L’encant sensual del mercat de Jerusalem, amb els ulls d’una dona immigrada, vist per Amos Oz:
Vet aquí, potser, una escletxa per on observar i reconstruir una mica el que despertaven els paisatges, els colors i les olors orientals al cor de l’àvia i tal vegada també al d’altres immigrants-refugiats procedents dels pobles grisosos-tardorencs de l’est d’Europa, totalment impressionats per la pletòrica sensualitat llevantina, fins al punt de construir-se un gueto per protegir-se de la seva amenaça.
La seva amenaça? Possiblement no va ser a causa dels perills del llevant que l’àvia va mortificar i purificar el seu cos amb banys d’aigua bullent, matí, tarda i nit, tots els dies que va viure a Jerusalem, sinó precisament a causa de la fascinació del seus encants sensuals, del propi cos, i de la forta atracció dels mercats curulls a vessar que es desplegaven al seu voltant i la feien inspirar fins el fons del diafragma, marejant-la i fent-li flaquejar les cames, amb aquella disbauxa de verdures, fruites i formatges condimentats, d’olors acres i de menges guturals, exòtiques i rares que l’excitaven, i les mans àvides que palpaven i recercaven el fons ocult de les piles de fruites i verdures, els pebrots vermells, les olives adobades, la nuesa d’aquelles carns grasses, sangonoses, despullades i envermellides, sense pell ni vergonya, balancejant-se en el ganxo, i la gran quantitat d’espècies, perfums i pòlvores fins fer-te fondre, gairebé desmaiar, la gama d’encants depravats del món amarg, picant i salat, i també les aromes del cafè verd fincat-se dins les entranyes, i els recipients de vidres plens de begudes de colors amb glaçons i rodanxes de llimona, i els robusts carregadors del mercats, morenos, peluts, nus fins la cintura, amb tots els músculs de l’esquena movent-se per l’esforç sota la pell calenta i brillant al sol pels reflexos dels rierols de suor. I si els rituals de neteja de l’àvia només només eren una mena de vestit espacial hermètic i estèril? Un cinturó de castedat antisèptic que l’àvia, d’ençà de la seva arribada al país, hagués forjat al seu voltant per protegir-se voluntàriament, tancats amb set cadenats i destruïdes totes les claus?
Al final va morir d’un atac de cor: és un fet. Però no va ser l’atac de cor el que la va matar, sinó la neteja. O potser no la va matar la neteja, sinó els desitjos secrets. O potser no van ser els desitjos, sinó la siple basarda que aquests li feien. O potser no va ser ni la neteja, ni els desitjos, ni la basarda, sinó justament la seva ira – eterna i secreta – envers aquesta basarda; una ira reprimida, perniciosa, com una infecció mal curada; ira contra el seu cos i els seu desitjos, i també un altre tipus d’ira més profunda, ira per l’essència de la seva basarda als desitjos, tèrbola i verinosa, ira contra la presonarea i la guardiana, anys i anys de dol secret pel temps erm que passa, pel cos que s’asseca i per la bellesa d’aquest cos, rentada milers de vegades i ensabonada fins a reprimir-la – desinfectada, fregada i bullida – , la bellesa d’aquest llevant brut, amarat de suor, bestial i plaent fins a perdre els sentits, però infestat de microbis.
