Cerca

Miró,Joan (1918): Hort amb ase

Arxius

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
Licencia de Creative Commons

Calendari

maig 2012
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« mai    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

De la literatura a les cuines

pequecats

Activitats d’aula

activitats_aula

BLOCS DE LES CUINES I LA LITERATURA

cats

Bloc finalista dels Premis Blocs Catalunya 2010

logo

BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog

Musicogastronomia

La festa de la galera a Cambrils

Categories

Conflictes alimentaris

28 juliol 2010 per Fina

angeles1perugino1

Àngels, de Perugino (1445-1523)

Quan el refús del gall va esdevenir definitiu, l’àngel davallà altra vegada damunt l’assemblea dels ancians.

—Adonai no ha vist amb bons ulls la vostra reticència als seus desigs, però la misericòrdia de l’Altíssim és infinita i pensa que per una qüestió dietètica tampoc no paga la pena engegar a dida compromisos antiquíssims i solvents. Per això m’envia altre cop entre vosaltres per anunciar-vos les seves consignes. Digueu així a tota la comunitat d’Israel: quan arribi el dia deu d’aquest mes, que cada cap de família aconsegueixi un peix gros, nero o mero, dèntol, orad, sard, corbai, oblada, roger gros, congre o llobarro. Ben escatat, deixeu-lo en cassola terrera amb un dit llarg d’oli en record de les pesades hores de l’esclavatge. Fet a trossos llenceu-li una mica d’all —llàstima no conèixer encara altres vegetals sucosos i odorants—, si pot ser, tendre. Es mig cou tot plegat i afegiu-hi julivert picat i una cullerada d’allioli negat, per recordar que els esporços de l’home no són res si Adonai no hi posa la seva ajuda. Deixeu-ho coure amb dues o tres xicres d’aigua. Una vegada menjat, pengeu al llindar de la casa l’espina sencera del peix, sense trencadissa de cap mena. Així coneixerà l’Altíssim les llars dels seus fidels.

L’assemblea restà en silenci.

—Que tampoc no us està bé? —s’impacientà l’àngel.

Ningú no gosà respondre. Passada una estona, un dels ancians més ancians, prudent però savi, hereu de murrieries eternes d’un poble avesat a la dialèctica, s’alçà des del fons.

—No hi ha millor plat de peix que la vedella amb pèsols —cità un proverbi antic, que cap altre dels presents no coneixia. S’hi afegiren, però, amb inclinacions afirmatives del cap.

—Voleu dir el que em sembla que voleu dir?

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 54-55).

0126_mini1

Perugino

Ofèlia Dracs

Publicat a Dracs,Ofèlia, Perugino | No hi ha comentaris »

L’Esmeralda: campiona de les truges tofonaires del Perigord.

13 juliol 2010 per Isabel

 Pays Bergerac (2009). Châtaignes du Périgord

Pays Bergerac (2009). Châtaignes du Périgord

De les múltiples regions de la Belle France, se’n destaca una el nom de la qual provoca una viva lluïssor als ulls del gurmet, un enrojolament d’expectació a les seves galtes; un nom que amara per endavant les seves papil·les de saliva, i és el nom tan eufònic de Perigord. Aquí, els castanyers i els noguers tenen una mida prodigiosa; aquí, les maduixes silvestres són tan intensament perfumades com el boudoir d’una cortesana. Aquí, les pomes, les peres i les prunes contenen sucs sublims dins la pell; aquí, la carn dels pollastres, dels ànecs i dels colomins és ferma i blanca; aquí, la mantega és tan groga com la llum del sol i la crema que corona la manteguera és prou espessa com per fer-hi aguantar en equilibri un got de vi al capdamunt. A més de totes aquestes delícies, el Perigord brinda un premi suprem que s’amaga sota el terra margós dels boscos de roures: la tòfona, el fong troglodític que viu sota la superfície de la terra de la forest, negra com un gat de bruixa, deliciosa com tots els perfums d’Aràbia.

