De la literatura a les cuines de la Mediterrània

AmerigoLand: A cup (Vaixella de Llemotges)

La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. “I el llimoner?”, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! Ai, filla, i és clar que no ho veus igual! Em vaig vendre el jardí. Que et vas vendre el jardí?, va fer la Natàlia. Havia sortir a fora i es trobava a la mateixa alçada de la galeria coberta. Des de la tribuna abans baixava una escala de cargol de ferro esmaltat que anava directament al jardí i ara tot era de planta baixa. On hi havia el jardí, hi veia un enorme terrat amb rajoles de color rosa esbarrellat, un color uniforme amb clapes humides, trencat pel vidre de les claraboies. Al voltant del terrat no hi havia el clàssic seguit de punxes de ferro negre sinó unes parets arrebossades de guix adesiara escrostonat. La Natàlia caminava d’un cantó a l’altre del pati i travessava a frec la roba estesa sota l’esguard iracund de l’Encarna. M’ho van comprar els del magatzem del costat, volíem ampliar les oficines.¿No sents les màquines d’escriure?, diu la Patrícia. El terra del jardí era tapat amb tot de pedretes menudetes que feien soroll en trepitjar-les. La Natàlia, de petita, guardava pedretes a les butxaques i després s’entretenia a tirar-les al cap dels vianants que passaven per sota del balcó de casa seva. Els dos llimoners eren allí, a tocar dels patis de l’altra banda, per on un nen li feia llengots , i els baladres donaven a la banda esquerra, renteu-vos les mans, si heu tocat baladres que les flors són verinoses, els deia la mare; un dia que la Natàlia es va voler morir, se n’empassà una de sencera, una flor rosada i empallegosa. I no es va morir i va pensar que els grans diuen moltes mentides. 

Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 22-26

En Gonçal. de tant en tant, li llegia un poema i ella el trobava bell, encara que molts no els entenia perquè eren complicats. Són poemes simbolistes, li deia en Gonçal, i ella, tota flonja, deia que si. En Gonçal no cridava mai, com cridava l’Esteve, i deia “dispensi”, “em permet”, en Gonçal era un home diferente, delicat, com un núvol. La Patrícia pensav, no és un home com el meu pare, no es un home com l’Esteve. Sempre demanava si podia esperar l’Esteve al rebedor però la Patrícia el feia passar a la tribuna i, mentre ella feia ganxet, ell enraonava. Baixaven al jardí i se sentia el crec-crec de les pedretes en ésser trepitjades. En Gonçal acariciava l’heura color d’aran, agafava una llimona i l’olorava. Després se la passava per la cara. “Aromade tardor”, deia, “aquesta és l’aroma de Barcelona.”Roig, Montserrat (1993). El temps de les cireres: Barcelona : Edicions 62, 78.

Informació sobre Montserrat Roig

• Associació d’escriptors en llengua catalana: Montserrat Roig
• LletrA. La literatura catalana a Internet: Montserrat Roig
• Pàgina del Programa NOMS a TV3: Retrat d’una mirada  
• Vídeos sobre Montserrat Roig
• Propostes de treball sobre El temps de les cireres 

Chacobo Dept: Interior d'illa