Category Archives: Cinematografia

Alacant, vist per Galdós (Tristana)

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Luis Buñuel: Tristana, 1970. Tristana menja “migas de pastor”.

Més informació sobre el director aragonès, el més important de la història del cinema espanyol:
Informació general sobre Buñuel
Pàgina oficial del director
Congrès Buñuel

Horacio, protagonista de Tristana (B. Pérez Galdós, 1892), escriu a la seva enamorada Tristana, des d’Alacant, i descriu així les propietats curatives del paisatge i  la cuina del lloc:

«Cielín mío, miquina, no te hagas tan sabia. Me asustas. De mí sé decirte que en esta rustiquidad (admitida la nueva palabra) casi me dan ganas de olvidar lo poquito que sé. ¡Viva la naturaleza! ¡Abajo la ciencia! Quisiera acompañarte en tu aborrecimiento de la vida obscura: ma non posso. Mis naranjos están cargados de azahares, para que lo sepas, ¡rabia, rabiña!, y de frutas de oro. Da gozo verlos. Tengo unas gallinas que cada vez que ponen huevo, preguntan al cielo, cacareando, qué razón hay para que no vengas tú a comértelos. Son tan grandes que parecen tener dentro un elefantito. Las palomas dicen que no quieren nada con ingleses, ni aun con los que son émulos del gran Sáspirr. Por lo demás, comprenden y practican la libertad honrada o la honradez libre. Se me olvidó decirte que tengo tres cabras con cada ubre como el bombo grande de la lotería. No me compares esta leche con la que venden en la cabrería   -151- de tu casa, con aquellos lácteos virgíneos candores que tanto asco nos daban. Las cabritas te esperan, inglesilla de tres al cuarto, para ofrecerte sus senos turgentes. Dime otra cosa… ¿Has comido turrón estas Navidades? Yo tengo aquí almendra y avellana bastantes para empacharte a ti y a toda tu casta. Ven y te enseñaré cómo se hace el de Jijona, lo de Alicante y el sabrosísimo de yema, menos dulce que tu alma gitana. ¿Te gusta a ti el cabrito asado? Dígolo porque si probaras lo de mi tierra te chuparías el dedo; no, el deíto ese de San Juan te lo chuparía yo. Ya ves que me acuerdo del vocabulario. Hoy está revuelto el botiquín, porque el Poniente le hace muchas cosquillas, poniéndole nervioso…

»Si no te enfadas ni me llamas prosaico, te diré que como por siete. Me gustan extraordinariamente las sopas de ajo tostaditas, el bacalao y el arroz en sus múltiples aspectos, los pavipollos y los salmonetes con piñones. Bebo sin tasa del riquísimo licor de Engadi, digo, de Aspe, y me estoy poniendo gordo y guapo inclusive, para que te enamores de mí cuando me veas y te extasies delante de mis encantos o appas, como dicen los franceses y nosotros. ¡Ay, qué appases losmíos! Pues ¿y tú? Haz el favor de no encanijarte con tanto estudio. Temo que la señá -152- Malvina te contagie de su fealdad seca y hombruna. No te me vuelvas muy filósofa, no te encarames a las estrellas, porque a mí me están pesando mucho las carnazas y no puedo subir a cogerte, como cogería un limón de mis limoneros… Pero ¿no te da envidia de mi manera de vivir? ¿A qué esperas? Si no la jazemos ahora, ¿cuándo, per Baco? Vente, vente. Ya estoy arreglando tu habitación, que serámanífica, digno estuche de tal joya. Dime que sí, y parto, parto (no el de los montes), quiero decir que corro a traerte. Oh donna di virtú! Aunque te vuelvas más marisabidilla que Minerva, y me hables en griego para mayor claridad; aunque te sepas de memoria las Falsas Decretales y la Tabla de logaritmos, te adoraré con toda la fuerza de mi supina barbarie».

Per llegir la novel·la sencera:
Tristana (B. P. Galdós, 1892)
Més informació sobre l’escriptor:
Pàgina oficial sobre l\'escriptor: Cervantes Virtual

Taronges i erotisme: Cítric Desig

Disfruta la fruta (2003) Antonio de Felipe

Disfruta la fruta (2003) Antonio de Felipe

Més informació sobre l’artista:
Web d\’Antonio de Felipe

« ( … ) Y acercando a su boca el perfumado fruto, clavaba en la dorada carne sus dientes blancos y brillantes. Cerraba los ojos con delicia,como embriagada por la tibia dulzura del jugo. Crujían los gajos entre sus dientes, y el líquido de color de ámbar rezumaba, cayendo a gotas por la comisura de sus labios carnosos y rojos.
Rafael estaba pálido y tembloroso,como si le agitase un propósito criminal. (… ) Le enloquecía aquella boca impregnada de miel, y de repente, disparándose en él la pasión contenida y sujeta por el miedo, se abalanzó sobre la artista, la agarró con las manos y busco ávido sus labios,como si pretendiera beber el zumo que se deslizaba hasta la redonda barbilla.»
De Entre naranjos (Vicente Blasco Ibáñez, 1900)

