De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.

Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.

Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Tramezzini

 

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante

No es pot ser sant a l’Empordà, la terra on les temptacions gastronòmiques i visuals ens esperen a cada racó. Ho deia Pla i ho certifica Narcís Comadira.

 

Un dia, Josep Pla va preguntar a un amic meu, capellà, nascut a Castelló d’Empúries: “Digui, mossèn, vostè coneix algun sant empordanès?” El meu amic va pensar un moment i abans de dir a l’escriptor alguna cosa com “ara no li ho sabria dir”, Pla ja li va donar la resposta: “No cal que s’hi esforci, no n’hi ha cap!”.

Ser sant i empordanès són, l’experiència ho confirma, dues coses que estan íntimament renyides. I és que a l’Empordà, per més Bisbals, per més monestirs i esglésies, per més ermites, aplecs i processsons, hi ha encara una atmosfera pagana que embolcalla el paisatge com una boira hedonista i fa que els déus antics encara s’hi passegin, com en aquell poema de Kavafis.

L’Empordà es terra de descreguts i és terra de mil possibilitats de satisfacció sensual. I si la rudesa esquerpa del cap de Creus sembla exigir una vida del tot ascètica, aviat és compensada per la blanesa lluminosa del golf de Roses, que va acollir aquells grecs que creien en els déus antics. 

Si voleu llegir l’article complet, CLIQUEU-HI.

Comadira, Narcís. Tota mena de plaers. Descobrir Catalunya, novembre 2009,  Barcelona, 98-99.

Il·lustració: Mariona Cabassa   

 

Narcís Comadira: Escriptors en Llengua catalana: Narcís Comadira LletrA La literatura catalana a Internet: Narcís Comadira Corpus literari: Obres

Al mercat, després de comprar el peix.

[…] la senyoreta Sofia era una senyoreta malcarada i sempre amb aquell posat de tossuda que tenen les persones ben alimentades. No tenia res a veure amb la seva mare i si l’una volia fred l’altra demanava bullent. I tots sempre a deshora i cadascú pel seu cantó. Per a nosaltres era un desfici, sobretot per la senyoreta, que sempre demanava més imaginació: “Avui, Armanda, poc enginy a la cuina, oi? Vermell de primer plat, vermell de segon plat, vermell a les postres!” […]

Només hi havia un plat amb el qual tot eren compliments i unanimitat per demanar-lo: el rap amb gambes. Era una recepta que la tia Anselma —i jo mateixa— copiàvem de la tia Farners. Molt senzill i alhora força entretingut de preparar. És molt millor si els peixos són grossos, cosa que no sempre trobava al mercat de Barcelona i a vegades ni tan sols a can Quintana. Se’ls treu l’espina i per rostir-los es lliguen els lloms, que, si no, la carn blanca es torça. Preparo damunt la llauna un llit de ceba picada, amb quatre tomàquets, all, llorer, pebre i sal i una punteta, només una punteta, de farigola. Poso el tall i les espines al damunt, ho rego amb una miqueta d’oli i cap al forn. Al cap de deu minuts, no pas més, miro si cal donar-li la volta, que depèn del gruix del peix, i hi tiro un rajolí de vermut  blanc sec. El deixo encara dos minutets, que agafi el regust del vi, i trec el rap deixant que la verdura s’acabi de coure. Al cap d’un quart d’hora hi tiro les gambes, que amb cinc minuts són llestes. Un cop tot cuit, s’han de pelar les gambes mirant de treure tota la substància dels seus caps per barrejar-la al sofregit. Reservo el rap i els crustacis i passo tota la resta pel colador xinès, per fer-ne una salsa fina. Preparo una maionesa, generosa, força generosa. I la gràcia consisteix en la presentació a taula, amb la plata de servir força gran i plana: primer, untada de maionesa, hi poso el rap, fred, a talls no més gruixuts que el meu dit petit, i pel damunt les cues de les gambes. A l’últim moment, uns segons abans de portar el plat a taula, hi tiro pel damunt la salsa fina ben calenta. La barreja de fred i calent i de la consistència del peix amb la cremositat de l’adob agradava a tots els Valldaura.

Montserrat Casals i Octavi Martí (2009). Els dissabtes, mercat. Memòries de l’Armanda. Barcelona: La Magrana. Premi Sent Soví de Literatura Gastronòmica 2008.

http://cat.rba.es/Serveis/Premis/Premi-Sent-Sovi-de-literatura-gastronomica