Tag Archives: Peixos

Una parada de peix

CUINA DE MERCAT

Pescaderos en el mercado del Carmen (Huelva)

Cal veure la Pepa darrera la seva barricada de tonyines sobre glaç i fullaraca de color verd viu per comprendre qui mana i qui governa arribat el moment d’establir categories en el rànking culinari. La Pepa se sent més o menys com la capitana de l’equip guanyador, títol que li confereix, per començar, la seva veterania: seixanta anys exercint de portabandera del Mediterrani del seu racó estant, la petita parada que, amb el pas dels anys, ha arribat a agafar i tot el seu aspecte sòlid, voluminós i amb prominència dels caires arrodonits per l’efecte de l’erosió vital. La dona arriba diàriament, exceptuant els dies festius, a la parada, quan encara la primera llum del dia no permet de diagnosticar si el cel lluirà blau o bé enteranyinat; mentre s’aclareix per si mateixa una qüestió tan delicada, la Pepa pren un café amb llet ben calent en un gran got, on suca una ensaïmada calenta i rossa. Llavors, i sempre després de donar una ullada al cel a través de la també sempre mateixa escletxa del sostre del mercat, comença a repartir els “bon dia” a dreta i esquerra a condició que la claror es mostri franca, o senzillament a pronunciar uns “Déu-vos-guards” no gens comprometedors si veu que la situació permet el dubte.

Només a primera hora, i això ho tenen ben present els seus fidels clients del ram de la cuina pública —abans eren fondistes, avui “restauradors”—, la Pepa deixa anar com sense voler alguna recepta, no pas per senzilla menys magistral, per coure qualsevol mena de peix.

-Aquests molls tan vius que portes, xato, admeten poques filigranes; limita’t a enfarinar-los lleument, però mirant d’espolsar-los després a consciència, i posa’ls a daurar a la paella amb oli ben roent només amb una branqueta d’alfàbrega fresca a la panxa. Ep! —insisteix al fondista, que sol fer el desmenjat—, no et descuidis de rossejar un all en l’oli abans de posar-hi el peix…!

La Pepa té rigorosament al dia la llista dels qui personalment acudeixen a comprar al mercat, tant com la relació dels qui han sucumbit a la modernitat que suposa el fet de fer la comanda per telèfon. […] Després ve allò de cuinar-ho personalment, amb tota la personalitat i la intencionalitat amb què hi han intervingut en el moment d’adquirir-los, encara que potser un cuiner professional ho sàpiga fer millor. La Pepa és el testimoni viu i més convincent d’aquella complicitat que és obligació que sorgeixi entre l’aliment i el seu dipositari per arribar plegats a bon port. Ella no canviaria per res del món les seves tonyines, l’amor a les quals ha sabut transmetre als fills i fins i tot a les nétes que ja despunten darrera la parada, com en un intent de demostrar que els temps només canvien i es fan mesquins per als descontents i que a la vida el més important és vendre tonyina fresca.

Casas, Carme (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 43-44).

 

tonyines

Fotografia

 Irisarri, Luis (2009) : Pescaderos en el Mercado del Carmen – Huelva

Cala rajada (Escanejada d’una guia de Mallorca)

Albacora-Atún

Per veure informació sobre la TONYINA:

Historia del atún del Mediterráneo

Historia de las almadrabas y las salazones en el Sur de España

WWF For a living planet –  Spain – Atún Rojo

Aurea dicta (paraules de l’antiga saviesa)

  17_roman_banquetoriginal1

  •  Oportet ese, ut vivas, non vivere, ut edas. (Retòrica a Herenni 4, 28, 39) «Cal menjar per a viure, no viure per a menjar.» 
  • Leiunus raro stomachus vulgaria temnit. (Horaci, Sàtires 2, 2, 38) «Un ventre dejú rarament desdenya menges vulgars.»
  • Delicias panis non querit venter inanis. (Aforisme medieval. Werner 67) «Un ventre buit no demana un pa delicat.» 
  • Cum satur est venter, letum caput est mihi semper. (Aforisme medieval. Werner 186) «Quan el ventre és ple, tinc el cap sempre alegre.» 
  • Cruda sapit dente faba dulciter esurienti. (Aforisme medieval. Werner 142) «Fava verda és dolça a una dent afamada.» 
  • Impletus venter non vult studere libenter. (Aforisme escolàstic) «Ventre ple no estudia de bon grat.» 

