Category Archives: Literatura

Un art i un plaer

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

Diu Josep Pla a El que hem menjat:

L’atenció requereix temps, una certa calma, una forma de meditació i d’observació aguantada i positiva. Cuinar requereix temps, una certa calma, una atenció evident.

Josep Pla

Josep Pla

I de Pla deia Manuel Vázquez Montalbán:

Pla era un punto de vista ambulante con boina, cilicio empleado contra la tentación de cosmopolitismo a la que le condujera una vida llena de viajes profesionales, asumidos como destierros mejor o peor pagados, nunca demasiado bien pagados, según su expreso deseo, desconfiado de la escritura que daba demasiado dinero. Si la boina de Pla era una declaración de principios cósmicos, su paladar pertenecía al país de la infancia como casi todos los paladares, infancia ampurdanesa al calor de una cocina marcada por las texturas de tierra y mar, por el sustrato de una memoria culinaria ensimismada. Nostálgico del paladar de su infancia, Pla tiene una retina balzaquiana ante las nuevas pautas gastronómicas o simplemente alimentarias, desde la sospecha de que al menos en la cocina cualquier tiempo pasado fue mejor y que la sociedad burguesa, pequeño-burguesa para ser más exactos, lo había impregnado todo de adocenamiento y prisa.

Un text de Pla sobre la llebre:

Sobre la situació de la llebre en la península que habitem, recordo haver llegit una frase de monsiuer Alexandre Dumas, una frase de la qual no podria precisar exactament el context ni el lloc on la vaig veure impresa, que diu el que segueix: «Les llebres, en aquesta terra, es tornen velles i blanques, perquè la gent, que prefereix el conill, no les caça».

Que la gent, parlant en general, té, en aquest país, una vaga idea de la llebre em sembla molt exacte. Hi ha persones que no saben quin gust té, i jo en conec prou que no n’han menjada mai. Sense anar més lluny, l’autor d’aquest llibre no ha menjat llebre en aquests paratges més que una trentena de vegades en el curs de la vida. (Fora d’aquí, la cosa ha estat diferent.) Ara, creure, com diu Dumas, que aquí no es mengen perquè no es cacen és absurd. En realitat, aquests animals tan bonics i lleugers no es mengen més perquè n’hi ha molt pocs.

La llebre

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

1918

8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant.

Pla, Josep : inici d’El quadern gris

Per continuar llegint: El quadern gris

——————

Si voleu llegir Neruda: la cuina de les paraules , cliqueu-hi.

Un tranvía en SP

un-tranvia-en-sp

Cuando, por descuido, se vuelca un puchero y la sopa cae al suelo de la cocina, el ruido que se oye suele ser plas, o si no xost, según el tiempo que haya estado en el fuego. También la sopa de María hizo uno de esos dos ruidos cuando cayó al suelo de la cocina. Y María se disgustó, y pensó que era la cuarta cosa que le salía al revés en el día, y que Lucas llevaba casi tres semanas sin salir de la ama, y que no estaba bien, y que le dolía. Y aunque el alma de María era más dura que un hueso de ñu, se deshizo en ese momento, y se licuó. Y se podía ver el alma de María dispersándose por el suelo de la cocina y saliendo a borbotones por la ventana y bajando las escaleras, a borbotones también.
María decidió que tenía que reorganizar su alma antes de que acabase de desperdigarse. Salió, pues, a la calle y compró media docena de pasteles y una botella de sidra, y comió y bebió, unos en la sala y otros en la cocina. Y para cuando terminó, el alma de María volvía a ser un hueso de ñu o de, por lo menos, búho común.

ELORRIAGA, Unai (2004): Un tranvía en SP. Madrid: Santillana, pág. 147

Si voleu continuar llegint

Com les maduixes

maduixes2

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

            cull ara les maduixes arrupides,

            tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

            al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

És petit i vermell i fresc com les maduixes.

            Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

 

Si voleu llegir més sobre Josep Carner:

Literatura catalana a Internet

Selecció de poemes

Video

 

Vídeu El falcó. Cançons. Serrat

Faves a la catalana

Orozco, Jorge (2008) . “Haba – México”

Orozco, Jorge (2008) . “Haba – México”

Un cambrer que servia a la Núria la segona porció que havia demanat del deliciós gelat que havien pres per postres, va interrompre el monòleg, i, de sobte, la bonhomia de què havien gaudit fins llavors desaparegué quan la veïna de taula va dir a la Núria mentre aquesta es cruspia el gelat:

– Veient-te menjar, no m’estranya que estiguis com una vaca. T’has menjat dos plats de cada cosa!

La cullera curulla del deliciós gelat que estava a punt d’empassar-se va quedar com glaçada a mig camí cap a la boca durant una bona estona, i a l’últim va retornar a la copa d’on havia sortir. La Núria va restar bocabadada i emmudida uns instants, dubtant de si engegar o no la cruel interlocutora a la merda, però, de sobte, conscient de la raó i el sentit comú del que acabava de sentir, que reflectia el que ella ja sabia, així com el sentiment de culpabilitat que la colpia des de feia temps per aquell fet, la mirà fixament, contenint amb prou feines les llàgrimes.

– Que ens tens, de raó! En Joan i jo mengem massa, i ens hauríem d’aprimar molt. Fa temps que volem fer-ho, però no sabem ben bé com començar.

Sense deixar de fumar ni un instant, la Fina la mirà de dalt a baix amb petulància i digué:

– Poseu-vos a les meves mans i d’aquí a tres mesos no us reconeixereu.

Si voleu continuar llegint

Foto: Orozco, Jorge (2008) . “Haba – México” . 

Un altre conte de Ferran Reñaga: El vell ferit 

Receptes

Recepta: Faves a la catalana 

Més-informacio-a-aquest-bloc

Es la primera vez que hace la cena, y será deliciosa.

Raviolis

More Handmade Ravioli

Brunetti colgó el abrigo en el armario del recibidor y avanzó por el largo pasillo hacia la cocina. Chiara se volvió a mirarlo cuando entraba.

Ciao, papá. Mamá me está enseñando a hacer raviolis. Los tenemos de cena. –Manteniendo a la espalda las manos blancas de harina, dio unos pasos hacia su padre, que se inclinó para recibir un beso en cada mejilla. Él le limpió la harina que tenía en la mejilla izquierda-. Rellenos de funghi, ¿verdad, mamá? –preguntó la niña mirando a Paola, que estaba delante del fogón removiendo las setas en una gran sartén. Ella asintió y siguió removiendo.

Encima de la mesa había montoncitos de unos rectángulos irregulares y blancuzcos.

– ¿Son los raviolis? –preguntó él, recordando la perfecta simetría de la pasta que recortaba y rellenaba su madre.

– Lo serán cuando estén rellenos, papá. –Chiara miró a Paola, en demanda de confirmación-. ¿Verdad, mamá?

Paola asintió y, sin dejar de remover, se volvió hacia Brunetti y aceptó sus besos en silencio.

– ¿Verdad, mamá? –repitió Chiara, en tono más alto.

– Sí. Hay que dejarlos unos minutos y podremos empezar a rellenar.

– Has dicho que podría hacerlo yo, mamá –insistió Chiara.

Antes de que su hija pudiera poner a Brunetti por testigo de la injusticia, Paola transigió.

– Sí, si tu padre me pone una copa de vino mientras acaban de hacerse las setas, ¿de acuerdo?

Ravioli à la betterave rouge et sauce à l’orange

Para seguir leyendo: Leon, Donna (1998) . Nobleza obliga. Barcelona : Planeta DeAgostini, 119-133

  Donna Leon

Entrevista: Cena con… Donna Leon (2009) . El País.com

 

Fotos:

La tartine gourmande (2006) . Ravioli à la betterave rouge et sauce à l’orange

Donaldson, Katherine (2008) . Felted Ravioli

Sageholden (2009) . More Handmade Ravioli

  Felted Ravioli 

Espaguetis con el comisario Brunetti en Venecia y mozzarela en carozza con De Sica

Vittorio de Sica (1948): Ladri de biciclette
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Plano de Venecia

Espaguetis

1392020380_8759cff57d

– Conde Oracio –dijo la mujer con una voz de contralto profunda, cálida y prometedora-, celebro volver a verlo. – Miró a Brunetti haciéndole extensiva la hospitalaria sonrisa.

Brunetti recordó que el conde le había dicho que regentaba el local la hija de un amigo, por lo que quizá era en su calidad de viejo amigo de la familia que el conde preguntö:

– Come stai, Valeria? –Aunque el tuteo nada tenía de paternal, y Brunetti estudió la reacción de la mujer.

Molto bene, signor conte. E lei? –respondió ella, en un tono que no armonizaba con la formalidad de la frase.

– Bien, muchas gracias. –El conde indicó a Brunetti con un además-. Mi yerno.

Piacere –dijo él, y la mujer correspondió con la misma palabra, acompañada de una sonrisa.

– ¿Qué nos recomiendas hoy, Valeria? –preguntó el conde.

– Para empezar, tenemos sarde in saor o latte di seppie. Las sarde las preparamos anoche, y las sepias han llegado a Rialto esta mañana.

Para continuar leyendo: Leon, Donna (2006) . Nobleza obliga. Barcelona: Planeta Deagostini, 86-89

Foto:  Wurz (2007). Spaghetti alle vongole

Dona Leon

Menorca

Carlos Mascaró: Sa cuina de madona de Binigaus  nou

Carlos Mascaró: Sa cuina de madona de Binigaus nou

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Josep Torrent (1925) El meu primer oli

Josep Torrent (1925) El meu primer oli

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l’illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.

Continua llegint

Josep Torrent ( 1960) Plaça Vella de Ciutadella

Josep Torrent ( 1960) Plaça Vella de Ciutadella

Anna Pons ( 2008) Es llogaret . Una pel·lícula sobre un lloc – mas – menorquí:

Es llogaret

Els interiors de les cases de l’illa, a travès de la pintura de Carlos Mascaró:

Bodegones de Carlos Mascaró

Per últim, la recepta del plat més exquisit de l’illa, la caldereta de llagosta, entre d’altres les trobareu a:

Receptes menorquines

Més receptes

La cuina menorquina

Miquel Barceló (2001) Llagosta

Miquel Barceló (2001) Llagosta

Salvador Dalí (1936) Teléfono-langosta

Salvador Dalí (1936) Teléfono-langosta

Les fruites estivals

Esteban Murillo (1650-1655): Dos niños comiendo melón y uvas.

Esteban Murillo (1650-1655): Dos nois menjant-hi meló i raïms

EN AQUEST MOMENT DE L’ANY, COINCIDEIXEN les dues fruites que, al meu entendre, s’emporten la palma en aquest temps –per sabor, s’entén. Són el préssec i el raïm moscatell. Si entràvem a detallar les característiques de les espècies que en formen part, potser passaríem els límits d’aquest escrit. És evident que hi ha varietats de raïms que no són moscats, que són riquíssims.

Josep Pla: continua llegint a De “La fruita estival”, dins El que hem menjat, 1972

Recomanem la lectura La cocina de Josep Pla, de Txus López Navarro

Sicília

Visió fílmica de 1999 de Jean-Marie Straub i Danielle Huillet de la novel·la d’Elio Vittorini Conversa a Sicília.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’arengada a Sicília

La senyora va comparèixer, alta, amb un cap clar, i jo vaig reconèixer perfectament la meva mare, una dona alta amb els cabells castanys quasi rossos i l’oval dur, i el nas dur, i els ulls negres. Portava sobre les espatlles una manta vermella per abrigar-se.

Vaig riure:

Bé, doncs, felicitats!- vaig dir.

Oh, ets Silvestro! – Va dir la meva mare, i se m’acostà.

Jo li vaig fer un petò filial a la galta, ella em va besar a la galta i em va dir:

Què dimoni et porta cap aquí?

Com t’has fet per reconèixer-me? – vaig dir jo.

La meva mare reia.

Jo també m’ho pregunto – va dir.

Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

Anem a la cuina…Tinc l’arengada al foc.

Continua llegint

Las koftas de pescado

Koftas de pescado

Koftas de pescado

Mientras bajaba para ir a cenar, decidió regresar a Vigàta al día siguiente. Llevaba cinco días lejos de allí. Luicino había puesto la mesa en la pequeña estancia de siempre y Pintacuda lo esperaba sentado en su lugar acostumbrado.
– Mañana me iré – le anunció Montalbano.
– Yo no, necesito otra semanita de desintoxicación.
Luicino les sirvió inmediatamente el primer plato, por lo que ambos sólo utilizaron la boca para comer. Al llegar el segundo, se llevaron una sorpresa.
– ¡Albóndigas!- exclamó indignado el profesor- ¡Las albóndigas se dan a los perros!
leer más