De la literatura a les cuines de la Mediterrània

La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos.

Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.

Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba.  Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58. Traducció al català de Fina Masdéu.

La investigació de fòssils ha aportat una sorprenent descoberta: la palmera salvatge datilera va sorgir a la conca de París.

Els antics pobles del Pròxim Orient foren els primers a domesticar la palmera datilera. A Mesopotàmia s’han trobat testimonis realment extraordinaris que es remunten al tercer mil·lenni. És el cas d’un segell cilíndric que, dos mil anys abans de la Bíblia, mostra l’escena del pecat original amb una magnífica palmera datilera al centre, a la dreta de l’home; a l’esquerra, la dona i la serp.

Els sumeris i els assiris babilònics la consideraren un arbre sagrat. A Egipte fou l’arbre de la vida i, a més a més, el seu nom, bennu, la identificava com l’ocell que diàriament reneix com el sol naixent.

Els grecs també l’anomenaren phoinix, altra vegada un ocell fantàstic que reneix de les seves cendres.

Aquest text ha estat extret de  La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey,46-50 i ha estat traduït al català per Fina Masdéu.

Plakas (2009) . Vendedor de dátiles

Pereirano 1974 (2009) . El palmeral de Tozeur

El safrà va néixer d’una doble ferida. Efectivament, s’explica que el déu Hermes, un dia que jugava al llançament de discos, va ferir en una badada el seu amic Crocos. Aquest morí a l’acte, però la seva sang, que tacava el terra, es transformà per voluntat d’Hermes en unes estranyes floretes dotades cadascuna de tres estigmes. La seva aroma penetrant i el seu color lluent en feren la més preuada de les espècies.

Withey, Andrew (2009) . Saffron flower

Moreno García, José-María (2010) . Monda rosa y recolección del azafrán familia Cabra-Carrascoey

Aquests articles s’han extret del llibre La cocina de Ziryâb, de FAROUK MARDAM-BEY, Editorial Zendrera Zariquiey. Han estat expressament adaptats i traduïts al català per a aquest bloc, tenint-ne en compte la valuosa documentació sobre l’ús dels productes tradicionals mediterranis a les cuines dels països àrabs.

Vegeu els enllaços a les següents pàgines:

Albergínies. Foto de Rumorsrva

Faves. Foto: Jorge Orozco (2008) . Haba – México / Guarniero (2008) . Fava e figure del Roscón de Reyes

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Abdellatif Kechiche ( 2003: Le graine et le mulet)