El tomàquet, el moresc i la major part de les bajoques es començaren a conèixer al Vell Móna partir del segle XVI, en portar-los els conqueridors espanyols d’Amèrica. La cuina del Mediterrani, avui fortament marcada pel gust i el color del tomàquet, fins aleshores tenia una consistència absolutament distinta. Mentre que els asteques cultivaven extensament als jardins flotants de Tenochtitlan el seu apetitós fruit vermell per obtenir-ne una salsa condimentada amb bitxo, els italians, per la seva part, la passió dels quals per la pasta es remunta al segle XIV, encara no eren capaços de preparar-la a l’estil napolità o a la bolonyesa…
Des de la seva introducció a Europa, primer a la Península Ibèrica, després a Itàlia, a través del regne espanyol de Nàpols, el tomàquet s’emparentà amb la mandràgora, planta que d’entrada evoca la figura de Circe, la fetillera, i les baies de la qual, suposadament tòxiques, es trobaven revestides de misteriosos poders, especialment afrodisíacs. Això explica possiblement que se l’anomenés “poma de l’amor” en diferents llengües europees. Fins i tot els botànics li donaren el poc agradable nom de Lycopesicum esculentum, és a dir, el “préssec del llop”.
Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 63-66. ´Traducció al català de Fina Masdéu.
Memo Vasquez(2007). Xia con tomates
Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg.
Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!
Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).
