Cerca

Miró,Joan (1918): Hort amb ase

Arxius

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
Licencia de Creative Commons

Calendari

maig 2012
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« mai    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

De la literatura a les cuines

pequecats

Activitats d’aula

activitats_aula

BLOCS DE LES CUINES I LA LITERATURA

cats

Bloc finalista dels Premis Blocs Catalunya 2010

logo

BlogESfera Directorio de Blogs Hispanos - Agrega tu Blog

Musicogastronomia

La festa de la galera a Cambrils

Categories

Serés fa parlar els clàssics catalans

20 agost 2010 per Fina

pomes11

L’endemà. En una terrassa porticada que s’obre a hortes i serres. Matí assolellat, vora les onze. Assegudes en cadires baixes, Valençona i Caterina broden.[…]

            CATERINA     Pare, fruita!

MUNTANER  Me l’han donada a l’horta. Quin estiu d’abundància, les pomeres estan tan prenyades que les branques es vinclen fins a terra, sembla que s’hagin de desmaiar. Serà anyada d’ametlles i olives. I els ceps…[…] Ah, quina meravella de setembre i quin any més plujós, pertot arreu hi ha bèsties. (S’espolsa). Més mosquits que mai, diu tothom. I més aranyes i ocells que se’ls mengen i més caça pels falcons.

MACARNAU  ¿Anirem a caçar, senyor?, ¿anirem a caçar?

MUNTANER  ¿Ara vols anar a la serra? Passa a gratar pergamins.

MACARNAU  (De quatre grapes). Senyor, a caçar, anem a caçar.[…]

MUNTANER  (Per enllaminar-lo). Becades, perdius, senglars…

MACARNAU  Becades, perdius, senglars, llebres i cérvols… Anem a caçar, senyor, fa molts dies que grato pergamins…

Serés, Francesc (2008). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Barcelona: Quaderns Crema (p. 42 i 46).

 kunsthandel_p_de_boer_bv_hunting_stil_life_123490301692981

Natura morta: pintura de Luyck Kerstiaen (s. XVII)

            http://www.artfinding.com/Artwork/Paintings/Kerstiaen-Luyck/

            http://www.francescseres.net/

Publicat a Kerstiaen,Luyck, Serés,Francesc | No hi ha comentaris »

Tota mena de plaers

04 juliol 2010 per Isabel

 

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante El Pintor del Fuego

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante

No es pot ser sant a l’Empordà, la terra on les temptacions gastronòmiques i visuals ens esperen a cada racó. Ho deia Pla i ho certifica Narcís Comadira.

 

Un dia, Josep Pla va preguntar a un amic meu, capellà, nascut a Castelló d’Empúries: “Digui, mossèn, vostè coneix algun sant empordanès?” El meu amic va pensar un moment i abans de dir a l’escriptor alguna cosa com “ara no li ho sabria dir”, Pla ja li va donar la resposta: “No cal que s’hi esforci, no n’hi ha cap!”.

Ser sant i empordanès són, l’experiència ho confirma, dues coses que estan íntimament renyides. I és que a l’Empordà, per més Bisbals, per més monestirs i esglésies, per més ermites, aplecs i processsons, hi ha encara una atmosfera pagana que embolcalla el paisatge com una boira hedonista i fa que els déus antics encara s’hi passegin, com en aquell poema de Kavafis.

L’Empordà es terra de descreguts i és terra de mil possibilitats de satisfacció sensual. I si la rudesa esquerpa del cap de Creus sembla exigir una vida del tot ascètica, aviat és compensada per la blanesa lluminosa del golf de Roses, que va acollir aquells grecs que creien en els déus antics. 

Si voleu llegir l’article complet, CLIQUEU-HI.

Comadira, Narcís. Tota mena de plaers. Descobrir Catalunya, novembre 2009,  Barcelona, 98-99.

Il·lustració: Mariona Cabassa   

Descobrir Catalunya. Novembre 2009 
Mariona Cabassa (2009). Tota mena de plaers
Narcís Comadira:

Publicat a Cabassa,Mariona, Catalunya, Cuines mediterrànies, Empordà, Fotografia, Il·lustracions, Periodisme, Productes de la terra, Productes del mar, Reinante | No hi ha comentaris »

Estambul i la cuina turca.

06 juny 2010 per Beatriz
Mapa de Turquía

 
La cantant Aynur a Crossing the bridge.The sound of Istambul (Fatih Akin, 2006) 

El cuiner Gönul Paksoy explica com és la cuina turca, des de la dominació otomana:

La evolución de la cocina turca se puede dividir en varios períodos, a saber: el período de Asia Central; la síntesis anatolia, que se desarrolló tras la emigración a esa región; la cocina de Estambul, o de palacio, y la cocina turca actual.

(…)

Se sabe que el plato turco más antiguo, el tutmaç (Tutma Aç) encabezaba los menús seleucidas y los otomanos. Se trata de un complicado plato de repostería. Era una comida que saciaba, que daba energía y que tenía propiedades curativas. (…) Podemos encontrar platos de repostería similares en los desayunos otomanos.

No cabe duda de que la cocina otomana es la raíza de la moderna cocina turca. Los elementos más importantes de esa cocina son los alimentos que se trajeron de Asia Central. Algunos ejemplos son el çemen, que es un aderezo hecho de hierbas, ajo y pimienta roja, utilizado para cubrir la carne cruda (pastirma), el yogur y la mayoría de las variedades del kebab, así como algunos platos de repostería. Los otomanos jamás perdieron sus vínculos con su antigua cultura aunque gobernaran un inmenso imperio. Pero integraron la cultura que trajeron de Anatolia con las de las poblaciones locales, creando un acervo cultural común.

La cuina turca , segons Gönul Paksoy, cuiner d’Estambul

Venedor de te
Venedor de te

d’Orhan Pamuk: Visió del Bòsfor

En los paseos en barca que dábamos con mi madre, a mí me parecía como si los colores procedentes de las colinas del Bósforo no fueran el reflejo de una luz llegada de otra fuente. Me daba la impresión de que desde los tejados, desde los plátanos y los árboles de Judas, desde las alas de las gaviotas que de repente pasaban a toda velocidad ante nuestros ojos y desde las paredes de la caseta medio hundida de los caiques se desprendiera una luz ligera y pálida. Incluso en los días más caluroso del verano en que los niños pobres se lanzan al mar desde la carretera de la costa, en el Bósforo el sol no es totalmente dueño del clima y del paisaje. Ya las tardees de verano, cuando el color rojo del cielo se une a la oscuridad misteriosa del estrecho, me gusta contemplar esa luz incomparable e intentar comprenderla.

De Orhan Pamuk (2003, ed en castellano: 2009):  Estambul. Ciudad y recuerdos. Barcelona: Debolsillo Mondadori.

Més informació sobre Orhan Pamuk:

Orhan Pamuk a la wikipèdia

Estambul, d’Orhan Pamuk

El Bòsfor a Estambul
El Bòsfor a Estambul

Publicat a Akin, Fatih, Alimentació, Aynur, Mercats, Multimèdia, Pamuk,Orhan, Productes de la terra, Turquia | No hi ha comentaris »

Un art i un plaer

09 abril 2010 per Beatriz

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

Diu Josep Pla a El que hem menjat:

L’atenció requereix temps, una certa calma, una forma de meditació i d’observació aguantada i positiva. Cuinar requereix temps, una certa calma, una atenció evident.

Josep Pla

Josep Pla

I de Pla deia Manuel Vázquez Montalbán:

Pla era un punto de vista ambulante con boina, cilicio empleado contra la tentación de cosmopolitismo a la que le condujera una vida llena de viajes profesionales, asumidos como destierros mejor o peor pagados, nunca demasiado bien pagados, según su expreso deseo, desconfiado de la escritura que daba demasiado dinero. Si la boina de Pla era una declaración de principios cósmicos, su paladar pertenecía al país de la infancia como casi todos los paladares, infancia ampurdanesa al calor de una cocina marcada por las texturas de tierra y mar, por el sustrato de una memoria culinaria ensimismada. Nostálgico del paladar de su infancia, Pla tiene una retina balzaquiana ante las nuevas pautas gastronómicas o simplemente alimentarias, desde la sospecha de que al menos en la cocina cualquier tiempo pasado fue mejor y que la sociedad burguesa, pequeño-burguesa para ser más exactos, lo había impregnado todo de adocenamiento y prisa.

Un text de Pla sobre la llebre:

Sobre la situació de la llebre en la península que habitem, recordo haver llegit una frase de monsiuer Alexandre Dumas, una frase de la qual no podria precisar exactament el context ni el lloc on la vaig veure impresa, que diu el que segueix: «Les llebres, en aquesta terra, es tornen velles i blanques, perquè la gent, que prefereix el conill, no les caça».

Que la gent, parlant en general, té, en aquest país, una vaga idea de la llebre em sembla molt exacte. Hi ha persones que no saben quin gust té, i jo en conec prou que no n’han menjada mai. Sense anar més lluny, l’autor d’aquest llibre no ha menjat llebre en aquests paratges més que una trentena de vegades en el curs de la vida. (Fora d’aquí, la cosa ha estat diferent.) Ara, creure, com diu Dumas, que aquí no es mengen perquè no es cacen és absurd. En realitat, aquests animals tan bonics i lleugers no es mengen més perquè n’hi ha molt pocs.

La llebre

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

1918

8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant.

Pla, Josep : inici d’El quadern gris

Per continuar llegint: El quadern gris

——————

Si voleu llegir Neruda: la cuina de les paraules , cliqueu-hi.

Publicat a Catalunya, Cuines mediterrànies, Gutiérrez Solana,José, Literatura, Multimèdia, Picasso,Pablo, Pintura, Pla,Josep, Recha,Marc, Vázquez Montalbán,Manuel | No hi ha comentaris »