Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Manuel Vázquez Montalbán parla sobre la sèrie de TVE Carvalho:
Cada viernes por la noche contemplo la serie Carvalho, con una mano sobre los ojos, los dedos separados, eso sí, para ver y no ver. Para ver lo que reconozco y para tratar de no ver lo que me resulta irreconocible. La semana pasada tuve que dar crédito a mis ojos porque los tenía bien abiertos, pero me resultó difícil reconocerme como remoto argumentista de un capítulo titulado El mar, ese cristal opaco. El título sí era mío y en el guión original se justificaba mediante la cita de un verso de Carlos Barral, “…de cuando el mar es un cristal opaco”, pero en lo que yo estaba viendo el mar no era de invierno y por tanto ni era de cristal opaco, ni ningun hecho o personaje se responsabiliza del título. O yo no lo supe ver.
En cambio, sí asistí aturdido a un despliegue sexual de Carvalho digno de un Mickey Spillane. Aquél no era mi Carvalho, sino un extraño atleta sexual japonés dispuesto a fornicar como un obseso, a vagina por cada cinco minutos de programa. No es que mi Carvalho sea un santo, pero tiene un cierto autocontrol sexual, más relacionado con el sentido del ridículo que con el del pudor. Además, este Carvalho televisivo es un deslenguado que se ha tomado a Cela al pie de la letra y lleva el taco pegado a los labios, como si fuera una colilla de Peninsulares.
M. Clément Serguier, al seu llibre Pour un panier de figues, ens dóna una valuosa informació sobre les relacions de la figuera amb la història antiga i amb les llegendes. A la Bíblia Adam i Eva n’utilitzen les fulles per tapar-se el sexe. El patriarca Noè s’endugué a l’arca pastissos de figues seques i el rei David rebé una cistella de figues fresques d’una noia en senyal de pleitesia. A Betània existia una figuera condemnada per Crist a no tornar a donar fruit.
I si és rica la informació de la literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera, a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a Cleopatra en sortir del bany s’havia amagaten un cistell de figues. El successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.
Emi Yañez (2007). Higos
Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 71-74
Agafo una mica de farigola, romer i sàlvia i ho vaig posant en una cistella, tot desitjant poder emportar-m’ho a San Francisco, on tinc una jardinera d’herbes aromàtiques. Aquí el sol fa que doblin la mida cada poques setmanes. L’orenga que creix prop del pou de seguida forma un cercle de quasi un metre i mig. Fins i tot la menta silvestre i la tarongina que vaig arrencar del turó i vaig transplantar aquí s’han reproduït. Menta. Virgili diu que els cérvols ferits pels caçadors busquen la menta per a les ferides. A la Toscana, on els caçadors fa temps que van foragitant-ne la vida salvatge, la menta abunda més que no pas els cérvols. Maria Rita, a la seva tenda de frutta e verdura, m’aconsella que faci servir tarongina per a les amanides i les verdures, també a l’aigua del bany. Crec que m’agradaria tallar herbes fins i tot si no les emprés per cuinar. La força de l’herba acabada de collir beneficia tant el gust del menjar com el plaer de preparar-lo. Després de collir la farigola, no em rento les mans fins que la fragància no s’esvaeix. He plantat una bardissa de sàlvia, més de la que mai podré utilizar, i en deixo la majoria de les flors per a les papallones. Les flors de la sàlvia, junt amb les de l’espígol, fan molt bonic en rams de flors silvestres. La resta, l’asseco o la faig servir recent tallada, normalment per als fesols amb sàlvia esmicolada i oli d’oliva, un dels plats favorits dels toscans, els quals hom coneix com a “menjadors de fesols”.
Cada cop que fem alguna cosa a la graella, Ed sacseja llargs manats de romer sobre les brases i la carn. Les seves fulles cruixents no només afegeixen sabor sinó que també es poden rosegar. Quan fem gambetes, Ed les enfila en branquetes de romer.
Tinc pots d’alfàbrega al costat de la porta de la cuina, perquè se suposa que espanta les mosques. Al llarg de les setmanes que va durar la construcción del mur i la perforació del pou, vaig veure que un treballador en premia unes fulles entre les mans i se les fregava damunt del fibló que tenia clavat. Deia que treia el dolor. Una mata més gran creix uns metres enllà. Com més en tallo, més sembla que en creixi. En faig servir fulles senceres per a sucs estiuencs i plats de tomaca. De totes les herbes, l’alfàbrega és la que milor expressa l’essència de l’estiu toscà.
Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 137-138. Traducció al català de Fina Masdéu.
El tomàquet, el moresc i la major part de les bajoques es començaren a conèixer al Vell Móna partir del segle XVI, en portar-los els conqueridors espanyols d’Amèrica. La cuina del Mediterrani, avui fortament marcada pel gust i el color del tomàquet, fins aleshores tenia una consistència absolutament distinta. Mentre que els asteques cultivaven extensament als jardins flotants de Tenochtitlan el seu apetitós fruit vermell per obtenir-ne una salsa condimentada amb bitxo, els italians, per la seva part, la passió dels quals per la pasta es remunta al segle XIV, encara no eren capaços de preparar-la a l’estil napolità o a la bolonyesa…
Des de la seva introducció a Europa, primer a la Península Ibèrica, després a Itàlia, a través del regne espanyol de Nàpols, el tomàquet s’emparentà amb la mandràgora, planta que d’entrada evoca la figura de Circe, la fetillera, i les baies de la qual, suposadament tòxiques, es trobaven revestides de misteriosos poders, especialment afrodisíacs. Això explica possiblement que se l’anomenés “poma de l’amor” en diferents llengües europees. Fins i tot els botànics li donaren el poc agradable nom de Lycopesicum esculentum, és a dir, el “préssec del llop”.
Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 63-66. ´Traducció al català de Fina Masdéu.
Memo Vasquez(2007). Xia con tomates
Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg.
L’encant sensual del mercat de Jerusalem, amb els ulls d’una dona immigrada, vist per Amos Oz:
Vet aquí, potser, una escletxa per on observar i reconstruir una mica el que despertaven els paisatges, els colors i les olors orientals al cor de l’àvia i tal vegada també al d’altres immigrants-refugiats procedents dels pobles grisosos-tardorencs de l’est d’Europa, totalment impressionats per la pletòrica sensualitat llevantina, fins al punt de construir-se un gueto per protegir-se de la seva amenaça.
La seva amenaça? Possiblement no va ser a causa dels perills del llevant que l’àvia va mortificar i purificar el seu cos amb banys d’aigua bullent, matí, tarda i nit, tots els dies que va viure a Jerusalem, sinó precisament a causa de la fascinació del seus encants sensuals, del propi cos, i de la forta atracció dels mercats curulls a vessar que es desplegaven al seu voltant i la feien inspirar fins el fons del diafragma, marejant-la i fent-li flaquejar les cames, amb aquella disbauxa de verdures, fruites i formatges condimentats, d’olors acres i de menges guturals, exòtiques i rares que l’excitaven, i les mans àvides que palpaven i recercaven el fons ocult de les piles de fruites i verdures, els pebrots vermells, les olives adobades, la nuesa d’aquelles carns grasses, sangonoses, despullades i envermellides, sense pell ni vergonya, balancejant-se en el ganxo, i la gran quantitat d’espècies, perfums i pòlvores fins fer-te fondre, gairebé desmaiar, la gama d’encants depravats del món amarg, picant i salat, i també les aromes del cafè verd fincat-se dins les entranyes, i els recipients de vidres plens de begudes de colors amb glaçons i rodanxes de llimona, i els robusts carregadors del mercats, morenos, peluts, nus fins la cintura, amb tots els músculs de l’esquena movent-se per l’esforç sota la pell calenta i brillant al sol pels reflexos dels rierols de suor. I si els rituals de neteja de l’àvia només només eren una mena de vestit espacial hermètic i estèril? Un cinturó de castedat antisèptic que l’àvia, d’ençà de la seva arribada al país, hagués forjat al seu voltant per protegir-se voluntàriament, tancats amb set cadenats i destruïdes totes les claus?
Al final va morir d’un atac de cor: és un fet. Però no va ser l’atac de cor el que la va matar, sinó la neteja. O potser no la va matar la neteja, sinó els desitjos secrets. O potser no van ser els desitjos, sinó la siple basarda que aquests li feien. O potser no va ser ni la neteja, ni els desitjos, ni la basarda, sinó justament la seva ira – eterna i secreta – envers aquesta basarda; una ira reprimida, perniciosa, com una infecció mal curada; ira contra el seu cos i els seu desitjos, i també un altre tipus d’ira més profunda, ira per l’essència de la seva basarda als desitjos, tèrbola i verinosa, ira contra la presonarea i la guardiana, anys i anys de dol secret pel temps erm que passa, pel cos que s’asseca i per la bellesa d’aquest cos, rentada milers de vegades i ensabonada fins a reprimir-la – desinfectada, fregada i bullida – , la bellesa d’aquest llevant brut, amarat de suor, bestial i plaent fins a perdre els sentits, però infestat de microbis.
La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos.
Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.
Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58. Traducció al català de Fina Masdéu.
