De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Maria Gilda Matteucci (2009). Una tira l'altra

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Abbas Kiarostami (1997): El sabor de las cerezas.

Saps, continuà la Natàlia, quan m’expliques la història del meu passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. ¿Creus que això s’acabarà algun dia?, repetí. L’Emílio no contestà. A cau d’orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d’un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres.

Quan vous en serez au temps des cerises

Si vous n’aimez pas les chagrins d’amour

Evitez les belles

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d’amour.

El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra un règim d’opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió -mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Coeur de París- i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l’Emílio, que al temps de les cireres també hi hauria penes d’amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l’Emílio mirà la Natàlia d’una manera que ella no oblidaria mai.

Roig, Montserrat (1993): El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 109.

Fotografies:  

Les cireres: Informació en aquest bloc