[…] la senyoreta Sofia era una senyoreta malcarada i sempre amb aquell posat de tossuda que tenen les persones ben alimentades. No tenia res a veure amb la seva mare i si l’una volia fred l’altra demanava bullent. I tots sempre a deshora i cadascú pel seu cantó. Per a nosaltres era un desfici, sobretot per la senyoreta, que sempre demanava més imaginació: “Avui, Armanda, poc enginy a la cuina, oi? Vermell de primer plat, vermell de segon plat, vermell a les postres!” […]
Només hi havia un plat amb el qual tot eren compliments i unanimitat per demanar-lo: el rap amb gambes. Era una recepta que la tia Anselma —i jo mateixa— copiàvem de la tia Farners. Molt senzill i alhora força entretingut de preparar. És molt millor si els peixos són grossos, cosa que no sempre trobava al mercat de Barcelona i a vegadesni tan sols a can Quintana. Se’ls treu l’espina i per rostir-los es lliguen els lloms, que, si no, la carn blanca es torça. Preparo damunt la llauna un llit de ceba picada, amb quatre tomàquets, all, llorer, pebre i sal i una punteta, només una punteta, de farigola. Poso el tall i les espines al damunt, ho rego amb una miqueta d’oli i cap al forn. Al cap de deu minuts, no pas més, miro si cal donar-li la volta, que depèn del gruix del peix, i hi tiro un rajolí de vermutblanc sec. El deixo encara dos minutets, que agafi el regust del vi, i trec el rap deixant que la verdura s’acabi de coure. Al cap d’un quart d’hora hi tiro les gambes, que amb cinc minuts són llestes. Un cop tot cuit, s’han de pelar les gambes mirant de treure tota la substància dels seus caps per barrejar-la al sofregit. Reservo el rap i els crustacis i passo tota la resta pel colador xinès, per fer-ne una salsa fina. Preparo una maionesa, generosa, força generosa. I la gràcia consisteix en la presentació a taula, amb la plata de servir força gran i plana: primer, untada de maionesa, hi poso el rap, fred, a talls no més gruixuts que el meu dit petit, i pel damunt les cues de les gambes. A l’últim moment, uns segons abans de portar el plat a taula, hi tiro pel damunt la salsa fina ben calenta. La barreja de fred i calent i de la consistència del peix amb la cremositat de l’adob agradava a tots els Valldaura.
Francisco de Goya (1819-1873):Saturno devorando a su hijo
Diu Orhan Pamuk, a Estambul (2993; trad: 2009) :
En los cuentos que la había oído a mi madre, la frase “¡Te voy a comer!”, tanto como masticar y tragar, significaba también matar y destruir. (…) Todavía me asusta el cuadro de Goya Saturno devorando a su hijo , que contemplé en el Museo del Prado como la imagen de una gigante que se lleva a la boca a un hombrecito que ha arrancado del suelo.
La cantant Aynur a Crossing the bridge.The sound of Istambul (Fatih Akin, 2006)
El cuiner Gönul Paksoy explica com és la cuina turca, des de la dominació otomana:
La evolución de la cocina turca se puede dividir en varios períodos, a saber: el período de Asia Central; la síntesis anatolia, que se desarrolló tras la emigración a esa región; la cocina de Estambul, o de palacio, y la cocina turca actual.
(…)
Se sabe que el plato turco más antiguo, el tutmaç (Tutma Aç) encabezaba los menús seleucidas y los otomanos. Se trata de un complicado plato de repostería. Era una comida que saciaba, que daba energía y que tenía propiedades curativas. (…) Podemos encontrar platos de repostería similares en los desayunos otomanos.
No cabe duda de que la cocina otomana es la raíza de la moderna cocina turca. Los elementos más importantes de esa cocina son los alimentos que se trajeron de Asia Central. Algunos ejemplos son el çemen, que es un aderezo hecho de hierbas, ajo y pimienta roja, utilizado para cubrir la carne cruda (pastirma), el yogur y la mayoría de las variedades del kebab, así como algunos platos de repostería. Los otomanos jamás perdieron sus vínculos con su antigua cultura aunque gobernaran un inmenso imperio. Pero integraron la cultura que trajeron de Anatolia con las de las poblaciones locales, creando un acervo cultural común.
En los paseos en barca que dábamos con mi madre, a mí me parecía como si los colores procedentes de las colinas del Bósforo no fueran el reflejo de una luz llegada de otra fuente. Me daba la impresión de que desde los tejados, desde los plátanos y los árboles de Judas, desde las alas de las gaviotas que de repente pasaban a toda velocidad ante nuestros ojos y desde las paredes de la caseta medio hundida de los caiques se desprendiera una luz ligera y pálida. Incluso en los días más caluroso del verano en que los niños pobres se lanzan al mar desde la carretera de la costa, en el Bósforo el sol no es totalmente dueño del clima y del paisaje. Ya las tardees de verano, cuando el color rojo del cielo se une a la oscuridad misteriosa del estrecho, me gusta contemplar esa luz incomparable e intentar comprenderla.
De Orhan Pamuk (2003, ed en castellano: 2009): Estambul. Ciudad y recuerdos. Barcelona: Debolsillo Mondadori.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video. La Balanguera, inspirada en un poema de Joan Alcover (1909), és interpretada per la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.
