La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos.
Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.
Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58. Traducció al català de Fina Masdéu.
La cantant Aynur a Crossing the bridge.The sound of Istambul (Fatih Akin, 2006)
El cuiner Gönul Paksoy explica com és la cuina turca, des de la dominació otomana:
La evolución de la cocina turca se puede dividir en varios períodos, a saber: el período de Asia Central; la síntesis anatolia, que se desarrolló tras la emigración a esa región; la cocina de Estambul, o de palacio, y la cocina turca actual.
(…)
Se sabe que el plato turco más antiguo, el tutmaç (Tutma Aç) encabezaba los menús seleucidas y los otomanos. Se trata de un complicado plato de repostería. Era una comida que saciaba, que daba energía y que tenía propiedades curativas. (…) Podemos encontrar platos de repostería similares en los desayunos otomanos.
No cabe duda de que la cocina otomana es la raíza de la moderna cocina turca. Los elementos más importantes de esa cocina son los alimentos que se trajeron de Asia Central. Algunos ejemplos son el çemen, que es un aderezo hecho de hierbas, ajo y pimienta roja, utilizado para cubrir la carne cruda (pastirma), el yogur y la mayoría de las variedades del kebab, así como algunos platos de repostería. Los otomanos jamás perdieron sus vínculos con su antigua cultura aunque gobernaran un inmenso imperio. Pero integraron la cultura que trajeron de Anatolia con las de las poblaciones locales, creando un acervo cultural común.
En los paseos en barca que dábamos con mi madre, a mí me parecía como si los colores procedentes de las colinas del Bósforo no fueran el reflejo de una luz llegada de otra fuente. Me daba la impresión de que desde los tejados, desde los plátanos y los árboles de Judas, desde las alas de las gaviotas que de repente pasaban a toda velocidad ante nuestros ojos y desde las paredes de la caseta medio hundida de los caiques se desprendiera una luz ligera y pálida. Incluso en los días más caluroso del verano en que los niños pobres se lanzan al mar desde la carretera de la costa, en el Bósforo el sol no es totalmente dueño del clima y del paisaje. Ya las tardees de verano, cuando el color rojo del cielo se une a la oscuridad misteriosa del estrecho, me gusta contemplar esa luz incomparable e intentar comprenderla.
De Orhan Pamuk (2003, ed en castellano: 2009): Estambul. Ciudad y recuerdos. Barcelona: Debolsillo Mondadori.
A la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat.
El més calent és a l’aigüera.
Cada dia carn embafa.
Qui es mengi el tall que rosegui els ossos.
Val més el farciment que el gall.
Donar garsa per perdiu.
Donar bou per bèstia grossa.
L’aigua fa la vista clara.
Càntir nou fa l’aigua fresca.
La por guarda la vinya.
El meló i el casament són d’encertament.
Si aixeques massa el porró aniràs potser de cantó.
Oli, vi i amic, l’antic.
Ser de pa sucat amb oli.
Productes del mar
Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.
Sardines a la nit, metzines.
El peix blau al vell no plau.
Qui vulgui peix que es mulli el cul.
Anxoves de l’Estartit, bones de dia, males de nit.
No diguis blat…
Productes de la terra
El pa tou dura poc.
Del pa tou tothom en fa llesques.
No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.
Per a triar les llenties has de passar-hi tres dies.
Déu dóna faves a qui no té queixals.
Faves comptades no fan plat.
Qui no té un all té una ceba.
S’ha acabat el bròquil.
No valer ni un nap.
Amb palla i temps maduren les nespres.
Gallina vella fa bon caldo.
Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.
No pot dir que té bon tast qui no tasta xai a l’ast.
Carn fa carn i vi fa sang.
Bon vi fa bona sang.
D’aiguardent i malvasia, fes-ne barreja, Maria.
Sols un mal porta alegria, i és aquest: la mal… vasia.
Qui no vulgui menjar cucs que no mengi bolets.
In corpore sano
No és tot u estar tip que estar dejú.
Val més morir d’un tip que de gana.
Per anar-se’n al llit n’hi ha prou amb un confit.
Amb un traguet de vi bo el malalt es posa bo.
Menjar fred i vi calent, pel cos és dolent.
Menjar molt i pair bé, no pot ser.
Val més bona gana que bona vianda.
Costums i tradicions. El calendari
Per sant Martí mata el porc i enceta el vi.
Ditxós el mes que entra amb llardons i surt amb torrons.
Per Nadal capons, neules i torrons.
Per Nadal posarem el porc en sal.
Aigua de gener, omple bótes i graner, i la pica d’oli també.
Pluja joana podreix l’avellana.
Per santa Magdalena l’avellana és plena.
Per sant Jaume, l’avellana a taula.
Per sant Roc, l’avellana cau del floc.
Per l’Ascensió, cireretes a abundor.
Si per l’octubre plou, el rovelló mou.
Selecció feta a partir dels llibres:
Cinc mil refranys catalans (1965) Barcelona: Editorial Millà
Refranys i frases fetes populars catalanes (1994) Barcelona: Avui
Garbellada de refranys (1999) Valls: Cossetània edicions.
Més informació sobre paremiologia:
Paremiologia didàctica. Curs d’iniciació al coneixement de l’origen, la història, els recopiladors i els repertoris de refranys, proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana.
[…] recorde l’horta com un paradís, però no un paradís d’aquells somniats o inventats, sinó com un paradís real, un jardí multicolor de geometries ubèrrimes i esponeroses fet per la mà de l’home, travessat per séquies que eren com rierols d’aigua transparent on hi havia una multitud d’animals aquàtics o que simplement vivien al costat de l’aigua, un paisatge que era d’una bellesa i una perfecció que no trobaré mai enlloc per molts anys que visca. Quan vaig fer set anys, mon pare trobà que havia arribat l’hora de treballar i em feia anar al camp a regar o birbar. A les hortes hi havia de tot i, quan m’ajuntava amb alguns amics, cap al capvespre, de vegades anàvem a furtar melons i fruites de tota mena, a l’estiu. Passat l’estiu s’acabava la varietat, però també ens agradaven les safanòries, que eren unas mica dolces i ens deixaven la llengua i els llavis morats. Les safanòries només es feien servir per donar de menjar al bestiar, però nosaltres ens les menjàvem. En arribar la primavera sempre buscàvem algun favar i allí ens fartàvem de faves tendres, que eren delicioses, petites, amb aquella brillantor llisa i fina que tenen acabades de collir. Però a l’Horta no hi havia costum de menjar faves crues (a taula, vull dir). Que jo sàpianomés se les mengen així a les hortes d’Alacant i del Baix Segura, com a acompanyament de les saladures, per desembafar.
Aquests articles s’han extret del llibre La cocina de Ziryâb, de FAROUK MARDAM-BEY, Editorial Zendrera Zariquiey. Han estat expressament adaptats i traduïts al català per a aquest bloc, tenint-ne en compte la valuosa documentació sobre l’ús dels productes tradicionals mediterranis a les cuines dels països àrabs.
Un cambrer que servia a la Núria la segona porció que havia demanat del deliciós gelat que havien pres per postres, va interrompre el monòleg, i, de sobte, la bonhomia de què havien gaudit fins llavors desaparegué quan la veïna de taula va dir a la Núria mentre aquesta es cruspia el gelat:
- Veient-te menjar, no m’estranya que estiguis com una vaca. T’has menjat dos plats de cada cosa!
La cullera curulla del deliciós gelat que estava a punt d’empassar-se va quedar com glaçada a mig camí cap a la boca durant una bona estona, i a l’últim va retornar a la copa d’on havia sortir. La Núria va restar bocabadada i emmudida uns instants, dubtant de si engegar o no la cruel interlocutora a la merda, però, de sobte, conscient de la raó i el sentit comú del que acabava de sentir, que reflectia el que ella ja sabia, així com el sentiment de culpabilitat que la colpia des de feia temps per aquell fet, la mirà fixament, contenint amb prou feines les llàgrimes.
- Que ens tens, de raó! En Joan i jo mengem massa, i ens hauríem d’aprimar molt. Fa temps que volem fer-ho, però no sabem ben bé com començar.
Sense deixar de fumar ni un instant, la Fina la mirà de dalt a baix amb petulància i digué:
- Poseu-vos a les meves mans i d’aquí a tres mesos no us reconeixereu.
