LES PARAULES SECRETES DELS ÓSSOS POLARS

La caducitat del temps , que tot ho destrueix, es converteix en un tema recurrent de la literatura barroca. La caducitat de la bellesa i el pas indeturable del temps són dos aspectes bàsics de la poesia barroca. Aquest quadre de Hans Baldung, Les edats i la mort, ho pot exemplificar de forma clara.

La consciència en crisi de l’artista barroc trobarà en la mirada burlesca de la realitat un mitjà d’autoafirmació davant les mancances del món que l’envolta. Se’n riurà de tot allò en què ha deixat de creure i desfigurarà allò que ja és defectuós per si mateix. Aquesta actitud pot ser explicada per una psicologia dominada pel desencís i la insatisfacció davant la realitat que té davant. Un quadre que ens pot il.lustrar aquesta visió és El món al revés, del pintor Jan Steen, en el qual la inversió de les normes i la jerarquia social són ben evidents.

El temps és implacable. Davant l’evidència que la bellesa i el plaer són efímers i que l’arribada de la mort resulta imprevisible, hi ha una postura vital que s’afirma en la recerca dels limitats, però no per això menspreables, plaers que el món ens ofereix. Aquesta vindria a ser l’opció de l’artista renaixentista, la del vitalisme. Aquesta posició prové de l’escriptor Horaci, que va escriure en un dels seus versos el famós carpe diem (disfruta del dia). Amb el Barroc, aquesta concepció renaixentista es tenyirà de pessimisme.
Aquí podem contemplar el quadre de Tiziano, La bacanal.

De la mateixa manera que en la paràbola evangèlica del fill pròdig, recreada en aquest quadre del pintor Murillo, la culpabilitzada consciència religiosa de l’escriptor barroc l’impulsa a retornar, penedit ja dels seus errors mundans, als braços del Pare. És molt important entendre que la concepció desenganyada de la vida a la qual ha arribat l’autor del Barroc acostuma a traduir-se en un pessimisme existencial que, a la vegada, desemboca fàcilment en posicions de naturalesa ascètica. El món és un lloc de misèries on l’ésser humà expiarà el seu pecat original.

Els goigs són composicions de tipus religiós acompanyades d’una melodia senzilla, en les quals es fa una lloança de Jesucrist, la Verge Maria i els sants. Són d’origen medieval; tot i això, ja des de la seva creació es difongueren per escrit, circumstància que ha permès que moltes d’aquestes composicions hagin arribat fins als nostres dies. L’exemple que es presenta és un goig dedicat a la verge de Núria i va ser escrit pel poeta Joan Maragall.

GOIGS A LA VERGE DE NÚRIA

A l’hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

Les nadales són composicions pròpies del temps de Nadal. Són cançons que descriuen episodis i imatges relacionats amb el naixement de Jesús (l’anunciació dels àngels, el naixement, l’adoració dels pastors, l’arribada dels Reis d’Orient..) i aspectes característics de la celebració d’aquestes festes (l’alegria, l’hivern, els menjars típics d’aquestes dates…) Les nadales han estat un gènere popular que ha tingut una gran difusió i que s’ha mantingut vigent i viu fins als nostres dies. El següent fragment pertany a “El rabadà” i n’és un exemple:

-A Betlem me’n vull anar.
Vols venir, tu, rabadà?
Vols venir,tu, rabadà?
-Vull esmorzar.
-A Betlem esmorzarem
i a Jesús adorarem.
-Massa hi ha neu.
-Sabràs com aquesta nit
ha nat Jesús infinit.
-Qui t’ho ha dit?
-Un àngel que va volant,
pel món ho va publicant.
-No serà tant!

DON JOAN DE SERRALLONGA:

Joan Sala i Viladrau     era el nom que jo tenia,
per altre nom Serrallonga,     casat amb una pubilla.
Teníem dos heretat      que molt bé nos hi vivíem,
de continu dos fadris     a la taula nos servien.
Vaig tenir quatre raons     amb un fadrí de la vila,
de raons i més raons      jo li vaig llevar la vida.
Un dia em passà pel cap     de fer-me cap de quadrilla,
és veritat que trobí     cinquanta hòmens en un dia;
ja fórem cinquanta-dos     jo i un mosso que tenia.
No teníem cap diner,     jo i les camarades mies,
sabíem que en un hostal     de diners prou n’hi havia:
d’allà ens en vàrem portar,     passa de cinc-centes lliures.
Jo me’n só determinat      de tornar-hi sol un dia.
Ja en veig venir l’hostalera     que cap a mi se’n venia.
De tan lluny com la’n vaig veure     jo saludar-la volia.
“Diuen que ara per ací      no hi ha gent de mala vida,
per a mi bé n’hi ha hagut,      m’han robat tot quant tenia;
los traïdors d’en Serrallonga,     llamp que li llevi la vida!”
“Jo penso entre mi mateix: “lo mal que tu em vols te vinga”,
posa al llibre els perduts     totes les cinc-centes lliures

Les cançons de bandolers són poemes narratius que es fan ressò d’un episodi històric concret: el desenvolupament del bandolerisme a Catalunya al llarg dels segles XVI i XVII. Aquestes cançons explicaven i mitificaven les aventures i els robatoris de coneguts bandolers de l’època, que, generalment, eren vistos amb simpatia i admiració.La cançó següent n’és un exemple, inspirada en aquest cas en la figura de Joan de Serrallonga, que juntament amb Perot Rocaguinarda, fou un dels bandolers amb més repercussió literària.

La Il.lustració seria aquell moviment cultural del segle XVIII que entronitza la Raó com a factor fonamental del pensament teòric i pràctic. L’època de les “llums” i de “l’Enciclopedisme” comportà un desenvolupament en el camp de les idees, però també un avenç important en el terreny de la indústria, de la tècnica, de la ciència…Emmanuel Kant, filòsof alemany, deixà escrit l’any 1784:

” La Il.lustració és l’alliberament de l’home de la seva culpable incapacitat. La incapacitat significa la impossibilitat de servir-se de la pròpia intel.ligència sense la guia d’un altre. Aquesta incapacitat és culpable perquè la seva causa no resideix en la manca de intel.ligència sinó de decisió i valor per a servir-se’n per un mateix sense la tutela d’un altre. “Sapere aude” (atreveix-te a pensar).
Tingues valor de servir-te de la teva pròpia raó: heus aquí el lema de la Il.lustració!

El Neoclassicisme neix a França a la tercera part del segle XVII. Recull la síntesi entre el pensament racionalista burgès de l’època i la defensa de l’absolutisme polític. Comporta un retorn a les normes clàssiques que proclamen el rigor formal i, també, la reincorporació en les obres de personatges capaços de gestos heroics. La literatura vol tornar a tenir una funció alliçonadora, exemplar. I per a això cal comptar amb unes gèneres literaris determinats. Si en el terreny de la poesia s’expressa mitjançant la faula didàctica i la sàtira, en el teatre ho fa a través de la comèdia de caràcters i la tragèdia.

En el cas de la literatura catalana, cal destacar la figura de Joan Ramis, nascut a Maó el 1746. Dramaturg, poeta i erudit, és autor de la primera i la més important mostra del neoclassicisme, la tragèdia Lucrècia, escrita en versos alexandrins apariats.

El Barroc(finals del segle XVI i i tot el XVII) fou un moviment que es caracteritzà per una oposició al moviment anterior, el Renaixement. Els models d’aquest havien entrat en crisi i ja no eren válids per a la societat del moment. Aquesta oposició va donar lloc a un pessimisme i un desengany que van substituir la confiança en l’individu i la joia de viure pròpies del Renaixement.
Els temes de les composicions poètiques estaven lligats a aquesta concepció del món: la fugacitat de la vida, el pas del temps que destrueix la bellesa, van ser dos dels temes més destacats. El poema de Fontanella és un clar exemple d’aquest pessimisme i desengany davant la vida.

DESENGANY DEL MÓN

Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal•lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.
Plora la font al nàixer
lo breu de son camí,
del bressol d’esmeralda
a l’urna de safir,
quan ab agenes aigües
inunda lo jardí,
si riu no la sepulta,
se precipita al riu.
Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
tan prest com lo perill.
A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella bella
en son primer matí.
A la viola dèbil,
al girasol altiu,
mortalla són comuna
los tendres gessamins.
És en florida esfera
fragant emperatriç
efímera de nacre,
cometa de carmí.
Ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir
a la invisible Parca
de sa verdor lo fil.
Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
sols de l’haver florit.
Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
pus que venja lo dia
les mengües de la nit.
No canten la victòria
los ocellets festius,
si causa son eclipse
qui la fa resplendir.
Del temps lo gran monarca,
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
exemple de morir.
D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
pus són los que no tinc.
Si per los que passaren
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
los altres de l’olvit.
Mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
aumenten lo perill.
Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
mudats tots los perfils.
Tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
qui la pot corregir.
Anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
i de cuidados vius.
Del llum resten les ombres,
del foc la cendra vil,
del cos lo tronc inútil
i del cor lo patir.
Mes, pus la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
que és nostra fi sens fi.