LES PARAULES SECRETES DELS ÓSSOS POLARS

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE (recitat Ovidi Montllor)

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Aquests dies amb els alumnes de 1r de Batxillerat de literatura catalana hem llegit i analitzat el poema de Rosselló-Pòrcel “Leda”. Hem vist com aquest mite ha estat interpretat de diferents maneres per la poesia contemporània. Hem llegit el poema de Rubén Darío i el de Josep Carner, inclosos els dos a l’Antologia poètica de Rosselló. Aquí us deixo el que vam llegir per internet: la reinterpretació del mite per part d’un dels poetes contemporanis més importants, l’irlandès William Butler Yeats.

Una ráfaga súbita: las magnas alas desplegadas
sobre la doncella vacilante, los muslos acariciados
por las negras palmas, en el cuello el pico preso;
indefensa y sujeta pecho contra pecho.

¿Cómo pueden esos frágiles dedos aterrados
defender los mansos muslos de la gloria alada?
Y ante ese blanco torrente, un cuerpo así tendido,
¿qué hace salvo sentir el palpitar desconocido?

Un espasmo en la entrepierna concibe
el muro caído, el techo y la torre ardiendo,
a Agamenón y su muerte.
Tan impotente,
tan rendida ante el brutal hijo del aire,
¿unió ella al recibirlos el saber y el poder
antes de que el indiferente pico la dejara caer?

Hem arribat a la conclusió que ,dels quatre poemes que tracten el mite de Leda, el de Rosselló és el que provoca més dificultats quant a la seva comprensió. I això és així a causa de la quantitat d’imatges abstractes creades pel poeta mallorquí, a diferència per exemple dels de Darío o Carner, en els quals hi una clara voluntat d’aproximació a la realitat externa. Fixeu-vos que si en aquests últims hi tenim una descripció del cigne i de l’acte sexual realitzat pel déu Zeus i Leda, en el de Rosselló ni tan sols s’hi esmenta, la figura del cigne; cal inferir-la del títol de la composició. A més, el poema de Rosselló, més que centrar-se en l’acció dels dos personatges i en la seva descripció, emfasitza els efectes que aquesta acció té en la realitat circumdant. Diferències, doncs, ben notables.
Us deixo per acabar amb una quadre de Peter Paul Rubens sobre el mite del cigne i Leda (cal dir que al llarg de la història ha estat un motiu que ha inspirat a diversos pintors).

RONDA AMB FANTASMES

A E. Nicol

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre a la perversa llunyania,
saben el meu espant, el meu instant d’espant,
d’isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils – arbres lívids de la tardor! – viuré
l’hora impura deles aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades
durant la fuga, per les fosques, allà on plora
l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Llach posà música a un dels poemes més bonics del poeta lleidatà Màrius Torres. Una versió realment emotiva que transmet plenament els sentiments d’aquest home que visqué gairebé tota la seva vida envoltat per les ombres de la mort.

Presentació sobre la vida i l’obra d’un dels grans poetes catalans del segle XX, el lleidatà Màrius Torres. Agraeixo a la meva companya al departament de Català Teresa Balasch que m’hagi permès utilitzar el seu power point -per cert, molt ben fet!

Maria del Mar Bonet musica una de les grans poetes que ha donat la literatura catalana del segle XX. En aquest cas, el bonic poema “Cançó de la bruixa cremada”, en el qual hi trobem la figura, tractada també en altres poemes per l’autora d’Ivars d’Urgell, de la bruixa, la dona que viu al marge de la societat i que és temuda i vista com un perill pel fet de representar “allò diferent”, l’anormalitat.

Us deixo amb dos poemes relacionats amb les festes nadalenques de dos dels poetes més importants del segle XX: Miquel Martí i Pol, amb el breu i entenedor Torna Nadal, i Narcís Comadira, amb Vigília de Nadal.

VIGÍLIA DE NADAL

L’olor del suro i de la molsa porta
el món petit i tendre de cada any,
els ravenets pelats i els tronxos d’api,
la galantina i els licors pesats.

Una muralla apegalosa i fràgil
de sentiments preserva la consciència;
sobre la cuina a mitja marxa couen
els dos capons farcits (pinyons i prunes).

Ho envolta tot una mandra porosa.
Amb dring de cançonetes s’hi remuguen
records pastats com massapans espessos.
Creixen els fills i els néts. Perilla el nucli.

Hi ha un sobrepès constant de violència
al moviment centrífug de les vides.
Al ram de gallerans, roges, les baies
pengen encara, astutes com un símbol.

(Narcís Comadira)

TORNA NADAL

L’arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

(Miquel Martí i Pol)

Poemes extrets de la pàgina d’Àngel Daban (on hi ha una àmplia selecció de poemes centrats en les festes nadalenques)

Us deixo ara que arriben les festes nadalenques amb un bonic poema de Salvat-Papasseit, poeta que després d’uns inicis lligats a l’avantguarda anirà evolucionant cap a un tipus de poesia en què reflectirà els aspectes més quotidians de la realitat. Malgrat la seva malaltia -recordem que morí als trenta anys-, la seva poesia ens ofereix una visió optimista de la vida, una lliçó de com gaudir plenament, malgrat totes les adversitats, de cada instant que vivim. Penso que és un missatge que en el context socioeconòmic en què ens trobem encara pren més força.

NADAL
A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) fou el primer poeta mallorquí que no va escriure directament sota la influència de l’Escola Mallorquina de Costa i Llovera. Adoptà la novetat de les imatges sortides de l’avantguarda i va escriure una poesia molt interioritzada i hermètica, plena d’imatges i de noves metàfores. Imitació del foc fou el seu llibre de plenitud. El símbol del foc apareix sovint com una expressió de la lluita de contraris que el món és: llum contra obscuritat, existència-buit, etc. És un poeta que es pot incloure dins el corrent simbolista del primer terç de segle XX.

Una manera d’abastar realitats desconegudes és a través del significat que les paraules tenen més enllà del diccionari, del valor simbòlic que tenen: doncs bé, al corrent literari que va ser hegemònic a la poesia catalana de la primera meitat del segle XX li escau perfectament el nom amb què és conegut: simbolisme (i postsimbolisme). Aquest corrent explorarà els significats no evidents de les paraules, creurà fermament en el poder de la paraula com a transmissora de realitats que no podríem conèixer de cap més manera. Dins d’aquesta línia poètica, cal destacar el nom del lleidatà Màrius Torres (enguany se celebra el centenari del seu naixement). Un dels poemes on la metàfora continuada esdevé símbol és el seu conegudíssim Canço a Mahalta.
Lluís Llach ha estat un dels autors que ha posat música a aquest poema i la veritat és que val la pena d’escoltar-lo. Aquí us deixo el poema i la cançó de Llach.

CANÇÓ A MAHALTA

 Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.