20 agost 2010 per Fina
L’endemà. En una terrassa porticada que s’obre a hortes i serres. Matí assolellat, vora les onze. Assegudes en cadires baixes, Valençona i Caterina broden.[…]
CATERINA Pare, fruita!
MUNTANER Me l’han donada a l’horta. Quin estiu d’abundància, les pomeres estan tan prenyades que les branques es vinclen fins a terra, sembla que s’hagin de desmaiar. Serà anyada d’ametlles i olives. I els ceps…[…] Ah, quina meravella de setembre i quin any més plujós, pertot arreu hi ha bèsties. (S’espolsa). Més mosquits que mai, diu tothom. I més aranyes i ocells que se’ls mengen i més caça pels falcons.
MACARNAU ¿Anirem a caçar, senyor?, ¿anirem a caçar?
MUNTANER ¿Ara vols anar a la serra? Passa a gratar pergamins.
MACARNAU (De quatre grapes). Senyor, a caçar, anem a caçar.[…]
MUNTANER (Per enllaminar-lo). Becades, perdius, senglars…
MACARNAU Becades, perdius, senglars, llebres i cérvols… Anem a caçar, senyor, fa molts dies que grato pergamins…
Serés, Francesc (2008). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Barcelona: Quaderns Crema (p. 42 i 46).
Natura morta: pintura de Luyck Kerstiaen (s. XVII)
http://www.artfinding.com/Artwork/Paintings/Kerstiaen-Luyck/
http://www.francescseres.net/
Publicat a Kerstiaen,Luyck, Serés,Francesc | No hi ha comentaris »
16 juliol 2010 per Fina
El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).
Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.
[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”
Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)
Sobre F. Leighton: WorldLingo
Publicat a Genest,Emili, Grècia, Leighton,Frederic, Mitologia i religions | No hi ha comentaris »
13 juliol 2010 per Isabel
- Pays Bergerac (2009). Châtaignes du Périgord
De les múltiples regions de la Belle France, se’n destaca una el nom de la qual provoca una viva lluïssor als ulls del gurmet, un enrojolament d’expectació a les seves galtes; un nom que amara per endavant les seves papil·les de saliva, i és el nom tan eufònic de Perigord. Aquí, els castanyers i els noguers tenen una mida prodigiosa; aquí, les maduixes silvestres són tan intensament perfumades com el boudoir d’una cortesana. Aquí, les pomes, les peres i les prunes contenen sucs sublims dins la pell; aquí, la carn dels pollastres, dels ànecs i dels colomins és ferma i blanca; aquí, la mantega és tan groga com la llum del sol i la crema que corona la manteguera és prou espessa com per fer-hi aguantar en equilibri un got de vi al capdamunt. A més de totes aquestes delícies, el Perigord brinda un premi suprem que s’amaga sota el terra margós dels boscos de roures: la tòfona, el fong troglodític que viu sota la superfície de la terra de la forest, negra com un gat de bruixa, deliciosa com tots els perfums d’Aràbia.
En aquesta esplèndida part del món, hi vaig descobrir una vila encantadora i vaig parar al diminut hostal de la localitat, que es deia “Les Trois Pigeons”. L’hostaler, en Jean Pettione, era un individu jovial amb una cara que el vi havia tornat tan rubicunda com una poma camosa. En aquella etapa de la tarda, els boscos estaven en el seu millor moment, i formaven un preciós tapís de colors que anaven del daurat al bronze. Amb el desig d’adelitar-me amb la seva contemplació, vaig demanar a monsieur Pettione que em preparés un bon berenar i em vaig endinsar amb el cotxe per un camí rural. Després vaig deixar el vehicle aparcat i em vaig ficar al bosc per gaudir d’aquella magnificència de colors, com també de les estranyes i màgiques formes dels bolets verinosos que creixien arreu. Al cap d’una estona, em vaig asseure en el tronc robust d’un roure anyenc per assaborir el berenar i, quan acabava de cruspir-me’l, vaig sentir una remor entre les seques falgueres rogenques, i per entremig va aparèixer un porc enorme. L’animal es va quedar tan sorprès de veure’m a mi com jo de veure’l a ell. Ens van contemplar l’un a l’altre amb interès. (…)
Si voleu llegir el conte complet. CLIQUEU-HI.
Durell, Gerald (2009). Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona : Editorial El Cercle de Viena, 13-37.
El2deepblue (2009). Automne en Périgord
- Josep Mª Serarols (2010). La Fraise du Périgord au marché de Sarlat-la-Canéda
Publicat a Cuines mediterrànies, Durrell,Gerard, El2deepblue, Fotografia, França, Literatura, Pays Bergerac, Perigord, Productes de la terra, Serarols,Josep Mª | No hi ha comentaris »
19 abril 2010 per Fina
Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!
Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).
Corpus literari Vernet, Maria Teresa
Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía
Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf
Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites
Publicat a Alimentació, Artes Visuales Toful, Catalunya, Cuines mediterrànies, Fotografia, Hàbits alimentaris, Literatura, Piñeiro,Moncho, Pintura, Productes de la terra, Productes del mar, Vernet,M.Teresa, Yáñez,Emi | No hi ha comentaris »
