De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.

Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.

Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Tramezzini

Natalia Gustafson (2010). The new borns (2/365)

Agafo una mica de farigola, romer i sàlvia i ho vaig posant en una cistella, tot desitjant poder emportar-m’ho a San Francisco, on tinc una jardinera d’herbes aromàtiques. Aquí el sol fa que doblin la mida cada poques setmanes. L’orenga que creix prop del pou de seguida forma un cercle de quasi un metre i mig. Fins i tot la menta silvestre i la tarongina que vaig arrencar del turó i vaig transplantar aquí s’han reproduït. Menta. Virgili diu que els cérvols ferits pels caçadors busquen la menta per a les ferides. A la Toscana, on els caçadors fa temps que van foragitant-ne la vida salvatge, la menta abunda més que no pas els cérvols. Maria Rita, a la seva tenda de frutta e verdura, m’aconsella que faci servir tarongina per a les amanides i les verdures, també a l’aigua del bany. Crec que m’agradaria tallar herbes fins i tot si no les emprés per cuinar. La força de l’herba acabada de collir beneficia tant el gust del menjar com el plaer de preparar-lo. Després de collir la farigola, no em rento les mans fins que la fragància no s’esvaeix. He plantat una bardissa de sàlvia, més de la que mai podré utilizar, i en deixo la majoria de les flors per a les papallones. Les flors de la sàlvia, junt amb les de l’espígol, fan molt bonic en rams de flors silvestres. La resta, l’asseco o la faig servir recent tallada, normalment per als fesols amb sàlvia esmicolada i oli d’oliva, un dels plats favorits dels toscans, els quals hom coneix com a “menjadors de fesols”.

Cada cop que fem alguna cosa a la graella, Ed sacseja llargs manats de romer sobre les brases i la carn. Les seves fulles cruixents no només afegeixen sabor sinó que també es poden rosegar. Quan fem gambetes, Ed les enfila en branquetes de romer.

Tinc pots d’alfàbrega al costat de la porta de la cuina, perquè se suposa que espanta les mosques. Al llarg de les setmanes que va durar la construcción del mur i la perforació del pou, vaig veure que un treballador en premia unes fulles entre les mans i se les fregava damunt del fibló que tenia clavat. Deia que treia el dolor. Una mata més gran creix uns metres enllà. Com més en tallo, més sembla que en creixi. En faig servir fulles senceres per a sucs estiuencs i plats de tomaca. De totes les herbes, l’alfàbrega és la que milor expressa l’essència de l’estiu toscà. 

 Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 137-138. Traducció al català de Fina Masdéu. 

Albert Gallego. Aquarel·les

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l’omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

         Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.

Teatro da mangiare? è stato concepito in una cucina, la cucina della nostra casa delle Ariette. Noi facevamo le tagliatelle e intanto parlavamo con Armando Punzo e Cinzia de Felice che si erano fermati a dormire a casa nostra dopo lo spettacolo della sera prima.

Teatro da mangiare? ha debuttato a Volterrateatro il 18 luglio 2000 e in questi anni si è comportato come un vero e proprio organismo vivente crescendo, maturando e arricchendosi dell’esperienza di 400 repliche in giro per l’Italia e l’Europa.

Da allora tante cose sono cambiate nella nostra vita, ma la forza contagiosa di questo “autoritratto”, di questa pubblica confessione autobiografica, continua a sorprenderci.

Siamo indubbiamente noi gli autori-artefici di questo spettacolo, ma c’è qualcosa che ci sorpassa, che lo rende autonomo, libero, di tutti e di nessuno.

Attorno al grande tavolo dove ci ritroviamo, attori e spettatori, a condividere il tempo di un pranzo o di una cena, succede qualcosa che non siamo in grado di spiegare. Si compie un rito così profondamente umano da catapultarci nel cuore del nostro presente, nell’attimo assoluto del “qui e ora”, senza mediazione, nell’evidente e disarmante verità delle nostre vite. 

El safrà va néixer d’una doble ferida. Efectivament, s’explica que el déu Hermes, un dia que jugava al llançament de discos, va ferir en una badada el seu amic Crocos. Aquest morí a l’acte, però la seva sang, que tacava el terra, es transformà per voluntat d’Hermes en unes estranyes floretes dotades cadascuna de tres estigmes. La seva aroma penetrant i el seu color lluent en feren la més preuada de les espècies.

Withey, Andrew (2009) . Saffron flower

Moreno García, José-María (2010) . Monda rosa y recolección del azafrán familia Cabra-Carrascoey

Raviolis

Brunetti colgó el abrigo en el armario del recibidor y avanzó por el largo pasillo hacia la cocina. Chiara se volvió a mirarlo cuando entraba.

- Ciao, papá. Mamá me está enseñando a hacer raviolis. Los tenemos de cena. –Manteniendo a la espalda las manos blancas de harina, dio unos pasos hacia su padre, que se inclinó para recibir un beso en cada mejilla. Él le limpió la harina que tenía en la mejilla izquierda-. Rellenos de funghi, ¿verdad, mamá? –preguntó la niña mirando a Paola, que estaba delante del fogón removiendo las setas en una gran sartén. Ella asintió y siguió removiendo.

Encima de la mesa había montoncitos de unos rectángulos irregulares y blancuzcos.

- ¿Son los raviolis? –preguntó él, recordando la perfecta simetría de la pasta que recortaba y rellenaba su madre.

- Lo serán cuando estén rellenos, papá. –Chiara miró a Paola, en demanda de confirmación-. ¿Verdad, mamá?

Paola asintió y, sin dejar de remover, se volvió hacia Brunetti y aceptó sus besos en silencio.

- ¿Verdad, mamá? –repitió Chiara, en tono más alto.

- Sí. Hay que dejarlos unos minutos y podremos empezar a rellenar.

- Has dicho que podría hacerlo yo, mamá –insistió Chiara.

Antes de que su hija pudiera poner a Brunetti por testigo de la injusticia, Paola transigió.

- Sí, si tu padre me pone una copa de vino mientras acaban de hacerse las setas, ¿de acuerdo?

Para seguir leyendo: Leon, Donna (1998) . Nobleza obliga. Barcelona : Planeta DeAgostini, 119-133

Entrevista: Cena con… Donna Leon (2009) . El País.com

Fotos:

La tartine gourmande (2006) . Ravioli à la betterave rouge et sauce à l’orange

Donaldson, Katherine (2008) . Felted Ravioli

Sageholden (2009) . More Handmade Ravioli

Vittorio de Sica (1948): Ladri de biciclette
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Espaguetis

- Conde Oracio –dijo la mujer con una voz de contralto profunda, cálida y prometedora-, celebro volver a verlo. – Miró a Brunetti haciéndole extensiva la hospitalaria sonrisa.

Brunetti recordó que el conde le había dicho que regentaba el local la hija de un amigo, por lo que quizá era en su calidad de viejo amigo de la familia que el conde preguntö:

- Come stai, Valeria? –Aunque el tuteo nada tenía de paternal, y Brunetti estudió la reacción de la mujer.

- Molto bene, signor conte. E lei? –respondió ella, en un tono que no armonizaba con la formalidad de la frase.

- Bien, muchas gracias. –El conde indicó a Brunetti con un además-. Mi yerno.

- Piacere –dijo él, y la mujer correspondió con la misma palabra, acompañada de una sonrisa.

- ¿Qué nos recomiendas hoy, Valeria? –preguntó el conde.

- Para empezar, tenemos sarde in saor o latte di seppie. Las sarde las preparamos anoche, y las sepias han llegado a Rialto esta mañana.

Para continuar leyendo: Leon, Donna (2006) . Nobleza obliga. Barcelona: Planeta Deagostini, 86-89

Foto:  Wurz (2007). Spaghetti alle vongole