4a1

  • Ante circumspiciendum est, cum quibus edas et bibas, quam quid edas et bibas. (Sèneca, A Lucili 19, 10) «Cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges o beus.» 
  • Septem convivium, novem vero convicium. (Juli Capitolí, Vita Veri 5, 1) «Set fan un convit, però nou un avalot.» 
  • Convivas paucos postulat esca brevis. (Aforisme medieval. Werner 95) «Menja escassa demana pocs convidats.» 
  • Inter quadrupedes mattea prima lepus. (Marcial 13, 92) «Dels quadrúpedes, la carn més delicada és la de la llebre.»
  • Post pisces nux sit, post carnes caseus adsit. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Després del peix, nous, després de la carn, formatge.» 

comeroma

  • Caseus ante cibum cibus est, sed post medicina. (Aforisme medieval. Werner 17) «El formatge abans de l’àpat és aliment; després, és medecina.» 
  • Inter praedendum sit saepe parumque bibendum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Durant l’àpat, cal beure sovint i poc cada vegada .» 
  • Non sit tibi vanum surgere post epulas: somnum fuge meridianum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No tinguis peresa d’aixecar-te després de l’àpat; evita el son del migdia.» 
  • Coenato parum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Sopa poc.»
  • Vinum laetificat cor hominis. (Salm 103, 15) «El vi alegra el cor de l’home.» 
  •  Laudibus arguitur vini vinosus Homerus. (Horaci. Epístoles 1, 19, 2) «Pels seus elogis del vi, Homer és acusat d’embriac.» 

cenarom1

  • In vino veritas. (Erasme, Adagia) «En el vi hi ha la veritat.» 
  • Bibere humanum est, ergo bibamus. (Inscripció del Rathauskeller de Nuremberg) «Beure és humà; beguem, doncs.» 
  • Parce merum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No abusis del vi.» 
  • Qui mihi dat cenam sine potu, dat mihi penam. (Aforisme medieval. Werner 85) «Qui em dóna un sopar sense beguda, em dóna una pena.» 
  • Post vinum verba, post imbrem nascitur herba. (Aforisme medieval. Werner 84) «Després de la pluja creix l’herba, després del vi, paraules.» 
  • Piscis captivus vinum vult, flumina vivus. (Aforisme medieval. Werner 52) «El peix vol aigua quan és viu, quan és pescat vol vi.» 

cenarom2

  • Mens sana in corpore sano. (Juvenal, 10, 356) «Un esperit sa en un cos sa.»
  • Innumerabilis esse morbos miraris? Coquos numera. (Sèneca, Epist. XCV) «Us admireu de l’immens nombre de malalties? Tingueu en compte el nombre de cuiners.» 
  • Custodit vitam qui custodit sanitatem. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Qui té cura de la seva salut, té cura de la seva vida.» 
  • Non bonus somnus est de prandio. (Plaute, Mostellaria 697) «No és bo dormir després d’un àpat.» 
  • Annus producit seges, non cultus. (Palingeni, Zodiacus, Virgo 363) «És l’estació, no el cultiu, que produeix la collita.» 

A cura de Jordi Lombard (1960). Barcelona: Fundació Bernat Metge. 

 dibujo

Bloc recomanat: Zapardiel

 Culinària romana 

The Banquet ot Trimalchio from the Satyricon. Text complert del capítol del Banquet de Trimalción. En anglés.

Antique Roman Dishes. Antigues receptes romanes extretes de De Re Coquinaria. En anglés.

De Re coquinaria. Text complert de l’obra d’Apicius. En llatí.

Espaguetis con el comisario Brunetti en Venecia y mozzarela en carozza con De Sica

Vittorio de Sica (1948): Ladri de biciclette
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Plano de Venecia

Espaguetis

1392020380_8759cff57d

– Conde Oracio –dijo la mujer con una voz de contralto profunda, cálida y prometedora-, celebro volver a verlo. – Miró a Brunetti haciéndole extensiva la hospitalaria sonrisa.

Brunetti recordó que el conde le había dicho que regentaba el local la hija de un amigo, por lo que quizá era en su calidad de viejo amigo de la familia que el conde preguntö:

– Come stai, Valeria? –Aunque el tuteo nada tenía de paternal, y Brunetti estudió la reacción de la mujer.

Molto bene, signor conte. E lei? –respondió ella, en un tono que no armonizaba con la formalidad de la frase.

– Bien, muchas gracias. –El conde indicó a Brunetti con un además-. Mi yerno.

Piacere –dijo él, y la mujer correspondió con la misma palabra, acompañada de una sonrisa.

– ¿Qué nos recomiendas hoy, Valeria? –preguntó el conde.

– Para empezar, tenemos sarde in saor o latte di seppie. Las sarde las preparamos anoche, y las sepias han llegado a Rialto esta mañana.

Para continuar leyendo: Leon, Donna (2006) . Nobleza obliga. Barcelona: Planeta Deagostini, 86-89

Foto:  Wurz (2007). Spaghetti alle vongole

Dona Leon

Menorca

Carlos Mascaró: Sa cuina de madona de Binigaus  nou

Carlos Mascaró: Sa cuina de madona de Binigaus nou

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Josep Torrent (1925) El meu primer oli

Josep Torrent (1925) El meu primer oli

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l’illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.

Continua llegint

Josep Torrent ( 1960) Plaça Vella de Ciutadella

Josep Torrent ( 1960) Plaça Vella de Ciutadella

Anna Pons ( 2008) Es llogaret . Una pel·lícula sobre un lloc – mas – menorquí:

Es llogaret

Els interiors de les cases de l’illa, a travès de la pintura de Carlos Mascaró:

Bodegones de Carlos Mascaró

Per últim, la recepta del plat més exquisit de l’illa, la caldereta de llagosta, entre d’altres les trobareu a:

Receptes menorquines

Més receptes

La cuina menorquina

Miquel Barceló (2001) Llagosta

Miquel Barceló (2001) Llagosta

Salvador Dalí (1936) Teléfono-langosta

Salvador Dalí (1936) Teléfono-langosta

Sicília

Visió fílmica de 1999 de Jean-Marie Straub i Danielle Huillet de la novel·la d’Elio Vittorini Conversa a Sicília.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’arengada a Sicília

La senyora va comparèixer, alta, amb un cap clar, i jo vaig reconèixer perfectament la meva mare, una dona alta amb els cabells castanys quasi rossos i l’oval dur, i el nas dur, i els ulls negres. Portava sobre les espatlles una manta vermella per abrigar-se.

Vaig riure:

Bé, doncs, felicitats!- vaig dir.

Oh, ets Silvestro! – Va dir la meva mare, i se m’acostà.

Jo li vaig fer un petò filial a la galta, ella em va besar a la galta i em va dir:

Què dimoni et porta cap aquí?

Com t’has fet per reconèixer-me? – vaig dir jo.

La meva mare reia.

Jo també m’ho pregunto – va dir.

Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

Anem a la cuina…Tinc l’arengada al foc.

Continua llegint

Las koftas de pescado

Koftas de pescado

Koftas de pescado

Mientras bajaba para ir a cenar, decidió regresar a Vigàta al día siguiente. Llevaba cinco días lejos de allí. Luicino había puesto la mesa en la pequeña estancia de siempre y Pintacuda lo esperaba sentado en su lugar acostumbrado.
– Mañana me iré – le anunció Montalbano.
– Yo no, necesito otra semanita de desintoxicación.
Luicino les sirvió inmediatamente el primer plato, por lo que ambos sólo utilizaron la boca para comer. Al llegar el segundo, se llevaron una sorpresa.
– ¡Albóndigas!- exclamó indignado el profesor- ¡Las albóndigas se dan a los perros!
leer más

Cómo se come el pescado en Sicilia

 

Lubinas
Lubinas

 

Al llegar a la altura de la trattoria San Calogero, el comisario, que caminaba apurando el paso, se detuvo en seco como hacen los burros cuando, por misteriosas razones, deciden parase y no moverse por muchos azotes o puntapiés que les den en la tripa. Consultó el reloj. Eran sólo las ocho. Demasiado pronto para cenar. Pero el trabajo que lo esperaba en Via Cavour sería muy largo y seguramente le llevaría toda la noche. Podía empezar e interrumpir su tarea sobre las diez…Pero ¿y si le entraba el apetito antes?

– ¿Qué hace, señor comisario, se decide o no se decide?

Sigue leyendo