De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Fatima Pantoja: Higueras (Paisatge de Yecla)

Accés al blog de la pintora:
Bloc de Fatima Pantoja

• L’olla ben bullida / a tothom convida.
• Escudella que bull massa / té gust de carbassa.
• L’olla destapada / pel gat serà menjada.
• Olla mal remenada / olla esguerrada.
• Olla gran, / molta verdura i poca carn.
• La casa ben regida / al migdia escudella / i al vespre amanida.
• Bona olla cada dia / ens arruïnaria.
• A les taules ben parades / qui no menja escudella / no menja faves guisades.
• En escudellar / coneixes qui bé t’estima.
• Amb escudella i bon vi / no et faci por el camí.
• A l’hivern, / escudella i vi calent.
• Amb l’escudella beu una vegada / dues amb el peix / i amb la carn tres.
• L’escudella i la pitança / bufar-la és mala criança.
• La bona escudella / fa bona costella.

• Molta verdura i poca carn / escudella per matar de fam.
• Per qui no pot rosegar / l’escudella és el millor menjar.
• Escudelles a plats / i olives a estives / i t’allargaràs la vida.
• L’escudella a taula / santa paraula. 

Joan Amades (2002). L’escudella. Tarragona: Ed. El Mèdol

m’agraden molt les albergínies

i tu les fas molt bé,

exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.

és una delicia de les dents,

com abans ho és de la mirada,

en llesques com palaies,

gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies

que tu m’has enllestit

faria l’única cosa que no pensava fer:

casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

Vicent Andrés Estellés (1970). Horacianes.

Si voleu llegir l’activitat d’aula, CLIQUEU-HI.

Pintura de Francisco Pelayo Somoano

Ramon Casas (1894) : Abans del bany

Eugeni D’Ors (1911): La Ben Plantada

Fisiologia de la Ben Plantada

No hi ha damunt la terra millor fortuna que és la salut. I la Ben Plantada n’és tan rica com escau a la pròpia missió i a son acompliment perfecte.

La fam

Sempre és una ruda prova, per a un déu o per a una deessa, l’ésser vist menjant. Com l’excursió d’avui ha estat de tot el dia, ha calgut que vegéssim com menjava la nostra Teresa. La nostra Teresa té bon apetit. No és vegetariana. No és excessivament llaminera. Devora amb tanta dignitat com naturalitat.

( Ed. Quaderns Crema, 2004: pàg. 93)

Més sobre l’autor:
Pàgina sobre D\’Ors
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Recollint el mannà. Il·lustració d`un llibre d`hores s. XV

1 Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d’Egipte. 2 En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. 3 Els israelites els deien:

–Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d’Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam.

4 El Senyor va dir a Moisès:

–Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mano. 5 I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies.

6 Moisès i Aaron van dir a tots els israelites:

–Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d’Egipte, 7 i al matí veureu la glòria del Senyor, ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?

8 Moisès va afegir:

–Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor.

9 Moisès va dir a Aaron:

–Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.”

10 I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol.

11 El Senyor digué a Moisès:

12 –He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.”

13 Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. 14 Quan s’esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. 15 Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: « Man hu? » (que vol dir: «Què és això?»), perquè no sabien què era. Moisès els va dir:

–Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. 16 El manament del Senyor és aquest: Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda.

17 Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; 18 però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar.

19 Moisès també els va dir:

–Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.

La Biblia (1993):  El Pentateuc, Éxode, 16.  Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Clarel i Societats Bíbliques Unides

Capítol sencer

-¡Càndida, el berenar!

La mare era tan prosaica i terrenal que no tan sols ignorava el seu sacrifici sinó que a més la convidava a perpetuar la seva trista condició de foca temptant-la amb xocolates calòriques i croissants greixosos.

La Càndida va veure una porta oberta per a la seva salvació. No calia fer tanta fumera ni socarrimar-se com un pollastre a l`ast. Hi havia altres camins.

¡Faria règim!

¿No feien règim les mames, les tietes, les secres de segona, les hostesses de British Air, les models i les gimnastes?

Doncs ella, la Càndida, no es quedaria a la cua.

-Gràcies mama, no berenaré perquè faig règim.

La mare va entrar com un coet a l`habitació, amb l`evident intenció de coaccionar-la.

-¿T`has tornat ximple?

-M`he tornat grassa.

-¡Estàs creixent!

-¡I un be negre! Fa més de sis mesos que no creixo ni un centímetre. Si menjo m`engreixaré i prou.

-I si no menges, acabaràs que t`haurem de portar a l`hospital.

-Qui ha dit que no menjaré. Penso fer règim. Jo ho saps, coses lights.

La mare va fer una cara que la Càndida coneixia prou: maquiavèlica.

-¿O sigui que vols fer règim? ¿Vos dir que menjaràs bledes bullides, carn a la planxa, verduretes sense sal i peix blanc?

La Càndida va fer un gest de repugnància.

-¡Puagg! Això és menjar de iaios amb colesterol, jo vull dir coses light, ja m`entens, macarrons lights, xocolates lights, estofats lights.

La mare no ho volia entendre.

-No en fan, de tot això, Càndida. Si ho vols pots prendre llet descremada, que és fastigosa; o galetes de règim, que semblen serradures; o formatgets insípids sense calories. El règim que fa aprimar és el que t`he dit jo.

CARRANZA, Maite (1993): ¡Frena, Càndida, frena!, Barcelona, Cruïlla, Gran Angular, 50, pp. 60-64

Per seguir llegint 

La carabassa i altres cucurbitàcies tenen mala fama. A Espanya val més no rebre’n ja que indiquen que les coses han anat malament: que hom ha suspès els exàmens o que ha estat refusat en afers amorosos.

Els orientals han procurat a la carabassa un destí menys cruel. A l’Extrem Orient fou símbol d’abundància i fecunditat, tothora que les seves llavors, que es consumien a l’equinocci de primavera, es consideraven com un aliment de la immortalitat. Al Pròxim Orient, on la cucurbitàcia més preuada sembla que ha estat el cogombre, es coneixia la carabassa des de l’època preislàmica. Tanmateix, serà l’islam qui en doni les cartes de noblesa, ja que al Corà es diu que Jonàs, després d’haver estat engolit a les entranyes d’una balena, fou expulsat “en un estat lamentable sobre una platja deserta” on el Senyor estengué al seu damunt una planta de grans fulles, el yaqtîn. Ara bé, aquesta paraula, que en un principi designava qualsevol planta arrossegadissa, més endavant es referia únicament a la carabassa.

Mardam-Bey, Farouk (2002). La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba.  Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 55-58. Traducció al català de Fina Masdéu.