De la literatura a les cuines de la Mediterrània

L’endemà. En una terrassa porticada que s’obre a hortes i serres. Matí assolellat, vora les onze. Assegudes en cadires baixes, Valençona i Caterina broden.[…]

            CATERINA     Pare, fruita!

MUNTANER  Me l’han donada a l’horta. Quin estiu d’abundància, les pomeres estan tan prenyades que les branques es vinclen fins a terra, sembla que s’hagin de desmaiar. Serà anyada d’ametlles i olives. I els ceps…[…] Ah, quina meravella de setembre i quin any més plujós, pertot arreu hi ha bèsties. (S’espolsa). Més mosquits que mai, diu tothom. I més aranyes i ocells que se’ls mengen i més caça pels falcons.

MACARNAU  ¿Anirem a caçar, senyor?, ¿anirem a caçar?

MUNTANER  ¿Ara vols anar a la serra? Passa a gratar pergamins.

MACARNAU  (De quatre grapes). Senyor, a caçar, anem a caçar.[…]

MUNTANER  (Per enllaminar-lo). Becades, perdius, senglars…

MACARNAU  Becades, perdius, senglars, llebres i cérvols… Anem a caçar, senyor, fa molts dies que grato pergamins…

Serés, Francesc (2008). Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Barcelona: Quaderns Crema (p. 42 i 46).

Natura morta: pintura de Luyck Kerstiaen (s. XVII)

            http://www.artfinding.com/Artwork/Paintings/Kerstiaen-Luyck/

            http://www.francescseres.net/

Fatima Pantoja: Higueras (Paisatge de Yecla)

Accés al blog de la pintora:
Bloc de Fatima Pantoja

Cezanne, Pau Manzanas (1879-1800). Préssecs, peres i raïms

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades

per dol en les memòries dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,

l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;

ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:

és més harmoniosa la teva perfecció,

més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta

fruita de besos aturada en mon brancam;

són determini, són domini i són lligam

i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

Més sobre Josep Carner en aquest bloc

Castillo, Pilar (2009). Mmmmmelocotones

Àngels, de Perugino (1445-1523)

Quan el refús del gall va esdevenir definitiu, l’àngel davallà altra vegada damunt l’assemblea dels ancians.

—Adonai no ha vist amb bons ulls la vostra reticència als seus desigs, però la misericòrdia de l’Altíssim és infinita i pensa que per una qüestió dietètica tampoc no paga la pena engegar a dida compromisos antiquíssims i solvents. Per això m’envia altre cop entre vosaltres per anunciar-vos les seves consignes. Digueu així a tota la comunitat d’Israel: quan arribi el dia deu d’aquest mes, que cada cap de família aconsegueixi un peix gros, nero o mero, dèntol, orad, sard, corbai, oblada, roger gros, congre o llobarro. Ben escatat, deixeu-lo en cassola terrera amb un dit llarg d’oli en record de les pesades hores de l’esclavatge. Fet a trossos llenceu-li una mica d’all —llàstima no conèixer encara altres vegetals sucosos i odorants—, si pot ser, tendre. Es mig cou tot plegat i afegiu-hi julivert picat i una cullerada d’allioli negat, per recordar que els esporços de l’home no són res si Adonai no hi posa la seva ajuda. Deixeu-ho coure amb dues o tres xicres d’aigua. Una vegada menjat, pengeu al llindar de la casa l’espina sencera del peix, sense trencadissa de cap mena. Així coneixerà l’Altíssim les llars dels seus fidels.

L’assemblea restà en silenci.

—Que tampoc no us està bé? —s’impacientà l’àngel.

Ningú no gosà respondre. Passada una estona, un dels ancians més ancians, prudent però savi, hereu de murrieries eternes d’un poble avesat a la dialèctica, s’alçà des del fons.

—No hi ha millor plat de peix que la vedella amb pèsols —cità un proverbi antic, que cap altre dels presents no coneixia. S’hi afegiren, però, amb inclinacions afirmatives del cap.

—Voleu dir el que em sembla que voleu dir?

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 54-55).

Perugino

Ofèlia Dracs

m’agraden molt les albergínies

i tu les fas molt bé,

exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.

és una delicia de les dents,

com abans ho és de la mirada,

en llesques com palaies,

gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies

que tu m’has enllestit

faria l’única cosa que no pensava fer:

casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

Vicent Andrés Estellés (1970). Horacianes.

Si voleu llegir l’activitat d’aula, CLIQUEU-HI.

Pintura de Francisco Pelayo Somoano

Dalí. Angelus (inspirat en Millet)

4 Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d’una paràbola:

5 –Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. 6 Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. 7 Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l’ofegaren. 8 Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.

I, acabat de dir això, exclamà:

–Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

LA BÍBLIA (1993): Nou Testament. Lluc, 8, 4-8, Associació Bíblica de Catalunya, Ed. Claret i Societats Bíbliques Unides.

Per llegir el text

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).

Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.
[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)

Sobre F. Leighton: WorldLingo

Jesús y la samaritana. Alonso Cano

2 De fet, no era Jesús qui batejava, sinó els seus deixebles.

3 Llavors va deixar Judea i se’n tornà a Galilea.

1 Jesús va saber que havia arribat a oïda dels fariseus que ell feia més deixebles i en batejava més que Joan.

4 Jesús havia de travessar Samaria.

5 Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep;

6 allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia.

7 Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu:

–Dóna’m aigua.

8 Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar.

9 Però la dona samaritana preguntà a Jesús:

–Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?

Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans.

10 Jesús li respongué:

–Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva.

11 La dona li diu:

–Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva?

12 El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?

13 Jesús li respongué:

–Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set.

14 Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna.

(Joan, 4, 1-42) LA BIBLIA (1993): Nou Testament: Joan, 4, 1-42, Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides.

Per llegir-ne més