del banc central. Així mateix, els bancs centrals han intervingut massivament per injectar liquiditat, esperant així reduir les tensions del mercat monetari i restablir la confianza. La política monetària s’ha caracteritzat també per una extensió de la durada dels préstecs, una ampliació de les garanties i la possibilitat d’obtenir refinanciación.

A més de proveir liquiditat, per reduir l’impacte de la crisi financera sobre el creixement, la Fed ha baixat considerablement el seu tipus directriu, que ha passat del 6% a principis de 2007 al 0,5% al ​​final del 2008. En canvi, el BCE no ha baixat el seu tipus directriz.

Els bancs centrals van exercir la funció de prestador d’última instància (PUI), en prestar fons addicionals als bancs prenent els seus actius com a garantia. Des del principi de la crisi, el Banc d’Anglaterra va haver de nacionalitzar temporalment al febrer de 2008 el banc hipotecari Northern Rock, i al març de 2008 la Fed va haver d’acudir en ajuda del banc d’inversió Bear Stearns.

El 23 de març de 2008, el president de BCE, Jean-Claude Trichet va afirmar que Europa no necessitava augmentar les despeses per poder combatre la crisi financera global. En el seu lloc, va proposar que els governs haurien d’actuar amb rapidesa en implementar les mesures ja anunciades. Va basar les seves mesures en què aquestes corresponen a la gravetat de la situació.

Al març de 2009 , Timothy Geithner ( secretari del Tresor dels Estats Units ) va anunciar la creació de societats publicoprivades que compressin els préstecs i valors tòxics dels bancs . La fi és que els inversors guanyin grans quantitats de diners , per tal que encoratgi les inversions en aquest sector , perquè es revitalitzin els mercats financers relacionats amb préstecs i valors . Així, segons WSJ : “Si un banc té un préstec hipotecari de US $ 100 que aconsegueix vendre a una entitat pública – privada per US $ 84, els inversors privats contribueixen a penes US $ 6. El Tresor posa US $ 6 i el Fons de Garantia de Dipòsits ( FDIC ) dels EUA garanteix un préstec per US $ 72 “. Un dels inconvenients podria ser que els bancs refusin vendre els actius a un preu inferior que al dels llibres , ja que s’esgotarien les seves reserves , el que procediria a tancar o acceptar els diners dels contribuents .

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 2s comentaris

Exercici 23 per Berta, Bianca i Laura

Inflació i atur. Cal crear un article amb aquest títol “Inflació i atur a Espanya i a Catalunya: 1955-1975 (dictadura franquista, boom econòmic, sortida de l’estancament o autarquia, obertura al món), 1976-2000 (des del restabliment de la democràcia fins integrar-nos a la Unió Europea aproximadament) i des de 2001 fins 2012 (amb l’adopció de l’Euro). Es pot cercar el període sencer (1955-2012) o pels tres trams esmentats. En qualsevol cas, cal poder resumir AL FINAL dades d’inflació per dècades; per exemple, des de 1955 (aproximadament) fins a 1965 l’inflació va ser del … 300% (no és així, és un exemple); o, respecte l’atur: “tal” any de la dècada 1955-1965 enregistra el nivell d’atur més baix a tal any, o bé, enregistra el nivell d’atur més elevat a tal any. És a dir, heu de contemplar les dades i comentar-les, per ressaltar els moments de pitjor situació respecte aquests dos indicadors (inflació i atur) i de millor situació.

La Primera Guerra Mundial trenca l’estabilitat dels preus a Espanya, com en tota Europa, i produeix un gran graó en l’evolució del nivell dels preus, com a mostra el gràfic 4.6. Des de 1914 i fins a 1921 els preus de consum, com qualssevol uns altres, van créixer molt de pressa. El cicle bèl·lic vi definit en l’economia espanyola, justament, per l’intens procés inflacionista. Les causes són ben conegudes: les dificultats motivades per la guerra per mantenir el flux d’importacions necessari per al desenvolupament de gran quantitat d’activitats productives i, a més, la sobtada ampliació de la demanda externa provocada per les compres dels països bel·ligerants o d’aquells mercats de tercers països que quedaven desabastits en interrompre’s el flux tradicional d’importacions que solien rebre de l’Europa en guerra.

El primer tram de la corba de l’IPC en el gràfic mostra amb claredat aquest moviment. En qualsevol cas, com ja va ser observat en l’època, l’augment dels preus va ser a Espanya relativament tardà i inferior al de la majoria dels restants països europeus. L’etapa de la Primera Guerra Mundial va portar amb si altres novetats. Fins llavors els diferents índexs de grup evolucionaven de forma relativament paral·lela. En aquells anys, per contra, es van registrar comportaments bastant més diferenciats: els aliments van augmentar el seu preu, però ho van fer de forma més moderada que els articles del grup de vestit i calçat. També van créixer fortament les despeses de la casa, que inclouen alguns manufacturats de consum, especialment tèxtils de la llar.
Els lloguers d’habitatges van tenir el comportament menys inflacionista. El gràfic 4.7 il·lustra sobre aquesta diversitat de comportaments.

Els béns exportables, especialment productes d’hort, va venir i oli, van perdre els seus tradicionals mercats exteriors i, pel mateix, no van registrar tensions inflacionistes particularment significatives durant el cicle bèl·lic. D’altra banda, els Governs van tractar de contenir l’augment dels preus dels aliments a través de diferents intervencions.

inflacio

 

 

 

 

 

Año 2002  Bcn  Catalunya  España
     Enero 3,1 3,1 3,1
     Febrero 3,0 3,1 3,1
     Marzo 3,1 3,1 3,1
     Abril 3,6 3,7 3,6
     Mayo 3,7 3,7 3,6
     Junio 3,6 3,6 3,4
     Julio 3,6 3,6 3,4
     Agosto 3,8 3,8 3,6
     Septiembre 3,5 3,6 3,5
     Octubre 4,3 4,2 4,0
     Noviembre 4,3 4,2 3,9
     Diciembre 4,4 4,3 4,0
Año 2003
     Enero 4,1 4,1 3,7
     Febrero 4,4 4,3 3,8
     Marzo 4,3 4,2 3,7
     Abril 3,8 3,7 3,1
     Mayo 3,3 3,1 2,7
     Junio 3,3 3,1 2,7
     Julio 3,4 3,3 2,8
     Agosto 3,6 3,5 3,0
     Septiembre 3,5 3,4 2,9
     Octubre 3,2 3,1 2,6
     Noviembre 3,4 3,3 2,8
     Diciembre 3,2 3,1 2,6
Año 2004
     Enero 2,9 2,8 2,3
     Febrero 2,7 2,6 2,1
     Marzo 2,7 2,5 2,1
     Abril 3,2 3,1 2,7
     Mayo 4,0 3,9 3,4
     Junio 4,0 3,9 3,5
     Julio 3,9 3,8 3,4
     Agosto 3,9 3,9 3,3
     Septiembre 3,8 3,7 3,2
     Octubre 4,0 4,0 3,6
     Noviembre 4,0 3,9 3,5
     Diciembre 3,7 3,6 3,2
Año 2005
     Enero 3,7 3,6 3,1
     Febrero 3,9 3,8 3,3
     Marzo 4,1 4,0 3,4
     Abril 4,0 4,0 3,5
     Mayo 3,7 3,6 3,1
     Junio 3,8 3,7 3,1
     Julio 4,0 3,9 3,3
     Agosto 3,9 3,8 3,3
     Septiembre 4,4 4,3 3,7
     Octubre 4,2 4,1 3,5
     Noviembre 4,1 4,0 3,4
     Diciembre 4,4 4,3 3,7
Año 2006
     Enero 4,7 4,6 4,2
     Febrero 4,3 4,3 4,0
     Marzo 4,1 4,0 3,9
     Abril 4,1 4,0 3,9
     Mayo 4,2 4,1 4,0
     Junio 4,2 4,1 3,9
     Julio 4,2 4,1 4,0
     Agosto 4,0 3,9 3,7
     Septiembre 3,1 3,0 2,9
     Octubre 2,6 2,6 2,5
     Noviembre 2,8 2,7 2,6
     Diciembre 2,8 2,8 2,7
Año 2007
     Enero 2,4 2,4 2,4
     Febrero 2,6 2,5 2,4
     Marzo 2,7 2,7 2,5
     Abril 2,7 2,7 2,4
     Mayo 2,7 2,6 2,3
     Junio 2,7 2,7 2,4
     Julio 2,5 2,5 2,2
     Agosto 2,3 2,4 2,2
     Septiembre 2,9 2,9 2,7
     Octubre 3,8 3,8 3,6
     Noviembre 4,1 4,2 4,1
     Diciembre 4,3 4,3 4,2
Año 2008
     Enero 4,3 4,4 4,3
     Febrero 4,4 4,4 4,4
     Marzo 4,4 4,5 4,5
     Abril 4,1 4,1 4,2
     Mayo 4,4 4,5 4,6
     Junio 4,8 4,9 5,0
     Julio 5,0 5,1 5,3
     Agosto 4,8 4,8 4,9
     Septiembre 4,4 4,5 4,5
     Octubre 3,6 3,6 3,6
     Noviembre 2,7 2,5 2,4
     Diciembre 1,8 1,6 1,4
Año 2009
     Enero 1,3 1,1 0,8
     Febrero 1,3 1,0 0,7
     Marzo 0,7 0,4 -0,1
     Abril 0,7 0,4 -0,2
     Mayo 0,1 -0,3 -0,9
     Junio -0,1 -0,5 -1,0
     Julio -0,5 -0,9 -1,4
     Agosto 0,0 -0,3 -0,8
     Septiembre -0,1 -0,5 -1,0
     Octubre 0,0 -0,2 -0,7
     Noviembre 0,9 0,7 0,3
     Diciembre 1,3 1,2 0,8
Año 2010
     Enero 1,4 1,4 1,0
     Febrero 1,2 1,2 0,8
     Marzo 1,8 1,7 1,4
     Abril 1,7 1,7 1,5
     Mayo 2,0 2,0 1,8
     Junio 1,7 1,7 1,5
     Julio 2,2 2,2 1,9
     Agosto 2,2 2,1 1,8
     Septiembre 2,3 2,4 2,1
     Octubre 2,5 2,6 2,3
     Noviembre 2,4 2,5 2,3
     Diciembre 2,9 3,0 3,0
Año 2011
     Enero 3,2 3,3 3,3
     Febrero 3,5 3,6 3,6
     Marzo 3,4 3,5 3,6
     Abril 3,6 3,8 3,8
     Mayo 3,4 3,5 3,5
     Junio 3,2 3,3 3,2
     Julio 3,2 3,2 3,1
     Agosto 3,0 3,0 3,0
     Septiembre 3,2 3,2 3,1
     Octubre 3,1 3,1 3,0
     Noviembre 2,9 3,0 2,9
     Diciembre 2,5 2,5 2,4
Año 2012
     Enero 2,3 2,2 2,0
     Febrero 2,3 2,2 2,0
     Marzo 2,3 2,2 1,9
     Abril 2,5 2,4 2,1
     Mayo 2,3 2,3 1,9
     Junio 2,2 2,2 1,9
     Julio 2,6 2,6 2,2
     Agosto 3,1 3,1 2,7
     Septiembre 3,9 3,9 3,4
     Octubre 4,2 4,2 3,5
     Noviembre 3,7 3,6 2,9
     Diciembre 3,8 3,6 2,9
Año 2013
     Enero 3,5 3,3 2,7
     Febrero 3,5 3,3 2,8
     Marzo 3,2 3,0 2,4
     Abril 2,1 1,8 1,4
     Mayo 2,5 2,2 1,7
     Junio 2,8 2,6 2,1
     Julio 2,3 2,1 1,8
     Agosto 2,0 1,7 1,5
     Septiembre 0,7 0,5 0,3
     Octubre 0,1 -0,1 -0,1
     Noviembre 0,4 0,3 0,2
     Diciembre 0,3 0,2 0,3
Año 2014
     Enero 0,4 0,3 0,2
     Febrero 0,3 0,2 0,0
     Marzo 0,2 0,1 -0,1
     Abril 0,8 0,7 0,4
     Mayo 0,6 0,5 0,2
     Junio 0,5 0,4 0,1
     Julio 0,1 0,0 -0,3
     Agosto 0,1 -0,1 -0,5
     Septiembre 0,3 0,1 -0,2
     Octubre 0,3 0,1 -0,1
     Noviembre 0,1 -0,1 -0,4
     Diciembre -0,4 -0,7 -1,0
Año 2015
     Enero -0,7 -0,9 -1,3
Publicat dins de Economia, IPC | Etiquetat com a , , | 2s comentaris

