De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Natalia Gustafson (2010). The new borns (2/365)

Agafo una mica de farigola, romer i sàlvia i ho vaig posant en una cistella, tot desitjant poder emportar-m’ho a San Francisco, on tinc una jardinera d’herbes aromàtiques. Aquí el sol fa que doblin la mida cada poques setmanes. L’orenga que creix prop del pou de seguida forma un cercle de quasi un metre i mig. Fins i tot la menta silvestre i la tarongina que vaig arrencar del turó i vaig transplantar aquí s’han reproduït. Menta. Virgili diu que els cérvols ferits pels caçadors busquen la menta per a les ferides. A la Toscana, on els caçadors fa temps que van foragitant-ne la vida salvatge, la menta abunda més que no pas els cérvols. Maria Rita, a la seva tenda de frutta e verdura, m’aconsella que faci servir tarongina per a les amanides i les verdures, també a l’aigua del bany. Crec que m’agradaria tallar herbes fins i tot si no les emprés per cuinar. La força de l’herba acabada de collir beneficia tant el gust del menjar com el plaer de preparar-lo. Després de collir la farigola, no em rento les mans fins que la fragància no s’esvaeix. He plantat una bardissa de sàlvia, més de la que mai podré utilizar, i en deixo la majoria de les flors per a les papallones. Les flors de la sàlvia, junt amb les de l’espígol, fan molt bonic en rams de flors silvestres. La resta, l’asseco o la faig servir recent tallada, normalment per als fesols amb sàlvia esmicolada i oli d’oliva, un dels plats favorits dels toscans, els quals hom coneix com a “menjadors de fesols”.

Cada cop que fem alguna cosa a la graella, Ed sacseja llargs manats de romer sobre les brases i la carn. Les seves fulles cruixents no només afegeixen sabor sinó que també es poden rosegar. Quan fem gambetes, Ed les enfila en branquetes de romer.

Tinc pots d’alfàbrega al costat de la porta de la cuina, perquè se suposa que espanta les mosques. Al llarg de les setmanes que va durar la construcción del mur i la perforació del pou, vaig veure que un treballador en premia unes fulles entre les mans i se les fregava damunt del fibló que tenia clavat. Deia que treia el dolor. Una mata més gran creix uns metres enllà. Com més en tallo, més sembla que en creixi. En faig servir fulles senceres per a sucs estiuencs i plats de tomaca. De totes les herbes, l’alfàbrega és la que milor expressa l’essència de l’estiu toscà. 

 Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 137-138. Traducció al català de Fina Masdéu. 

Piñeiro,Moncho (2010): Tomate

El tomàquet, el moresc i la major part de les bajoques es començaren a conèixer al Vell Món  a partir del segle XVI, en portar-los els conqueridors espanyols d’Amèrica. La cuina del Mediterrani, avui fortament marcada pel gust i el color del tomàquet, fins aleshores tenia una consistència absolutament distinta. Mentre que els asteques cultivaven extensament als jardins flotants de Tenochtitlan el seu apetitós fruit vermell per obtenir-ne una salsa condimentada amb bitxo, els italians, per la seva part, la passió dels quals per la pasta es remunta al segle XIV, encara no eren capaços de preparar-la a l’estil napolità o a la bolonyesa…

Des de la seva introducció a Europa, primer a la Península Ibèrica, després a Itàlia, a través del regne espanyol de Nàpols, el tomàquet s’emparentà amb la mandràgora, planta que d’entrada evoca la figura de Circe, la fetillera, i les baies de la qual, suposadament tòxiques, es trobaven revestides de misteriosos poders, especialment afrodisíacs. Això explica possiblement que se l’anomenés “poma de l’amor” en diferents llengües europees. Fins i tot els botànics li donaren el poc agradable nom de Lycopesicum esculentum, és a dir, el “préssec del llop”. 

Mardam-Bey, Farouk (2002)  . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 63-66. ´Traducció al català de Fina Masdéu. 

