Veles e vents han mos desigs complir
(Ausiàs March – Raimon)
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
(1969)
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Video realitzat per Manel Joseph, amb fotografies fetes a Formentera, a casa del músic , l’any 1971/2
Pau Riba i Toti Soler: Mel, de Jo, la donya i el gripau
(Disc gravat a l’aire lliure a Formentera, 1971)
Si passeu mai per davant de casa
no deixeu mai d’entrar una estona:
Ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres.
Ens asseurem al sol sota les parres
a sota un pi o d’una olivera
i deixarem que les abelles
se’ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-hi mel.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Roger Mas canta La cuca fera, del disc Mística domèstica
La cucafera, del bestiari tradicional
Autor de la lletra: Roger Mas i Roger Puig
La cuca fera (Roger Mas i Roger Puig)
I pujo per la carretera,
quin llamp de cel que hi ha a Solsona!
I és que vinc de Barcelona
i la cosa no tenia espera,
cuca fera, de cap manera…
Ja he apagat el mòbil
i he obert tota la finestra.
no fos que algú em trobi,
avui farem una festa
amb la pantera més guerrera.
Quin pet de sol que fa prop del cel,
dels pobles veig la resplendor.
Brisa encara fred em remou d’arrel,
arrupit al ventre d’una flor
de cirera, encisera.
Sóc una cuca fera xaferdera,
o sóc l’home primavera,
que a la balma, al peu de la cinglera,
se deixa péixer amb la cullera
d’una fera punyetera.
I quan penso en el cirerer…
I quan penso en el cirerer.
l’ombra que fa, l’ombra que fa, l’ombra que fa…
Ho remenes tot, vas amunt i avall
I mai no et deixes cap retall,
perquè ets una cuca fera xafardera:
tu ets la meva primavera
A la balma de la cinglera ma pantera és cuca fera.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Manuel Vázquez Montalbán parla sobre la sèrie de TVE Carvalho:
Cada viernes por la noche contemplo la serie Carvalho, con una mano sobre los ojos, los dedos separados, eso sí, para ver y no ver. Para ver lo que reconozco y para tratar de no ver lo que me resulta irreconocible. La semana pasada tuve que dar crédito a mis ojos porque los tenía bien abiertos, pero me resultó difícil reconocerme como remoto argumentista de un capítulo titulado El mar, ese cristal opaco. El título sí era mío y en el guión original se justificaba mediante la cita de un verso de Carlos Barral, “…de cuando el mar es un cristal opaco”, pero en lo que yo estaba viendo el mar no era de invierno y por tanto ni era de cristal opaco, ni ningun hecho o personaje se responsabiliza del título. O yo no lo supe ver.
En cambio, sí asistí aturdido a un despliegue sexual de Carvalho digno de un Mickey Spillane. Aquél no era mi Carvalho, sino un extraño atleta sexual japonés dispuesto a fornicar como un obseso, a vagina por cada cinco minutos de programa. No es que mi Carvalho sea un santo, pero tiene un cierto autocontrol sexual, más relacionado con el sentido del ridículo que con el del pudor. Además, este Carvalho televisivo es un deslenguado que se ha tomado a Cela al pie de la letra y lleva el taco pegado a los labios, como si fuera una colilla de Peninsulares.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
CANÇÓ DE SUBURBI (Josep Ma de Sagarra)
M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
Poema sense acabar (Joan Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s’afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l’amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d’amors
amb les farigoleres fins l’hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l’estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s’estrenyen,
de l’una a l’altra serra.
Quin doll d’aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.
La taula està situada a l’ombra dels mandariners, i al seu voltant, tot col·locant plats i ganivets, hi ranquejava la Lugarètzia, la nostra minyona, mentre remugava per a ella mateixa. Era una hipocondríaca professional i sempre amanyagava i aviciava sis o set malalties al mateix temps i, si badaves, et feia unes vívides i de vegades fastigoses descripcions del que feia l’interior del seu ventre o de com li bategaven les varices, talment els tamtams d’una tribu de salvatges en temps de guerra.
Aquell dia vaig advertir amb satisfacció que menjaríem ous remenats. La mare solia coure cebes a foc lent fins que quedaven transparents i aleshores hi afegia els ous batuts, que tenien uns rovells tan brillants com el sol i provenien de la nostra pròpia família de gallines. Un dia, la meva germana Margo, en un atac de filantropia, va deixar sortir tot l’aviram del galliner perquè anessin a passeig. Les gallines van trobar una parcel·la plena d’alls silvestres i van fer-hi un festí, amb el resultat que les truites que ens van fer per esmorzar l’endemà al matí estaven impregnades de gust d’all. El meu germà Leslie es va queixar dient que era com menjar-se l’entapissat d’un autobús grec.
Els ous remenats eren realment una cosa adient per començar el dia. Generalment me’n menjava dos plats i després em cruspia quatre o cinc torrades de pa integral, cobertes amb una gruixuda capa de mel dels nostres propis ruscs. Per tal que no se’m consideri un golafre, permeteu-me que m’afanyi a explicar que menjar aquelles torrades amb mel era com seguir un curs d’història natural o com realitzar una excavació arqueològica. Els ruscs estaven a càrrec del marit de la Lugarètzia, un home d’aspecte fràgil que semblava dur a les espatlles totes les preocupacions del món i, de fet, les hi duia, com podia advertir qualsevol que passés deu minuts en companyia de la seva muller. Cada vegada que extreia dels nostres cinc ruscs d’abelles el producte tan curosament elaborat, rebia unes picades tan greus que després s’havia de passar uns quants dies al llit. Mentre rebia les picades, però, inevitablement tirava a terra unes quantes bresques, que es convertien en magnífiques trampes enganxoses per enxampar qualsevol insecte que voltés per allà. A desgrat dels desesperats intents de la mare a filtrar la mel abans no arribés a taula, sempre hi restava una petita i interessant col·lecció zoològica. De manera que estendre aquella delicada substància apegalosa i daurada sobre la llesca de pa era com escampar-hi un líquid ambrat en el qual podíeu trobar gairebé qualsevol cosa, des de diminutes papallonetes i cuquets fins a escarabats i petits centpeus. Una vegada, amb gran satisfacció per part meva, hi vaig trobar una espècie de tisoreta que era desconeguda per a mi. De manera que l’esmorzar era sempre una menjada biològicament interessant. La resta de la meva família, per a mortificació meva, restava desafiadorament desinteressada de la zoologia, i per tant no compartia el plaer que jo experimentava davant d’aquella abundant riquesa que em proporcionava la mel.
Durrell, Gerald (2009) Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona: El cercle de Viena, 86-88
Wildlife Trust is urgently seeking solutions to combat the effects from failing ecosystems on human and wildlife health.
The Durrell School. The Durrell School of Corfu offers a variety of activities, ranging from a series week-long seminars to excursions that explore the rich cultural history of the Mediterranean basin. Past and future field classes include Butrint (Albania), Old Perithia (Corfu), Lia (mainland Greece) and Kalami (Corfu) as well as walking tours of historic Corfu Town and its colonial architecture.
Relat de Gerald Durrell en format PDF: Bichos y demás parientes (títol original: Birds, Beasts and Relatives. Traducció: María Luisa Balseiro)
Apícola Doña Berta
Sobre la mel:
Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
