De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Joaquín Sorolla: Barcas en la playa (1909)

Veles e vents han mos desigs complir
(Ausiàs March – Raimon)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
(1969)

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Video realitzat per Manel Joseph, amb fotografies fetes a Formentera, a casa del músic , l’any 1971/2

Pau Riba i Toti Soler: Mel, de Jo, la donya i el gripau

(Disc gravat a l’aire lliure a Formentera, 1971)

Si passeu mai per davant de casa
no deixeu mai d’entrar una estona:
Ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres.
Ens asseurem al sol sota les parres
a sota un pi o d’una olivera
i deixarem que les abelles
se’ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-hi mel.

Mel i rusc. Autor: Jordi Puig

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Manuel Vázquez Montalbán parla sobre la sèrie de TVE Carvalho:

Cada viernes por la noche contemplo la serie Carvalho, con una mano sobre los ojos, los dedos separados, eso sí, para ver y no ver. Para ver lo que reconozco y para tratar de no ver lo que me resulta irreconocible. La semana pasada tuve que dar crédito a mis ojos porque los tenía bien abiertos, pero me resultó difícil reconocerme como remoto argumentista de un capítulo titulado El mar, ese cristal opaco. El título sí era mío y en el guión original se justificaba mediante la cita de un verso de Carlos Barral, “…de cuando el mar es un cristal opaco”, pero en lo que yo estaba viendo el mar no era de invierno y por tanto ni era de cristal opaco, ni ningun hecho o personaje se responsabiliza del título. O yo no lo supe ver.
En cambio, sí asistí aturdido a un despliegue sexual de Carvalho digno de un Mickey Spillane. Aquél no era mi Carvalho, sino un extraño atleta sexual japonés dispuesto a fornicar como un obseso, a vagina por cada cinco minutos de programa. No es que mi Carvalho sea un santo, pero tiene un cierto autocontrol sexual, más relacionado con el sentido del ridículo que con el del pudor. Además, este Carvalho televisivo es un deslenguado que se ha tomado a Cela al pie de la letra y lleva el taco pegado a los labios, como si fuera una colilla de Peninsulares.

Per llegir-ne més, clica aquí

Les receptes de Carvalho

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

CANÇÓ DE SUBURBI (Josep Ma de Sagarra)
M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.

Salvat, Ramon (2010). Khora (Mikonos)

La Niki seu a la taula d’un petit local a l’aire lliure, enmig de les característiques parets blanques. Assaboreix un iogurt i observa la gent que passa.[…]

—I, a més, Míkonos és súpermaco, amb tots aquells carrerons, els pubs, les discoteques, les botigues que sempre estan obertes! Me n’hi vaig a viure!

            […] Després a menjar alguna cosa cap al port, a Little Venice. És tot ple de bars! Es menja millor que en els restaurants! Feta i amanida, pita gyros, la versió grega del kebab amb salsa tsatsiki i paprika! I jo em torno a demanar moussaka, que m’agrada moltíssim! Total, després, d’activitat física per digerir, no me’n falta!

Moccia, Federico (2008). Perdona si et dic amor. Barcelona: Proa. (Pàg. 592-593)

http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%ADkonos

• L’olla ben bullida / a tothom convida.
• Escudella que bull massa / té gust de carbassa.
• L’olla destapada / pel gat serà menjada.
• Olla mal remenada / olla esguerrada.
• Olla gran, / molta verdura i poca carn.
• La casa ben regida / al migdia escudella / i al vespre amanida.
• Bona olla cada dia / ens arruïnaria.
• A les taules ben parades / qui no menja escudella / no menja faves guisades.
• En escudellar / coneixes qui bé t’estima.
• Amb escudella i bon vi / no et faci por el camí.
• A l’hivern, / escudella i vi calent.
• Amb l’escudella beu una vegada / dues amb el peix / i amb la carn tres.
• L’escudella i la pitança / bufar-la és mala criança.
• La bona escudella / fa bona costella.

• Molta verdura i poca carn / escudella per matar de fam.
• Per qui no pot rosegar / l’escudella és el millor menjar.
• Escudelles a plats / i olives a estives / i t’allargaràs la vida.
• L’escudella a taula / santa paraula. 

Joan Amades (2002). L’escudella. Tarragona: Ed. El Mèdol

Pedra en sec: marjades de cítrics (Sóller, Mallorca)

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M’ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L’oratge pinta perfils

de caramel dins l’oratge.

El cabell se m’ha esbullat

i tinc l’ombra capgirada.

El sucre de l’aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d’esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l’espinada.

Quan el setí es torna gel

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1937). Imitació del foc. Barcelona: Edicions 62.

Sobre l’autor: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.

Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.

Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Tramezzini