La Niki seu a la taula d’un petit local a l’aire lliure, enmig de les característiques parets blanques. Assaboreix un iogurt i observa la gent que passa.[…]
—I, a més, Míkonos és súpermaco, amb tots aquells carrerons, els pubs, les discoteques, les botigues que sempre estan obertes! Me n’hi vaig a viure!
[…] Després a menjar alguna cosa cap al port, a Little Venice. És tot ple de bars! Es menja millor que en els restaurants! Feta i amanida, pita gyros, la versió grega del kebab amb salsa tsatsiki i paprika! I jo em torno a demanar moussaka, que m’agrada moltíssim! Total, després, d’activitat física per digerir, no me’n falta!
Moccia, Federico (2008). Perdona si et dic amor. Barcelona: Proa. (Pàg. 592-593)
La taula està situada a l’ombra dels mandariners, i al seu voltant, tot col·locant plats i ganivets, hi ranquejava la Lugarètzia, la nostra minyona, mentre remugava per a ella mateixa. Era una hipocondríaca professional i sempre amanyagava i aviciava sis o set malalties al mateix temps i, si badaves, et feia unes vívides i de vegades fastigoses descripcions del que feia l’interior del seu ventre o de com li bategaven les varices, talment els tamtams d’una tribu de salvatges en temps de guerra.
Aquell dia vaig advertir amb satisfacció que menjaríem ous remenats. La mare solia coure cebes a foc lent fins que quedaven transparents i aleshores hi afegia els ous batuts, que tenien uns rovells tan brillants com el sol i provenien de la nostra pròpia família de gallines. Un dia, la meva germana Margo, en un atac de filantropia, va deixar sortir tot l’aviram del galliner perquè anessin a passeig. Les gallines van trobar una parcel·la plena d’alls silvestres i van fer-hi un festí, amb el resultat que les truites que ens van fer per esmorzar l’endemà al matí estaven impregnades de gust d’all. El meu germà Leslie es va queixar dient que era com menjar-se l’entapissat d’un autobús grec.
Els ous remenats eren realment una cosa adient per començar el dia. Generalment me’n menjava dos plats i després em cruspia quatre o cinc torrades de pa integral, cobertes amb una gruixuda capa de mel dels nostres propis ruscs. Per tal que no se’m consideri un golafre, permeteu-me que m’afanyi a explicar que menjar aquelles torrades amb mel era com seguir un curs d’història natural o com realitzar una excavació arqueològica. Els ruscs estaven a càrrec del marit de la Lugarètzia, un home d’aspecte fràgil que semblava dur a les espatlles totes les preocupacions del món i, de fet, les hi duia, com podia advertir qualsevol que passés deu minuts en companyia de la seva muller. Cada vegada que extreia dels nostres cinc ruscs d’abelles el producte tan curosament elaborat, rebia unes picades tan greus que després s’havia de passar uns quants dies al llit. Mentre rebia les picades, però, inevitablement tirava a terra unes quantes bresques, que es convertien en magnífiques trampes enganxoses per enxampar qualsevol insecte que voltés per allà. A desgrat dels desesperats intents de la mare a filtrar la mel abans no arribés a taula, sempre hi restava una petita i interessant col·lecció zoològica. De manera que estendre aquella delicada substància apegalosa i daurada sobre la llesca de pa era com escampar-hi un líquid ambrat en el qual podíeu trobar gairebé qualsevol cosa, des de diminutes papallonetes i cuquets fins a escarabats i petits centpeus. Una vegada, amb gran satisfacció per part meva, hi vaig trobar una espècie de tisoreta que era desconeguda per a mi. De manera que l’esmorzar era sempre una menjada biològicament interessant. La resta de la meva família, per a mortificació meva, restava desafiadorament desinteressada de la zoologia, i per tant no compartia el plaer que jo experimentava davant d’aquella abundant riquesa que em proporcionava la mel.
Durrell, Gerald (2009) Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona: El cercle de Viena, 86-88
Wildlife Trust is urgently seeking solutions to combat the effects from failing ecosystems on human and wildlife health.
The Durrell School. The Durrell School of Corfu offers a variety of activities, ranging from a series week-long seminars to excursions that explore the rich cultural history of the Mediterranean basin. Past and future field classes include Butrint (Albania), Old Perithia (Corfu), Lia (mainland Greece) and Kalami (Corfu) as well as walking tours of historic Corfu Town and its colonial architecture.
Relat de Gerald Durrell en format PDF: Bichos y demás parientes (títol original: Birds, Beasts and Relatives. Traducció: María Luisa Balseiro)
Apícola Doña Berta
Sobre la mel:
Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video. La Balanguera, inspirada en un poema de Joan Alcover (1909), és interpretada per la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.
Carlos Mascaró: Sa cuina de madona de Binigaus nou
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Josep Torrent (1925) El meu primer oli
Tenc una tenda de campanya lusa. La plant discretament pel nord de l’illa
a les platges desertes de setembre. Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.
Visió fílmica de 1999 de Jean-Marie Straub i Danielle Huillet de la novel·la d’Elio Vittorini Conversa a Sicília.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
L’arengada a Sicília
La senyora va comparèixer, alta, amb un cap clar, i jo vaig reconèixer perfectament la meva mare, una dona alta amb els cabells castanys quasi rossos i l’oval dur, i el nas dur, i els ulls negres. Portava sobre les espatlles una manta vermella per abrigar-se.
Vaig riure:
-Bé, doncs, felicitats!- vaig dir.
-Oh, ets Silvestro! -Va dir la meva mare, i se m’acostà.
Jo li vaig fer un petò filial a la galta, ella em va besar a la galta i em va dir:
-Què dimoni et porta cap aquí?
-Com t’has fet per reconèixer-me? – vaig dir jo.
La meva mare reia.
-Jo també m’ho pregunto – va dir.
Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:
Mientras bajaba para ir a cenar, decidió regresar a Vigàta al día siguiente. Llevaba cinco días lejos de allí. Luicino había puesto la mesa en la pequeña estancia de siempre y Pintacuda lo esperaba sentado en su lugar acostumbrado.
- Mañana me iré – le anunció Montalbano.
- Yo no, necesito otra semanita de desintoxicación.
Luicino les sirvió inmediatamente el primer plato, por lo que ambos sólo utilizaron la boca para comer. Al llegar el segundo, se llevaron una sorpresa.
- ¡Albóndigas!- exclamó indignado el profesor- ¡Las albóndigas se dan a los perros! leer más
Al llegar a la altura de la trattoria San Calogero, el comisario, que caminaba apurando el paso, se detuvo en seco como hacen los burros cuando, por misteriosas razones, deciden parase y no moverse por muchos azotes o puntapiés que les den en la tripa. Consultó el reloj. Eran sólo las ocho. Demasiado pronto para cenar. Pero el trabajo que lo esperaba en Via Cavour sería muy largo y seguramente le llevaría toda la noche. Podía empezar e interrumpir su tarea sobre las diez…Pero ¿y si le entraba el apetito antes?
- ¿Qué hace, señor comisario, se decide o no se decide?