En aquesta esplèndida part del món, hi vaig descobrir una vila encantadora i vaig parar al diminut hostal de la localitat, que es deia “Les Trois Pigeons”. L’hostaler, en Jean Pettione, era un individu jovial amb una cara que el vi havia tornat tan rubicunda com una poma camosa. En aquella etapa de la tarda, els boscos estaven en el seu millor moment, i formaven un preciós tapís de colors que anaven del daurat al bronze. Amb el desig d’adelitar-me amb la seva contemplació, vaig demanar a monsieur Pettione que em preparés un bon berenar i em vaig endinsar amb el cotxe per un camí rural. Després vaig deixar el vehicle aparcat i em vaig ficar al bosc per gaudir d’aquella magnificència de colors, com també de les estranyes i màgiques formes dels bolets verinosos que creixien arreu. Al cap d’una estona, em vaig asseure en el tronc robust d’un roure anyenc per assaborir el berenar i, quan acabava de cruspir-me’l, vaig sentir una remor entre les seques falgueres rogenques, i per entremig va aparèixer un porc enorme. L’animal es va quedar tan sorprès de veure’m a mi com jo de veure’l a ell. Ens van contemplar l’un a l’altre amb interès. (…)

Si voleu llegir el conte complet. CLIQUEU-HI. 

Durell, Gerald (2009). Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona : Editorial El Cercle de Viena, 13-37. 

 

El2deepblue (2009). Automne en Périgord

El2deepblue (2009). Automne en Périgord

Productes del Périgord

Josep Mª Serarols (2010). La Fraise du Périgord au marché de Sarlat-la-Canéda
Josep Mª Serarols (2010). La Fraise du Périgord au marché de Sarlat-la-Canéda

 

 

Publicat a Cuines mediterrànies, Durrell,Gerard, El2deepblue, Fotografia, França, Literatura, Pays Bergerac, Perigord, Productes de la terra, Serarols,Josep Mª | No hi ha comentaris »

Boccato di cardinali

05 juliol 2010 per Fina

paella20mixta1

Per sorprendre sa santedat, el cuiner pontifici havia apariat un plat típic de la terra natal dels Borja, preparat amb aquella gramínia que els alarbs havien introduït a Occident, que es conrea en maresmes i que fa un gra blanc que, posat en ebullició, rebenta i es fa tou i saborós. Es cuinava la menjua en un atuell de ferro, pla i amb nanses, que els ferrers de Roma no sabien si servia per cuinar o com a escut de condottiero. Transcric la recepta que vingué directament de la Gandia papal, portada per un jueu convers anomenat Climent, que jo mateix, fills meus, he traduït del català:

«Poseu la paella (nom de l’atuell de ferro, que no tradueixo) damunt d’un foc viu d’alzina, roure i taronger. Tireu-hi un petricó d’oli verge i una cullerada de saïm fresc. Sofregiu-hi costella alta de porc, rostimalls de xulla, mitja llebre i dos quarts de pollastre fet bocins. Quan la carn rossegi, afegiu-hi una ceba ben capolada i dos grans d’all picats al morter, amb una mica de julivert. Quan la ceba sigui ben rossa, hi afegireu els cargols bovers, si pot ser sense closca, bajoques, mongeta tendra i pèsols verds. A part, haureu preparat una olla amb brou fet dels menuts dels pollastres, botifarres negres i blanques i una penca de xulla dessalada. Quan el sofregit estigui a punt, hi tirareu l’arròs i el remenareu ben remenat perquè no se us enganxi al cul de la paella. Aleshores anireu afegint el brou de l’olla, ben calent. Salareu, hi posareu pebre bo, pebre vermell i un polsim de safrà i atiareu el foc perquè no minvi la cocció. Haureu de posar un cullerot de brou per cada grapat d’arròs que hàgiu posat a coure i dos més per a la paella. A part escalivareu un pebrot vermell que tallareu a tires. Quan l’arròs hagi rebentat i s’hagi embegut tot el brou, sacsareu la paella per tal que no s’aferri i damunt hi posareu el pebrot escalivat. Cal menjar-lo deu minuts després d’haver-lo retirat del foc. Hi podeu esprémer una llimona al damunt, però cal anar amb compte amb els pinyols.»

I aquest és el plat que els criats van entrar a la Sala de les Columnes. Sa santedat, en veure el menjar del seu terròs va exclamar:

—Xe, collons, una paella!

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 73-74).

 els20borja20familia20i20mite1 

Informació sobre els Borja:

Els Borja. Família i mite (2000) 

Més informació sobre Ofèlia Dracs:

L’Enciclopèdia: Ofèlia Dracs

Sobre la fotografia de la paella:

El pueblo latino. La voz de nuestra gente: Arroz a la jardinera

La paella di Oliver from Nicoletta Tavella on Vimeo.

Publicat a Dracs,Ofèlia, Mira,J.Francesc, País Valencià, Productes de la terra | No hi ha comentaris »