El text ja posa en relació taronges, suc i erotisme, i és el que van fer Sofía Barrón i Judith Navarro, quan van organitzar una exposició a la Universitat de València, que van titular “Cítric Desig”, i on es podien veure tot d’obres d’art de totes les èpoques, en les quals les dones, la sensualitat i les taronges tenien un clar lligam significatiu. La literatura en què sortien taronges, el seu suc o els grills com a símbols explícits d’erotisme hi eren tanmateix molt presents.
Es va crear un multimèdia molt interessant amb totes aquestes peces:
Multimèdia de Cítric Desig

L’enllaç a la informació sobre l’exposició el trobareu aquí:

Universitat de València: Cítric desig

Mallorca

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
La Balanguera, inspirada en un poema de Joan Alcover (1909), és interpretada per la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.

Miquel Barceló (1984) Cuina mallorquina

Miquel Barceló (1984) Cuina mallorquina

Una pel·lícula sobre Palma:

Alix François Meier (2009) El rey de Palma

Una iniciativa bonica: un viatge literari a Mallorca a través d’un bloc d’un institut de La Rioja:
http://balearesrutaliteraria.wordpress.com/

Els mercats i fires de Mallorca es poden veure en aquest bloc:
http://www.mallorcaweb.com/reportatges/fires-i-mercats/

Més música de Mallorca:
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Antònia Font: Alegria

Un art i un plaer

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo

Diu Josep Pla a El que hem menjat:

L’atenció requereix temps, una certa calma, una forma de meditació i d’observació aguantada i positiva. Cuinar requereix temps, una certa calma, una atenció evident.

Josep Pla

Josep Pla

I de Pla deia Manuel Vázquez Montalbán:

Pla era un punto de vista ambulante con boina, cilicio empleado contra la tentación de cosmopolitismo a la que le condujera una vida llena de viajes profesionales, asumidos como destierros mejor o peor pagados, nunca demasiado bien pagados, según su expreso deseo, desconfiado de la escritura que daba demasiado dinero. Si la boina de Pla era una declaración de principios cósmicos, su paladar pertenecía al país de la infancia como casi todos los paladares, infancia ampurdanesa al calor de una cocina marcada por las texturas de tierra y mar, por el sustrato de una memoria culinaria ensimismada. Nostálgico del paladar de su infancia, Pla tiene una retina balzaquiana ante las nuevas pautas gastronómicas o simplemente alimentarias, desde la sospecha de que al menos en la cocina cualquier tiempo pasado fue mejor y que la sociedad burguesa, pequeño-burguesa para ser más exactos, lo había impregnado todo de adocenamiento y prisa.

Un text de Pla sobre la llebre:

Sobre la situació de la llebre en la península que habitem, recordo haver llegit una frase de monsiuer Alexandre Dumas, una frase de la qual no podria precisar exactament el context ni el lloc on la vaig veure impresa, que diu el que segueix: «Les llebres, en aquesta terra, es tornen velles i blanques, perquè la gent, que prefereix el conill, no les caça».

Que la gent, parlant en general, té, en aquest país, una vaga idea de la llebre em sembla molt exacte. Hi ha persones que no saben quin gust té, i jo en conec prou que no n’han menjada mai. Sense anar més lluny, l’autor d’aquest llibre no ha menjat llebre en aquests paratges més que una trentena de vegades en el curs de la vida. (Fora d’aquí, la cosa ha estat diferent.) Ara, creure, com diu Dumas, que aquí no es mengen perquè no es cacen és absurd. En realitat, aquests animals tan bonics i lleugers no es mengen més perquè n’hi ha molt pocs.

La llebre

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

Pablo Picasso (1903) La familia Soler

1918

8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant.

Pla, Josep : inici d’El quadern gris

Per continuar llegint: El quadern gris

——————

Si voleu llegir Neruda: la cuina de les paraules , cliqueu-hi.

Sicília

Visió fílmica de 1999 de Jean-Marie Straub i Danielle Huillet de la novel·la d’Elio Vittorini Conversa a Sicília.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

L’arengada a Sicília

La senyora va comparèixer, alta, amb un cap clar, i jo vaig reconèixer perfectament la meva mare, una dona alta amb els cabells castanys quasi rossos i l’oval dur, i el nas dur, i els ulls negres. Portava sobre les espatlles una manta vermella per abrigar-se.

Vaig riure:

Bé, doncs, felicitats!- vaig dir.

Oh, ets Silvestro! – Va dir la meva mare, i se m’acostà.

Jo li vaig fer un petò filial a la galta, ella em va besar a la galta i em va dir:

Què dimoni et porta cap aquí?

Com t’has fet per reconèixer-me? – vaig dir jo.

La meva mare reia.

Jo també m’ho pregunto – va dir.

Venia olor d’arengada a la brasa, i la meva mare va afegir:

Anem a la cuina…Tinc l’arengada al foc.

Continua llegint