De la literatura a les cuines de la Mediterrània

De les múltiples regions de la Belle France, se’n destaca una el nom de la qual provoca una viva lluïssor als ulls del gurmet, un enrojolament d’expectació a les seves galtes; un nom que amara per endavant les seves papil·les de saliva, i és el nom tan eufònic de Perigord. Aquí, els castanyers i els noguers tenen una mida prodigiosa; aquí, les maduixes silvestres són tan intensament perfumades com el boudoir d’una cortesana. Aquí, les pomes, les peres i les prunes contenen sucs sublims dins la pell; aquí, la carn dels pollastres, dels ànecs i dels colomins és ferma i blanca; aquí, la mantega és tan groga com la llum del sol i la crema que corona la manteguera és prou espessa com per fer-hi aguantar en equilibri un got de vi al capdamunt. A més de totes aquestes delícies, el Perigord brinda un premi suprem que s’amaga sota el terra margós dels boscos de roures: la tòfona, el fong troglodític que viu sota la superfície de la terra de la forest, negra com un gat de bruixa, deliciosa com tots els perfums d’Aràbia.

En aquesta esplèndida part del món, hi vaig descobrir una vila encantadora i vaig parar al diminut hostal de la localitat, que es deia “Les Trois Pigeons”. L’hostaler, en Jean Pettione, era un individu jovial amb una cara que el vi havia tornat tan rubicunda com una poma camosa. En aquella etapa de la tarda, els boscos estaven en el seu millor moment, i formaven un preciós tapís de colors que anaven del daurat al bronze. Amb el desig d’adelitar-me amb la seva contemplació, vaig demanar a monsieur Pettione que em preparés un bon berenar i em vaig endinsar amb el cotxe per un camí rural. Després vaig deixar el vehicle aparcat i em vaig ficar al bosc per gaudir d’aquella magnificència de colors, com també de les estranyes i màgiques formes dels bolets verinosos que creixien arreu. Al cap d’una estona, em vaig asseure en el tronc robust d’un roure anyenc per assaborir el berenar i, quan acabava de cruspir-me’l, vaig sentir una remor entre les seques falgueres rogenques, i per entremig va aparèixer un porc enorme. L’animal es va quedar tan sorprès de veure’m a mi com jo de veure’l a ell. Ens van contemplar l’un a l’altre amb interès. (…)

Si voleu llegir el conte complet. CLIQUEU-HI. 

Durell, Gerald (2009). Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona : Editorial El Cercle de Viena, 13-37. 

El2deepblue (2009). Automne en Périgord

Terrace in Cortona (2007). Echiner1

Ferragosto, que és dia festiu, al principi ens desconcertava, fins que no vam començar a comprendre que és un estat mental. Nosaltres mateixos hi hem entrat gradualment. En poques paraules, ferragosto, el 15 d’agost, marca l’ascensió del cos material i l’ànima de la verge Maria cap al cel. Per què el 15 d’agost? Potser perquè feia massa calor per romandre un sol dia més a la terra. El sostre de volta de la catedral de Parma en mostra la gloriosa ascensió envers el cel, acompanyada per una gernació. Des de la perspectiva de qui mira des de baix, el que hom veu són unes faldilles inflades en la seva elevació per l’aire. Això sí que és un triomf de l’art: no es veu la roba interior de ningú. Però de fet el dia no és més que un senyal, ja que el seu significat més ampli implica que l’agost és un mes de vacances i un període d’intens laissez-faire. Estem començant a comprendre que la feina diària queda en suspens durant tot l’agost. Encara que arribin a una ciutat hordes de turistes, és possible que la seva millor trattoria tingui penjat un rètol de chiuso per ferie, tancat per vacances, i que els amos hagin fet les maletes i hagin marxat cap a Viareggio. La lògica mercantil dels nord-americans aquí no ajuda. Els italians no es dediquen necessàriament a amassar diners durant la temporada de turistes i se’n van de vacances a l’abril o al novembre, quan ja se n’ha anat tothom. Per què? Perquè som a l’agost. La taxa d’accidents a les autopistes augmenta vertiginosament. Les ciutats costaneres estan atapeïdes. Hem après a posposar qualsevol projecte més complicat que fer melmelades. O fins i tot això: omplo la meva gorra de prunes, m’assec sota un arbre, les mossego absorbint-ne el suc i quan acabo en llenço la pell i el pinyol per damunt del mur. Arreu d’Itàlia, la festa de l’Assumpció invita a les celebracions. Cortona celebra una gran festa: la Sagra della bistecca, una festa per als grans bistecs de la comarca.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 214-217. Traducció al català de Fina Masdéu.

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

 Fotografies:

Terrace in Cortona (2007). Echiner1

Terrace in Cortona (2008). Anahata Katkin

Terrace in Cortona (2008). Anahata Katkin