De la literatura a les cuines de la Mediterrània

L’endemà. En una terrassa porticada que s’obre a hortes i serres. Matí assolellat, vora les onze. Assegudes en cadires baixes, Valençona i Caterina broden.[…]

            CATERINA     Pare, fruita!

MUNTANER  Me l’han donada a l’horta. Quin estiu d’abundància, les pomeres estan tan prenyades que les branques es vinclen fins a terra, sembla que s’hagin de desmaiar. Serà anyada d’ametlles i olives. I els ceps…[…] Ah, quina meravella de setembre i quin any més plujós, pertot arreu hi ha bèsties. (S’espolsa). Més mosquits que mai, diu tothom. I més aranyes i ocells que se’ls mengen i més caça pels falcons.

MACARNAU  ¿Anirem a caçar, senyor?, ¿anirem a caçar?

MUNTANER  ¿Ara vols anar a la serra? Passa a gratar pergamins.

MACARNAU  (De quatre grapes). Senyor, a caçar, anem a caçar.[…]

MUNTANER  (Per enllaminar-lo). Becades, perdius, senglars…

MACARNAU  Becades, perdius, senglars, llebres i cérvols… Anem a caçar, senyor, fa molts dies que grato pergamins…

Serés, Francesc (2008). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Barcelona: Quaderns Crema (p. 42 i 46).

Natura morta: pintura de Luyck Kerstiaen (s. XVII)

            http://www.artfinding.com/Artwork/Paintings/Kerstiaen-Luyck/

            http://www.francescseres.net/

Encantadísimo (2006). El Molín de Mingo

A la cuina, la Gundeta i una altra dona, la Pepa Cadiraire, que era l`encarregada de fer les recaptes de les misses dels diumenges i de llogar cadires els dies solemnials de molta gent, s`atrafegaven a preparar safates amb copes, xampany, llesques de pa, porrons de vi, fuets, llonganisses, plats de mató, ametlles i avellanes, figues seques, moscatell, secalls i tota mena de requisits.

-Ah, ets tu…! –la Gundeta semblava reviscolada enmig del tràfec, se la veia sufocada, amb un vermell suau, de rosa delicada, a les galtes,  i amb gotetes de suor al front i al coll. Va dir-me: -Tu mateix. Pessiga el que vulguis, el que et faci més goig; tot és bo. Però no toquis res de les safates: ha de sortir tot perfecte per presentar-ho a la sala. Hem de quedar com la millor cuina de la comarca davant del senyor bisbe i dels rectors veïns. A les torres de la Colònia potser ho farien millor que nosaltres, però ho dubto perquè mossèn Miquel m`ha explicat fil per randa com havia de posar-ho tot, des dels tovallons als coberts de postres, tot!

La Pepa Cadirarire no deia res, atrafegada amb tot el moviment.

-Té… –la Gundeta va allargar-me un llonguet empastifat de mantega i amb una llenca de pernil cru a dins-. Així mataràs la gana fins a l`hora de sopar.

La visió d`aquella cuina plena de vianda i l`oloreta agradable de rebost i de menja gairebé em van marejar. D`alguna manera vaig tenir la certesa que, malgrat les primeres aparences, acabava d`entrar en un món ric i nou.

TEIXIDOR, Emili: Retrat d`un assassí d`ocells. Barcelona. La Galera-Proa, 2007, pp. 86-87.

Text en PDF

Fotografia: Encantadísimo (2006): El Molín de Mingo

Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!

Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).

Corpus literari Vernet, Maria Teresa

Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía

Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf

Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites 

Per fer menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers