De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Roger Mas canta La cuca fera, del disc Mística domèstica

La cucafera, del bestiari tradicional

 

Autor de la lletra: Roger Mas i Roger Puig

La cuca fera (Roger Mas i Roger Puig)

I pujo per la carretera,
quin llamp de cel que hi ha a Solsona!
I és que vinc de Barcelona
i la cosa no tenia espera,
cuca fera, de cap manera…

Ja he apagat el mòbil
i he obert tota la finestra.
no fos que algú em trobi,
avui farem una festa
amb la pantera més guerrera.

Quin pet de sol que fa prop del cel,
dels pobles veig la resplendor.
Brisa encara fred em remou d’arrel,
arrupit al ventre d’una flor
de cirera, encisera.

Sóc una cuca fera xaferdera,
o sóc l’home primavera,
que a la balma, al peu de la cinglera,
se deixa péixer amb la cullera
d’una fera punyetera.

I quan penso en el cirerer…
I quan penso en el cirerer.
l’ombra que fa, l’ombra que fa, l’ombra que fa…

Ho remenes tot, vas amunt i avall
I mai no et deixes cap retall,
perquè ets una cuca fera xafardera:
tu ets la meva primavera

A la balma de la cinglera ma pantera és cuca fera.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Cançó dels traginers
Música i lletra tradicional, del repertori de Peret Blanc de Beget
Transcripció lletra: Francesc Tomàs “Panxito”

Ara ve l’hivern – sempre plou i neva
pobres traginers – que en van de carrera.

Matxos que maneu – gasten gran fatxenda
porten davantal – manteta i coberta.

Si els hi han agafat – i a la presó els menen
si s’hi han escapat – per una finestra.

Que ningú els ha vist – si no una donzella
que en prenia el sol – i al fons d’una era.

N’ha fet un gran crit – ai, l’escarcellera
i els presos se’n van – ja en passen la serra.

Moreu va davant – Jordi va darrera
Moreu se’n girà – Jordi no em segueixes.

No puc caminar – ni trepitjar en terra
i els peus m’hi fan mal – de dur les cadenes

Grinyons en els peus – i a les mans cadenes
si jo puc tornar – i en aquelles terres.

Faria una mort – d’aquella donzella
que en prenia el sol – i al fons d’una era.

Ja en fa un gran crit – ai, l’escarcellera
i els presos se’n van – ja en passen la serra.
Pàgina web de Miquel Gil

Fatima Pantoja: Higueras (Paisatge de Yecla)

Accés al blog de la pintora:
Bloc de Fatima Pantoja

Santiago Rusinol: Son Moragues (1903)

Poema sense acabar (Joan Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s’afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l’amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Cezanne, Pau Manzanas (1879-1800). Préssecs, peres i raïms

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades

per dol en les memòries dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,

l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;

ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:

és més harmoniosa la teva perfecció,

més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta

fruita de besos aturada en mon brancam;

són determini, són domini i són lligam

i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

Més sobre Josep Carner en aquest bloc

Castillo, Pilar (2009). Mmmmmelocotones

Uns escamarlans fresquíssims.

            —Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

            —I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

            Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

            Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

            —Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

            Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Branquetes de julivert. 

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari 

Sobre els escamarlans: Viquipedia

La Creación, de Michelangelo. Bóveda de la Capilla Sixtina, en los Museos Vaticanos.

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l`oceà, i l`Esperit de Déu planava sobre les aigües.

Déu digué:

-Que existeixi la llum.

I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.

Déu digué:

-Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per separar unes aigües de les altres.

I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué:

-Que les aigües de sota el cel s`apleguin en un sol indret i apareguin els continents.

I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.

Déu digué:

-Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.

I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.

(LA BÍBLIA: Gènesi, 1, 1-12)    

Text en PDF

Visita virtual a la Capilla Sixtina

Imagen de Adán en la escena de La Creación de Adán de la bóveda de la Capilla Sixtina, en los Museos Vaticanos.

Piñeiro,Moncho (2010): Tomate

El tomàquet, el moresc i la major part de les bajoques es començaren a conèixer al Vell Món  a partir del segle XVI, en portar-los els conqueridors espanyols d’Amèrica. La cuina del Mediterrani, avui fortament marcada pel gust i el color del tomàquet, fins aleshores tenia una consistència absolutament distinta. Mentre que els asteques cultivaven extensament als jardins flotants de Tenochtitlan el seu apetitós fruit vermell per obtenir-ne una salsa condimentada amb bitxo, els italians, per la seva part, la passió dels quals per la pasta es remunta al segle XIV, encara no eren capaços de preparar-la a l’estil napolità o a la bolonyesa…

Des de la seva introducció a Europa, primer a la Península Ibèrica, després a Itàlia, a través del regne espanyol de Nàpols, el tomàquet s’emparentà amb la mandràgora, planta que d’entrada evoca la figura de Circe, la fetillera, i les baies de la qual, suposadament tòxiques, es trobaven revestides de misteriosos poders, especialment afrodisíacs. Això explica possiblement que se l’anomenés “poma de l’amor” en diferents llengües europees. Fins i tot els botànics li donaren el poc agradable nom de Lycopesicum esculentum, és a dir, el “préssec del llop”. 

Mardam-Bey, Farouk (2002)  . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 63-66. ´Traducció al català de Fina Masdéu. 

Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg.