De la literatura a les cuines de la Mediterrània

 

Sant Pere de Rodes (2009). Reinante

No es pot ser sant a l’Empordà, la terra on les temptacions gastronòmiques i visuals ens esperen a cada racó. Ho deia Pla i ho certifica Narcís Comadira.

 

Un dia, Josep Pla va preguntar a un amic meu, capellà, nascut a Castelló d’Empúries: “Digui, mossèn, vostè coneix algun sant empordanès?” El meu amic va pensar un moment i abans de dir a l’escriptor alguna cosa com “ara no li ho sabria dir”, Pla ja li va donar la resposta: “No cal que s’hi esforci, no n’hi ha cap!”.

Ser sant i empordanès són, l’experiència ho confirma, dues coses que estan íntimament renyides. I és que a l’Empordà, per més Bisbals, per més monestirs i esglésies, per més ermites, aplecs i processsons, hi ha encara una atmosfera pagana que embolcalla el paisatge com una boira hedonista i fa que els déus antics encara s’hi passegin, com en aquell poema de Kavafis.

L’Empordà es terra de descreguts i és terra de mil possibilitats de satisfacció sensual. I si la rudesa esquerpa del cap de Creus sembla exigir una vida del tot ascètica, aviat és compensada per la blanesa lluminosa del golf de Roses, que va acollir aquells grecs que creien en els déus antics. 

Si voleu llegir l’article complet, CLIQUEU-HI.

Comadira, Narcís. Tota mena de plaers. Descobrir Catalunya, novembre 2009,  Barcelona, 98-99.

Il·lustració: Mariona Cabassa   

 

Narcís Comadira: Escriptors en Llengua catalana: Narcís Comadira LletrA La literatura catalana a Internet: Narcís Comadira Corpus literari: Obres

Las incongruencias históricas son la sal del arte, incluido el religioso.

Cuando el cristianismo se erigió en la religión preponderante en Europa, la pintura pautó diversas estampas obligadas. La Virgen maría con el niño, la creación, la crucifixión de Cristo… La última cena fue la más popular, sobre todo a partir del momento en el que en las casas empezaron a colgar cuadros con reproducciones. De niño me fascinaban los comedores de algunos de mis amigos, que tenían en la pared una representación de la última cena, presidiendo la mesa en la que la familia comía. No era una redundancia visual, pero había ahí algo -¡la santa cena presidiendo la cena cotidiana de la gente!- que me resultaba hilarante.

La pintase quien la pintase, la disposición frontal sufría pocas modificaciones. La más importante, que hubiese comensales en ambos lados de la mesa o que solo los hubiese en uno. Era una solución más teatral (más falsa) pero más efectiva: Juan de Juanes, Tintoretto, Leonardo Da Vinci, Tiziano… Mucho después llegó el siglo XX y, enana secuencia de Viridiana, el gran Buñuel creó la última cena más incendiaria de la historia. A partir de ahí el cuadro empezó a desaparecer en las paredes y poco a poco fue sustituido por el Guernika de Picasso, que acabó convertido en un tópico tan cargante como antes lo había sido el otro.

Monzó, Quim (2010) . Seré breve. Una última cena tras otra. Barcelona : La Vanguardia. Magazine, 14.

• Web dedicada a Quim Monzó
• Web dedicat al llibre Monzó. Com triomfar a la vida
• Discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Leonardo da Vinci. La última cena 

• Ficha de La última cena
• Ver blog sobre más escenas de LA ÚLTIMA CENA

Leibovitz, Annie (2007) . La última cena. Los Soprano

• Más fotos: Annie Leibovitz
• Annie Leibovitz. A photographer’s life 1990-2005 

Als Països Catalans, com no podia ser d’una altra manera, hi som molt aficionats. Ja ho va dir el periodista i polític Ferran Agulló en el Llibre de la cuina catalana: “Encara que generalitzat arreu del món, aquest postre exquisit fa flaire de cosa nostrada. Si, com diem, ha envaït totes les cuines, no el trobareu a faltar mai en les llistes dels nostres restaurants de tota mena, i sovinteja, els dies de festa sobretot, en les cases particulars, partint-se amb la crema, els honors dels àpats de festa major”.

Agulló no conegué els flams envasats en plàstic i no es pogué imaginar tampoc l’efecte degeneratiu que tindrien les postres industrials sobre els coneixements culinaris de restaurants i particulars, i, de retruc, entre el paladar del veïnat en general, cada vegada més estopenc. Els xiquets, ara, demanen flams pel seu nom comercial, que és l’únic que coneixen, perquè les mares ni en saben ni en volen fer. Per què n’han de fer si ja els venen fets? És una pregunta que ni tan sols té sentit. Entre els flams industrials hi ha de tot, n’hi ha que també es poden menjar, però, és clar, són fills rebordonits de la química moderna i no podran tenir mai la flonjor de la llet acabada de quallar, la delicadesa dels flams naturals que hem menjat sempre, mòrbids i tremolosos com els pits d’una adolescent.

Sempre ha estat considerat una llepolia i així és com el trobem en una poesia que porta per títol Bona vida, publicada en el setmanari L’Esquella de la Torratxa del 5 d’agost de 1892; en donaré la primera quarteta: “Menjaré biftechs, rostits, / menjaré bon flicandó, / menjaré bons flams, croquetas… / menjaré de lo milló.”

