LES PARAULES SECRETES DELS ÓSSOS POLARS

La caducitat del temps , que tot ho destrueix, es converteix en un tema recurrent de la literatura barroca. La caducitat de la bellesa i el pas indeturable del temps són dos aspectes bàsics de la poesia barroca. Aquest quadre de Hans Baldung, Les edats i la mort, ho pot exemplificar de forma clara.

La consciència en crisi de l’artista barroc trobarà en la mirada burlesca de la realitat un mitjà d’autoafirmació davant les mancances del món que l’envolta. Se’n riurà de tot allò en què ha deixat de creure i desfigurarà allò que ja és defectuós per si mateix. Aquesta actitud pot ser explicada per una psicologia dominada pel desencís i la insatisfacció davant la realitat que té davant. Un quadre que ens pot il.lustrar aquesta visió és El món al revés, del pintor Jan Steen, en el qual la inversió de les normes i la jerarquia social són ben evidents.

El temps és implacable. Davant l’evidència que la bellesa i el plaer són efímers i que l’arribada de la mort resulta imprevisible, hi ha una postura vital que s’afirma en la recerca dels limitats, però no per això menspreables, plaers que el món ens ofereix. Aquesta vindria a ser l’opció de l’artista renaixentista, la del vitalisme. Aquesta posició prové de l’escriptor Horaci, que va escriure en un dels seus versos el famós carpe diem (disfruta del dia). Amb el Barroc, aquesta concepció renaixentista es tenyirà de pessimisme.
Aquí podem contemplar el quadre de Tiziano, La bacanal.

De la mateixa manera que en la paràbola evangèlica del fill pròdig, recreada en aquest quadre del pintor Murillo, la culpabilitzada consciència religiosa de l’escriptor barroc l’impulsa a retornar, penedit ja dels seus errors mundans, als braços del Pare. És molt important entendre que la concepció desenganyada de la vida a la qual ha arribat l’autor del Barroc acostuma a traduir-se en un pessimisme existencial que, a la vegada, desemboca fàcilment en posicions de naturalesa ascètica. El món és un lloc de misèries on l’ésser humà expiarà el seu pecat original.

El pintor holandès Pieter Bruegel el Vell (aproximadament 1525-1569) ens remarca en aquest quadre la nostra naturalesa més elemental. Necessitem menjar per viure. No hi ha lloc per a idealismes ni per a una visió entusiasta de la humanitat. Ens equivocaríem, però, si pensàvem que l’artista vol satiritzar la necessitat bàsica a través d’una imatge popular. El seu propòsit més aviat és el de donar protagonisme a la naturalesa humana essencial. I, potser, pensa que la vida rústica no entén d’enganys i fingiments. Aquest procediment d’expressar-se de manera directa i no gens artificiosa, sense deixar de referir-se a qüestions ben humanes, el retrobarem en molta de la literatura popular a partir del segle XVI.