Tomàquets verds fregits (Fried Green Tomatoes) és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada el 1991, adaptació de la novel·la Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe de Fannie Flagg.

Per sorprendre sa santedat, el cuiner pontifici havia apariat un plat típic de la terra natal dels Borja, preparat amb aquella gramínia que els alarbs havien introduït a Occident, que es conrea en maresmes i que fa un gra blanc que, posat en ebullició, rebenta i es fa tou i saborós. Es cuinava la menjua en un atuell de ferro, pla i amb nanses, que els ferrers de Roma no sabien si servia per cuinar o com a escut de condottiero. Transcric la recepta que vingué directament de la Gandia papal, portada per un jueu convers anomenat Climent, que jo mateix, fills meus, he traduït del català:

«Poseu la paella (nom de l’atuell de ferro, que no tradueixo) damunt d’un foc viu d’alzina, roure i taronger. Tireu-hi un petricó d’oli verge i una cullerada de saïm fresc. Sofregiu-hi costella alta de porc, rostimalls de xulla, mitja llebre i dos quarts de pollastre fet bocins. Quan la carn rossegi, afegiu-hi una ceba ben capolada i dos grans d’all picats al morter, amb una mica de julivert. Quan la ceba sigui ben rossa, hi afegireu els cargols bovers, si pot ser sense closca, bajoques, mongeta tendra i pèsols verds. A part, haureu preparat una olla amb brou fet dels menuts dels pollastres, botifarres negres i blanques i una penca de xulla dessalada. Quan el sofregit estigui a punt, hi tirareu l’arròs i el remenareu ben remenat perquè no se us enganxi al cul de la paella. Aleshores anireu afegint el brou de l’olla, ben calent. Salareu, hi posareu pebre bo, pebre vermell i un polsim de safrà i atiareu el foc perquè no minvi la cocció. Haureu de posar un cullerot de brou per cada grapat d’arròs que hàgiu posat a coure i dos més per a la paella. A part escalivareu un pebrot vermell que tallareu a tires. Quan l’arròs hagi rebentat i s’hagi embegut tot el brou, sacsareu la paella per tal que no s’aferri i damunt hi posareu el pebrot escalivat. Cal menjar-lo deu minuts després d’haver-lo retirat del foc. Hi podeu esprémer una llimona al damunt, però cal anar amb compte amb els pinyols.»

I aquest és el plat que els criats van entrar a la Sala de les Columnes. Sa santedat, en veure el menjar del seu terròs va exclamar:

—Xe, collons, una paella!

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 73-74).

Informació sobre els Borja:

Els Borja. Família i mite (2000) 

Més informació sobre Ofèlia Dracs:

L’Enciclopèdia: Ofèlia Dracs

Sobre la fotografia de la paella:

El pueblo latino. La voz de nuestra gente: Arroz a la jardinera

La paella di Oliver from Nicoletta Tavella on Vimeo.

La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos.

Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.

Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba.  Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58. Traducció al català de Fina Masdéu.

Pirámide de la alimentación saludable

(…) La mención más antigua conocida hasta el momento sobre un régimen alimentario mediteráneo data de 1927, en Australia, y corresponde a Peter Cunningham, un médico inglés que había viajado hasta este país acompañando a una remesa de deportados desde la metrópoli. Ya que, a la llegada a Australia, el clima era cálido y seco, semejante al reinante en el área mediterránea, concluyó que, en aquellas circunstancias, y obedeciendo a la antigua idea de la medicina hipocrática de que la dieta debe adaptarse al medio ambiente en el cual una población se encuentra, lo más adecuado sería no consumir tanta carne como en Gran Bretaña, sino aumentar las cantidades de frutas, legumbres y hortalizas en la dieta. Escribió, así, dos obras en las cuales recomendaba este régimen mediterráneo a aquellas personas que pensasen visitar esa parte de Australia.
Per seguir llegint:
la-dieta-mediterranea

La roda dels aliments

Per fer menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers