De la literatura a les cuines de la Mediterrània

• L’olla ben bullida / a tothom convida.
• Escudella que bull massa / té gust de carbassa.
• L’olla destapada / pel gat serà menjada.
• Olla mal remenada / olla esguerrada.
• Olla gran, / molta verdura i poca carn.
• La casa ben regida / al migdia escudella / i al vespre amanida.
• Bona olla cada dia / ens arruïnaria.
• A les taules ben parades / qui no menja escudella / no menja faves guisades.
• En escudellar / coneixes qui bé t’estima.
• Amb escudella i bon vi / no et faci por el camí.
• A l’hivern, / escudella i vi calent.
• Amb l’escudella beu una vegada / dues amb el peix / i amb la carn tres.
• L’escudella i la pitança / bufar-la és mala criança.
• La bona escudella / fa bona costella.

• Molta verdura i poca carn / escudella per matar de fam.
• Per qui no pot rosegar / l’escudella és el millor menjar.
• Escudelles a plats / i olives a estives / i t’allargaràs la vida.
• L’escudella a taula / santa paraula. 

Joan Amades (2002). L’escudella. Tarragona: Ed. El Mèdol

Pedra en sec: marjades de cítrics (Sóller, Mallorca)

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M’ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L’oratge pinta perfils

de caramel dins l’oratge.

El cabell se m’ha esbullat

i tinc l’ombra capgirada.

El sucre de l’aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d’esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l’espinada.

Quan el setí es torna gel

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1937). Imitació del foc. Barcelona: Edicions 62.

Sobre l’autor: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

Àngels, de Perugino (1445-1523)

Quan el refús del gall va esdevenir definitiu, l’àngel davallà altra vegada damunt l’assemblea dels ancians.

—Adonai no ha vist amb bons ulls la vostra reticència als seus desigs, però la misericòrdia de l’Altíssim és infinita i pensa que per una qüestió dietètica tampoc no paga la pena engegar a dida compromisos antiquíssims i solvents. Per això m’envia altre cop entre vosaltres per anunciar-vos les seves consignes. Digueu així a tota la comunitat d’Israel: quan arribi el dia deu d’aquest mes, que cada cap de família aconsegueixi un peix gros, nero o mero, dèntol, orad, sard, corbai, oblada, roger gros, congre o llobarro. Ben escatat, deixeu-lo en cassola terrera amb un dit llarg d’oli en record de les pesades hores de l’esclavatge. Fet a trossos llenceu-li una mica d’all —llàstima no conèixer encara altres vegetals sucosos i odorants—, si pot ser, tendre. Es mig cou tot plegat i afegiu-hi julivert picat i una cullerada d’allioli negat, per recordar que els esporços de l’home no són res si Adonai no hi posa la seva ajuda. Deixeu-ho coure amb dues o tres xicres d’aigua. Una vegada menjat, pengeu al llindar de la casa l’espina sencera del peix, sense trencadissa de cap mena. Així coneixerà l’Altíssim les llars dels seus fidels.

L’assemblea restà en silenci.

—Que tampoc no us està bé? —s’impacientà l’àngel.

Ningú no gosà respondre. Passada una estona, un dels ancians més ancians, prudent però savi, hereu de murrieries eternes d’un poble avesat a la dialèctica, s’alçà des del fons.

—No hi ha millor plat de peix que la vedella amb pèsols —cità un proverbi antic, que cap altre dels presents no coneixia. S’hi afegiren, però, amb inclinacions afirmatives del cap.

—Voleu dir el que em sembla que voleu dir?

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 54-55).

Perugino

Ofèlia Dracs

Es va adonar que no podia anar a casa a veure Paola amb aquell mal humor. Especialment durant la seva primera setmana de classes.

Per evitar-ho va fer una parada al Do Mori, el seu bar preferit, just a quatre passes del Rialto, i va saludar Roberto, el propietari de cabells grisos. Van intercanviar unes quantes paraules, i Brunetti va demanar una copa de Cabernet, l’única cosa que li venia de gust prendre. Per acompanyar-lo va menjar unes quantes gambes fregides, especialitat del bar, i després va decidir menjar-se un tramezzino dels gruixuts, amb pernil i carxofes. Va prendre una altra copa de vi i després d’això ja es va començar a sentir humà, per primera vegada en tot el dia. Paola sempre l’acusava de tornar-se malcarat quan feia estona que no menjava, i ell començava a pensar que tenia tota la raó. Va pagar i se’n va anar; va anar per Rughetta i va continuar el camí cap a casa.

Es va aturar a contemplar les flors de l’aparador de Biancat. [...] Brunetti hi va entrar i va demanar deu lliris blaus.

Donna Leon (2001). Mort en un país estrany. Barcelona: Edicions 62 (pàg.112).

Tramezzini

m’agraden molt les albergínies

i tu les fas molt bé,

exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.

és una delicia de les dents,

com abans ho és de la mirada,

en llesques com palaies,

gustosament se’m desfan a la llengua.

demore el got de vi per fruir-lo més.

per aquestes belles i molt agradables albergínies

que tu m’has enllestit

faria l’única cosa que no pensava fer:

casar-me, casar-me, és clar, amb tu.

allarga’m el pitxer.

gràcies.

Vicent Andrés Estellés (1970). Horacianes.

Si voleu llegir l’activitat d’aula, CLIQUEU-HI.

Pintura de Francisco Pelayo Somoano

Dalí. Angelus (inspirat en Millet)

4 Es reunia molta gent entorn de Jesús i hi acudien de totes les poblacions. Ell els digué, valent-se d’una paràbola:

5 –Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. 6 Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. 7 Una altra part va caure entre els cards; els cards van créixer al mateix temps i l’ofegaren. 8 Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.

I, acabat de dir això, exclamà:

–Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.

LA BÍBLIA (1993): Nou Testament. Lluc, 8, 4-8, Associació Bíblica de Catalunya, Ed. Claret i Societats Bíbliques Unides.

Per llegir el text

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).

Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.
[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)

Sobre F. Leighton: WorldLingo

Uns escamarlans fresquíssims.

            —Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

            —I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

            Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

            Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

            —Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

            Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Branquetes de julivert. 

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari 

Sobre els escamarlans: Viquipedia