De les múltiples regions de la Belle France, se’n destaca una el nom de la qual provoca una viva lluïssor als ulls del gurmet, un enrojolament d’expectació a les seves galtes; un nom que amara per endavant les seves papil·les de saliva, i és el nom tan eufònic de Perigord. Aquí, els castanyers i els noguers tenen una mida prodigiosa; aquí, les maduixes silvestres són tan intensament perfumades com el boudoir d’una cortesana. Aquí, les pomes, les peres i les prunes contenen sucs sublims dins la pell; aquí, la carn dels pollastres, dels ànecs i dels colomins és ferma i blanca; aquí, la mantega és tan groga com la llum del sol i la crema que corona la manteguera és prou espessa com per fer-hi aguantar en equilibri un got de vi al capdamunt. A més de totes aquestes delícies, el Perigord brinda un premi suprem que s’amaga sota el terra margós dels boscos de roures: la tòfona, el fong troglodític que viu sota la superfície de la terra de la forest, negra com un gat de bruixa, deliciosa com tots els perfums d’Aràbia.
En aquesta esplèndida part del món, hi vaig descobrir una vila encantadora i vaig parar al diminut hostal de la localitat, que es deia “Les Trois Pigeons”. L’hostaler, en Jean Pettione, era un individu jovial amb una cara que el vi havia tornat tan rubicunda com una poma camosa. En aquella etapa de la tarda, els boscos estaven en el seu millor moment, i formaven un preciós tapís de colors que anaven del daurat al bronze. Amb el desig d’adelitar-me amb la seva contemplació, vaig demanar a monsieur Pettione que em preparés un bon berenar i em vaig endinsar amb el cotxe per un camí rural. Després vaig deixar el vehicle aparcat i em vaig ficar al bosc per gaudir d’aquella magnificència de colors, com també de les estranyes i màgiques formes dels bolets verinosos que creixien arreu. Al cap d’una estona, em vaig asseure en el tronc robust d’un roure anyenc per assaborir el berenar i, quan acabava de cruspir-me’l, vaig sentir una remor entre les seques falgueres rogenques, i per entremig va aparèixer un porc enorme. L’animal es va quedar tan sorprès de veure’m a mi com jo de veure’l a ell. Ens van contemplar l’un a l’altre amb interès. (…)
La taula està situada a l’ombra dels mandariners, i al seu voltant, tot col·locant plats i ganivets, hi ranquejava la Lugarètzia, la nostra minyona, mentre remugava per a ella mateixa. Era una hipocondríaca professional i sempre amanyagava i aviciava sis o set malalties al mateix temps i, si badaves, et feia unes vívides i de vegades fastigoses descripcions del que feia l’interior del seu ventre o de com li bategaven les varices, talment els tamtams d’una tribu de salvatges en temps de guerra.
Aquell dia vaig advertir amb satisfacció que menjaríem ous remenats. La mare solia coure cebes a foc lent fins que quedaven transparents i aleshores hi afegia els ous batuts, que tenien uns rovells tan brillants com el sol i provenien de la nostra pròpia família de gallines. Un dia, la meva germana Margo, en un atac de filantropia, va deixar sortir tot l’aviram del galliner perquè anessin a passeig. Les gallines van trobar una parcel·la plena d’alls silvestres i van fer-hi un festí, amb el resultat que les truites que ens van fer per esmorzar l’endemà al matí estaven impregnades de gust d’all. El meu germà Leslie es va queixar dient que era com menjar-se l’entapissat d’un autobús grec.
Els ous remenats eren realment una cosa adient per començar el dia. Generalment me’n menjava dos plats i després em cruspia quatre o cinc torrades de pa integral, cobertes amb una gruixuda capa de mel dels nostres propis ruscs. Per tal que no se’m consideri un golafre, permeteu-me que m’afanyi a explicar que menjar aquelles torrades amb mel era com seguir un curs d’història natural o com realitzar una excavació arqueològica. Els ruscs estaven a càrrec del marit de la Lugarètzia, un home d’aspecte fràgil que semblava dur a les espatlles totes les preocupacions del món i, de fet, les hi duia, com podia advertir qualsevol que passés deu minuts en companyia de la seva muller. Cada vegada que extreia dels nostres cinc ruscs d’abelles el producte tan curosament elaborat, rebia unes picades tan greus que després s’havia de passar uns quants dies al llit. Mentre rebia les picades, però, inevitablement tirava a terra unes quantes bresques, que es convertien en magnífiques trampes enganxoses per enxampar qualsevol insecte que voltés per allà. A desgrat dels desesperats intents de la mare a filtrar la mel abans no arribés a taula, sempre hi restava una petita i interessant col·lecció zoològica. De manera que estendre aquella delicada substància apegalosa i daurada sobre la llesca de pa era com escampar-hi un líquid ambrat en el qual podíeu trobar gairebé qualsevol cosa, des de diminutes papallonetes i cuquets fins a escarabats i petits centpeus. Una vegada, amb gran satisfacció per part meva, hi vaig trobar una espècie de tisoreta que era desconeguda per a mi. De manera que l’esmorzar era sempre una menjada biològicament interessant. La resta de la meva família, per a mortificació meva, restava desafiadorament desinteressada de la zoologia, i per tant no compartia el plaer que jo experimentava davant d’aquella abundant riquesa que em proporcionava la mel.
Durrell, Gerald (2009) Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona: El cercle de Viena, 86-88
Wildlife Trust is urgently seeking solutions to combat the effects from failing ecosystems on human and wildlife health.
The Durrell School. The Durrell School of Corfu offers a variety of activities, ranging from a series week-long seminars to excursions that explore the rich cultural history of the Mediterranean basin. Past and future field classes include Butrint (Albania), Old Perithia (Corfu), Lia (mainland Greece) and Kalami (Corfu) as well as walking tours of historic Corfu Town and its colonial architecture.
Relat de Gerald Durrell en format PDF: Bichos y demás parientes (títol original: Birds, Beasts and Relatives. Traducció: María Luisa Balseiro)
Apícola Doña Berta
Sobre la mel:
Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides.
Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26
En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l’Esteve, i deia “dispensi”, “em permet”, en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensav, no és un home com el meu pare, no es un home com l’Esteve. Sempre demanava si podia esperar l’Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l’heura color d’aran, agafava una llimona i l’olorava. Després se la passava per la cara. “Aromade tardor”, deia, “aquesta és l’aroma de Barcelona.”Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.
Cissibackman: Lemons in Sóller, Mallorca
Informació sobre Montserrat Roig
Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