Inflació i atur a Espanya i a Catalunya: 1955-1975 exercici 23

Inflació i atur. Cal crear un article amb aquest títol “Inflació i atur a Espanya i a Catalunya: 1955-1975 (dictadura franquista, boom econòmic, sortida de l’estancament o autarquia, obertura al món), 1976-2000 (des del restabliment de la democràcia fins integrar-nos a la Unió Europea aproximadament) i des de 2001 fins 2012 (amb l’adopció de l’Euro). Es pot cercar el període sencer (1955-2012) o pels tres trams esmentats. En qualsevol cas, cal poder resumir AL FINAL dades d’inflació per dècades; per exemple, des de 1955 (aproximadament) fins a 1965 l’inflació va ser del … 300% (no és així, és un exemple); o, respecte l’atur: “tal” any de la dècada 1955-1965 enregistra el nivell d’atur més baix a tal any, o bé, enregistra el nivell d’atur més elevat a tal any. És a dir, heu de contemplar les dades i comentar-les, per ressaltar els moments de pitjor situació respecte aquests dos indicadors (inflació i atur) i de millor situació.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Exercicis unitat 7 per Adrià Ingelmo i Albert Alfonseda

EXERCICI 20

Heu de cercar dades sobre el PIB del vostre país, dades sobre l’evolució d’aquest PIB en els darrers anys, una dècada o més. Del vostre país també heu de cercar com ha evolucionat l’IPC. Al mateix temps heu de cercar dades sobre el Producte Nacional (PN) i la Renda Nacional (RN), la seva evolució en els darrers anys (10 o 30, quantes més referències millor), i finalment el PIB per càpita i la renda per càpita.

ITÀLIA:

PIB i PIB per càpita:Sense títol

 

IPC:Sense títol2

 

Producte nacional:

Sense títol

Renda nacional i renda per càpita:

asrtfgbfbhsdrtg

 

Sense títol

 

ESPANYA:

PIB i PIB per càpita:

Sense títol

IPC:

Sense títol

Producte nacional:

Sense títol

Renda nacional i renda per càpita:

Sense títol

Sense títol

 

 

CATALUNYA:

PIB i PIB per càpita:

Sense títol

IPC:

Sense títol

Publicat dins de General | 2s comentaris