El baró de Maldà també en menjava sovint, segons que deixà escrit en el Calaix de sastre; aquesta citació és del 10 de febrer de 1812:

“Avui, dies de ma estimada filla Maria Escolàstica, havent-se ja celebrats en taula, en lo dinar, ab lo plat delicat de cassola de arròs ab sucre i tot lo demés que hi entra de tocino etc. La superabundant bucòlica ha estat a set hores de la nit [...] consistint ab un bon sopar i berenar en gran taula parada d’uns vint-i-quatre coberts en la sala, ab molts plats i viandes d’empanada de llebre, perdius, gallines, botifarres, bunyols, peres, flam, menjablanc, ampolles de bons vins, pareixent tot aquell aparato un sopar de boda”.

Marqués, Vicent (12 abril 2010). El sentit del gust. Diari Avui.

Marc Chagall (1914) Der Rabbiner aus Witebsk.

Hoy he llegado al aeropuerto de Ben Gurion de Tel-Aviv. Me ha llevado mi bisnieta, una encantadora joven que vive en Jerusalén oeste. Mi bisnieta se presentó un día en Nueva York y dijo que ella se encargaba de todo y que me llevaría a su casa y que estuviera todo el tiempo que fuera necesario. Fue un viaje largo, pero intenso. Ella me preguntaba cosas del gueto de Varsovia y de cuando era pequeño. Me dijo que había unos vuelos baratos y que si me hacía ilusión podíamos regresar a Polonia. Pero mi Polonia desapareció para siempre y no está el corazón para grandes melancolías. Yo no había estado nunca en Eretz Israel y lo primero que quiero hacer es ir a las colinas de Galilea, allí donde pacen los corderos más sabrosos de Oriente. Compraré un cordero en las laderas del sur de Nazaret y marcaré la pata trasera  izquierda, que en aquel lugar es mejor que la derecha ¿Y saben por qué? Porque el cordero, cuando se tumba rumiar, lo suele hacer por la tarde, a la puesta de sol. El rebaño jaspea los prados y todas las cabezas miran hacia el oeste. Entonces, sentados en la pendiente, la pata trasera derecha es la que sostiene todo el peso del animal tendido, y eso la comprime y hace que sea más fibrosa. La otra pata, en cambio, sin esa presión del cuerpo rumiante, siempre acaba siendo blanda como la espuma. Eso es lo que he venido a buscar aquí: ni historia, ni  esperanza, sino sólo una pata excelente, brillante como la caoba o como el cobre recién salido de la fragua. Porque yo nunca he comido cordero en Galilea, pero recuerdo pascuas felices en mi casa de Sosnowiec, cuando el rebino daba permiso para que empezara el sacrificio del animal hasta que se desangraba por completo y la cocina exhalaba ese aroma e casa segura. Los platos blancos de la infancia y la servilleta doblada y aquella sensación de que nada nos podía faltar si había una madre frente a los fogones. Pero las fiestas se acabaron cuando nos mandaron a Varsovia en unos camiones y sólo los niños y los más jóvenes estaban contentos porque nos íbamos a la capital de Polonia. Se acabaron las fiestas y las pascuas y hasta se acabó mi madre.

2 (…) Ahora estoy yendo hacia Galilea. Mi bisnieta conduce y canta una canción moderna. Le he dicho que vaya despacio porque hay un cordero tumbado ahí en la pradera mirando hacia el oeste de Nazaret que me espera para ofrecerme mi última Pascua en paz. En realidad ese cordero de Galilea y mi bisnieta son la última familia que me queda. Y desde la autopista me ha parecido ver otro gueto en forma de muro, pero he pensado que las digestiones siempre provocan pesadillas cuando hace tanto tiempo que esperas.

L’anyell de Pasqua. Joan Barril: Un deseo póstumo  

Marc Chagall (1933) Einsamkeit

FAVES CRUES

[…] recorde l’horta com un paradís, però no un paradís d’aquells somniats o inventats, sinó com un paradís real, un jardí multicolor de geometries ubèrrimes i esponeroses fet per la mà de l’home, travessat per séquies que eren com rierols d’aigua transparent on hi havia una multitud d’animals aquàtics o que simplement vivien al costat de l’aigua, un paisatge que era d’una bellesa i una perfecció que no trobaré mai enlloc per molts anys que visca. Quan vaig fer set anys, mon pare trobà que havia arribat l’hora de treballar i em feia anar al camp a regar o birbar. A les hortes hi havia de tot i, quan m’ajuntava amb alguns amics, cap al capvespre, de vegades anàvem a furtar melons i fruites de tota mena, a l’estiu. Passat l’estiu s’acabava la varietat, però també ens agradaven les safanòries, que eren unas mica dolces i ens deixaven la llengua i els llavis morats. Les safanòries només es feien servir per donar de menjar al bestiar, però nosaltres ens les menjàvem. En arribar la primavera sempre buscàvem algun favar i allí ens fartàvem de faves tendres, que eren delicioses, petites, amb aquella brillantor llisa i fina que tenen acabades de collir. Però a l’Horta no hi havia costum de menjar faves crues (a taula, vull dir). Que jo sàpia  només se les mengen així a les hortes d’Alacant i del Baix Segura, com a acompanyament de les saladures, per desembafar.

Marqués, Vicent (29 març 2010). El sentit del gust. Diari Avui.

Foto: Gerardo BF (2008) . Habas_(beans)_en_mi_huerta_de_quillota_1