De la literatura a les cuines de la Mediterrània

L’encant sensual del mercat de Jerusalem, amb els ulls d’una dona immigrada, vist per Amos Oz:

Vet aquí, potser, una escletxa per on observar i reconstruir una mica el que despertaven els paisatges, els colors i les olors orientals al cor de l’àvia i tal vegada també al d’altres immigrants-refugiats procedents dels pobles grisosos-tardorencs de l’est d’Europa, totalment impressionats per la pletòrica sensualitat llevantina, fins al punt de construir-se un gueto per protegir-se de la seva amenaça.
La seva amenaça? Possiblement no va ser a causa dels perills del llevant que l’àvia va mortificar i purificar el seu cos amb banys d’aigua bullent, matí, tarda i nit, tots els dies que va viure a Jerusalem, sinó precisament a causa de la fascinació del seus encants sensuals, del propi cos, i de la forta atracció dels mercats curulls a vessar que es desplegaven al seu voltant i la feien inspirar fins el fons del diafragma, marejant-la i fent-li flaquejar les cames, amb aquella disbauxa de verdures, fruites i formatges condimentats, d’olors acres i de menges guturals, exòtiques i rares que l’excitaven, i les mans àvides que palpaven i recercaven el fons ocult de les piles de fruites i verdures, els pebrots vermells, les olives adobades, la nuesa d’aquelles carns grasses, sangonoses, despullades i envermellides, sense pell ni vergonya, balancejant-se en el ganxo, i la gran quantitat d’espècies, perfums i pòlvores fins fer-te fondre, gairebé desmaiar, la gama d’encants depravats del món amarg, picant i salat, i també les aromes del cafè verd fincat-se dins les entranyes, i els recipients de vidres plens de begudes de colors amb glaçons i rodanxes de llimona, i els robusts carregadors del mercats, morenos, peluts, nus fins la cintura, amb tots els músculs de l’esquena movent-se per l’esforç sota la pell calenta i brillant al sol pels reflexos dels rierols de suor. I si els rituals de neteja de l’àvia només només eren una mena de vestit espacial hermètic i estèril? Un cinturó de castedat antisèptic que l’àvia, d’ençà de la seva arribada al país, hagués forjat al seu voltant per protegir-se voluntàriament, tancats amb set cadenats i destruïdes totes les claus?
Al final va morir d’un atac de cor: és un fet. Però no va ser l’atac de cor el que la va matar, sinó la neteja. O potser no la va matar la neteja, sinó els desitjos secrets. O potser no van ser els desitjos, sinó la siple basarda que aquests li feien. O potser no va ser ni la neteja, ni els desitjos, ni la basarda, sinó justament la seva ira – eterna i secreta – envers aquesta basarda; una ira reprimida, perniciosa, com una infecció mal curada; ira contra el seu cos i els seu desitjos, i també un altre tipus d’ira més profunda, ira per l’essència de la seva basarda als desitjos, tèrbola i verinosa, ira contra la presonarea i la guardiana, anys i anys de dol secret pel temps erm que passa, pel cos que s’asseca i per la bellesa d’aquest cos, rentada milers de vegades i ensabonada fins a reprimir-la – desinfectada, fregada i bullida – , la bellesa d’aquest llevant brut, amarat de suor, bestial i plaent fins a perdre els sentits, però infestat de microbis.

Per llegir-ne més:
Amos Oz(2002) : Una història d’amor i de foscor (Cap. 6)

Més informació sobre l’autor:
Amos Oz en català a la Vikipèdia

El discurs d’Oz quan va rebre el Premi Príncep d’Astúries:
Dirscurs d\'Oz

Un pel·lícula sobre Amos Oz:

Amos Oz – The Nature of Dreams
A film by Yonathan & Masha Zur
Israel, May 2009

General

• Semblar el mercat de Calaf.
• A la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat.
• El més calent és a l’aigüera.                                                                                               
• Cada dia carn embafa.
• Qui es mengi el tall que rosegui els ossos.
• Val més el farciment que el gall.
• Donar garsa per perdiu.
• Donar bou per bèstia grossa.
• L’aigua fa la vista clara.
• Càntir nou fa l’aigua fresca.
• La por guarda la vinya.
• El meló i el casament són d’encertament.
• Si aixeques massa el porró aniràs potser de cantó.
• Oli, vi i amic, l’antic.
• Ser de pa sucat amb oli.

Productes del mar

• Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.
• Sardines a la nit, metzines.
• El peix blau al vell no plau.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul.
• Anxoves de l’Estartit, bones de dia, males de nit.

No diguis blat…

Productes de la terra

• El pa tou dura poc.
• Del pa tou tothom en fa llesques.
• No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.
• Per a triar les llenties has de passar-hi tres dies.
• Déu dóna faves a qui no té queixals.
• Faves comptades no fan plat.
• Qui no té un all té una ceba.
• S’ha acabat el bròquil.
• No valer ni un nap.
• Amb palla i temps maduren les nespres.
• Gallina vella fa bon caldo.
• Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.
• No pot dir que té bon tast qui no tasta xai a l’ast.
• Carn fa carn i vi fa sang.
• Bon vi fa bona sang.
• D’aiguardent i malvasia, fes-ne barreja, Maria.
• Sols un mal porta alegria, i és aquest: la mal… vasia.
• Qui no vulgui menjar cucs que no mengi bolets.

In corpore sano

• No és tot u estar tip que estar dejú.
• Val més morir d’un tip que de gana.
• Per anar-se’n al llit n’hi ha prou amb un confit.
• Amb un traguet de vi bo el malalt es posa bo.
• Menjar fred i vi calent, pel cos és dolent.
• Menjar molt i pair bé, no pot ser.
• Val més bona gana que bona vianda.

Costums i tradicions. El calendari

• Per sant Martí mata el porc i enceta el vi.
• Ditxós el mes que entra amb llardons i surt amb torrons.
• Per Nadal capons, neules i torrons.
• Per Nadal posarem el porc en sal.
• Aigua de gener, omple bótes i graner, i la pica d’oli també.
• Pluja joana podreix l’avellana.
• Per santa Magdalena l’avellana és plena.
• Per sant Jaume, l’avellana a taula.
• Per sant Roc, l’avellana cau del floc.
• Per l’Ascensió, cireretes a abundor.
• Si per l’octubre plou, el rovelló mou.

Las incongruencias históricas son la sal del arte, incluido el religioso.

Cuando el cristianismo se erigió en la religión preponderante en Europa, la pintura pautó diversas estampas obligadas. La Virgen maría con el niño, la creación, la crucifixión de Cristo… La última cena fue la más popular, sobre todo a partir del momento en el que en las casas empezaron a colgar cuadros con reproducciones. De niño me fascinaban los comedores de algunos de mis amigos, que tenían en la pared una representación de la última cena, presidiendo la mesa en la que la familia comía. No era una redundancia visual, pero había ahí algo -¡la santa cena presidiendo la cena cotidiana de la gente!- que me resultaba hilarante.

La pintase quien la pintase, la disposición frontal sufría pocas modificaciones. La más importante, que hubiese comensales en ambos lados de la mesa o que solo los hubiese en uno. Era una solución más teatral (más falsa) pero más efectiva: Juan de Juanes, Tintoretto, Leonardo Da Vinci, Tiziano… Mucho después llegó el siglo XX y, enana secuencia de Viridiana, el gran Buñuel creó la última cena más incendiaria de la historia. A partir de ahí el cuadro empezó a desaparecer en las paredes y poco a poco fue sustituido por el Guernika de Picasso, que acabó convertido en un tópico tan cargante como antes lo había sido el otro.

Monzó, Quim (2010) . Seré breve. Una última cena tras otra. Barcelona : La Vanguardia. Magazine, 14.

• Web dedicada a Quim Monzó
• Web dedicat al llibre Monzó. Com triomfar a la vida
• Discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Leonardo da Vinci. La última cena 

• Ficha de La última cena
• Ver blog sobre más escenas de LA ÚLTIMA CENA

Leibovitz, Annie (2007) . La última cena. Los Soprano

• Más fotos: Annie Leibovitz
• Annie Leibovitz. A photographer’s life 1990-2005 

Per fer menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers

La Pasqua jueva o pessah

08 abril 2010 per Beatriz

Marc Chagall (1914) Der Rabbiner aus Witebsk.

Hoy he llegado al aeropuerto de Ben Gurion de Tel-Aviv. Me ha llevado mi bisnieta, una encantadora joven que vive en Jerusalén oeste. Mi bisnieta se presentó un día en Nueva York y dijo que ella se encargaba de todo y que me llevaría a su casa y que estuviera todo el tiempo que fuera necesario. Fue un viaje largo, pero intenso. Ella me preguntaba cosas del gueto de Varsovia y de cuando era pequeño. Me dijo que había unos vuelos baratos y que si me hacía ilusión podíamos regresar a Polonia. Pero mi Polonia desapareció para siempre y no está el corazón para grandes melancolías. Yo no había estado nunca en Eretz Israel y lo primero que quiero hacer es ir a las colinas de Galilea, allí donde pacen los corderos más sabrosos de Oriente. Compraré un cordero en las laderas del sur de Nazaret y marcaré la pata trasera  izquierda, que en aquel lugar es mejor que la derecha ¿Y saben por qué? Porque el cordero, cuando se tumba rumiar, lo suele hacer por la tarde, a la puesta de sol. El rebaño jaspea los prados y todas las cabezas miran hacia el oeste. Entonces, sentados en la pendiente, la pata trasera derecha es la que sostiene todo el peso del animal tendido, y eso la comprime y hace que sea más fibrosa. La otra pata, en cambio, sin esa presión del cuerpo rumiante, siempre acaba siendo blanda como la espuma. Eso es lo que he venido a buscar aquí: ni historia, ni  esperanza, sino sólo una pata excelente, brillante como la caoba o como el cobre recién salido de la fragua. Porque yo nunca he comido cordero en Galilea, pero recuerdo pascuas felices en mi casa de Sosnowiec, cuando el rebino daba permiso para que empezara el sacrificio del animal hasta que se desangraba por completo y la cocina exhalaba ese aroma e casa segura. Los platos blancos de la infancia y la servilleta doblada y aquella sensación de que nada nos podía faltar si había una madre frente a los fogones. Pero las fiestas se acabaron cuando nos mandaron a Varsovia en unos camiones y sólo los niños y los más jóvenes estaban contentos porque nos íbamos a la capital de Polonia. Se acabaron las fiestas y las pascuas y hasta se acabó mi madre.

 

2 (…) Ahora estoy yendo hacia Galilea. Mi bisnieta conduce y canta una canción moderna. Le he dicho que vaya despacio porque hay un cordero tumbado ahí en la pradera mirando hacia el oeste de Nazaret que me espera para ofrecerme mi última Pascua en paz. En realidad ese cordero de Galilea y mi bisnieta son la última familia que me queda. Y desde la autopista me ha parecido ver otro gueto en forma de muro, pero he pensado que las digestiones siempre provocan pesadillas cuando hace tanto tiempo que esperas.

 

L’anyell de Pasqua. Joan Barril: Un deseo póstumo  

Marc Chagall (1933) Einsamkeit

Publicat a Barril,Joan, Chagall,Marc, Israel, Pasqua, Tradicions | No hi ha comentaris »