Francisco de Goya (1819-1873):Saturno devorando a su hijo
Diu Orhan Pamuk, a Estambul (2993; trad: 2009) :
En los cuentos que la había oído a mi madre, la frase “¡Te voy a comer!”, tanto como masticar y tragar, significaba también matar y destruir. (…) Todavía me asusta el cuadro de Goya Saturno devorando a su hijo , que contemplé en el Museo del Prado como la imagen de una gigante que se lleva a la boca a un hombrecito que ha arrancado del suelo.
A la Sílvia, allò que més li agradava del món era menjar dolços. Havia de fer un gran esforç quan encetava un règim per a aprimar-se i passava davant d’una pastisseria. La flaire del sucre cremat, la sentor de llet dolça i de pasta fullada, les lioneses que vessaven de nata els marrons glacé, els braços de gitano, nevats de sucre fi, els tortells, els Sarah Bernardt, els pastissos de coco i de crema, els borratxos, els borregos que desprenien un aroma de comí… Divendres al matí, la Sílvia només havia pres un iogurt. Estava desesperada, s’havia posat la cinta mètrica al volant de la cintura, cinc centímetres! S’havia engreixat cinc centímetres! En Lluís no ho havia sentit perquè estava encaparrat amb un catàleg de cotxes esportius que li havien enviat els de l’Automòbil Club. Un iogurt, només, i es moria de gana. Per això, abans d’entrar al gimnàs, es va deixar seduir per la sentida dels pastissos. Hi demanà un suís amb una ensaïmada, però no la va demanar farcida de cabell d’àngel –i això que s’hi fonia, per les ensaïmades farcides de cabell d’àngel-, perquè va trobar que per a sucar la xocolata ha n’hi havia prou, amb una ensaïmada normal.
Al vestidor trobà la seva amiga Merche que es despullava. Ahir, deia la Merche, van anar a sopar a la Scala, i la canalla?, féu la Sílvia. He trobat una baby sitter que és un àngel, em cobra cinquanta pessetes l’hora i m’adorm les criatures i tot. En Ramon, continuava la Merche, estava de barrila, n’hi havia per a llogar-hi cadires. Jo em moria de riure. Vam beure molt de xampany, s’hi acostà la Dolors, nois, tu i les vostres gresques, és que a en Ramon, diu la Merche, lli agrada sortir un cop per setmana, gairebé sempre ho fem els dijous, sobretot des que anem de week-end, a en Lluís, mentí la Sílvia, li agrada sortir qualsevol dia de la setmana, no té preferències, jo, quan surto, féu la Merche, menjo pels descosits i després em quedo amb una panxa, no me’n parlis, digué la Sílvia, sabeu que en Luís troba que m’he engreixat molt?
La taula està situada a l’ombra dels mandariners, i al seu voltant, tot col·locant plats i ganivets, hi ranquejava la Lugarètzia, la nostra minyona, mentre remugava per a ella mateixa. Era una hipocondríaca professional i sempre amanyagava i aviciava sis o set malalties al mateix temps i, si badaves, et feia unes vívides i de vegades fastigoses descripcions del que feia l’interior del seu ventre o de com li bategaven les varices, talment els tamtams d’una tribu de salvatges en temps de guerra.
Aquell dia vaig advertir amb satisfacció que menjaríem ous remenats. La mare solia coure cebes a foc lent fins que quedaven transparents i aleshores hi afegia els ous batuts, que tenien uns rovells tan brillants com el sol i provenien de la nostra pròpia família de gallines. Un dia, la meva germana Margo, en un atac de filantropia, va deixar sortir tot l’aviram del galliner perquè anessin a passeig. Les gallines van trobar una parcel·la plena d’alls silvestres i van fer-hi un festí, amb el resultat que les truites que ens van fer per esmorzar l’endemà al matí estaven impregnades de gust d’all. El meu germà Leslie es va queixar dient que era com menjar-se l’entapissat d’un autobús grec.
Els ous remenats eren realment una cosa adient per començar el dia. Generalment me’n menjava dos plats i després em cruspia quatre o cinc torrades de pa integral, cobertes amb una gruixuda capa de mel dels nostres propis ruscs. Per tal que no se’m consideri un golafre, permeteu-me que m’afanyi a explicar que menjar aquelles torrades amb mel era com seguir un curs d’història natural o com realitzar una excavació arqueològica. Els ruscs estaven a càrrec del marit de la Lugarètzia, un home d’aspecte fràgil que semblava dur a les espatlles totes les preocupacions del món i, de fet, les hi duia, com podia advertir qualsevol que passés deu minuts en companyia de la seva muller. Cada vegada que extreia dels nostres cinc ruscs d’abelles el producte tan curosament elaborat, rebia unes picades tan greus que després s’havia de passar uns quants dies al llit. Mentre rebia les picades, però, inevitablement tirava a terra unes quantes bresques, que es convertien en magnífiques trampes enganxoses per enxampar qualsevol insecte que voltés per allà. A desgrat dels desesperats intents de la mare a filtrar la mel abans no arribés a taula, sempre hi restava una petita i interessant col·lecció zoològica. De manera que estendre aquella delicada substància apegalosa i daurada sobre la llesca de pa era com escampar-hi un líquid ambrat en el qual podíeu trobar gairebé qualsevol cosa, des de diminutes papallonetes i cuquets fins a escarabats i petits centpeus. Una vegada, amb gran satisfacció per part meva, hi vaig trobar una espècie de tisoreta que era desconeguda per a mi. De manera que l’esmorzar era sempre una menjada biològicament interessant. La resta de la meva família, per a mortificació meva, restava desafiadorament desinteressada de la zoologia, i per tant no compartia el plaer que jo experimentava davant d’aquella abundant riquesa que em proporcionava la mel.
Durrell, Gerald (2009) Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona: El cercle de Viena, 86-88
Wildlife Trust is urgently seeking solutions to combat the effects from failing ecosystems on human and wildlife health.
The Durrell School. The Durrell School of Corfu offers a variety of activities, ranging from a series week-long seminars to excursions that explore the rich cultural history of the Mediterranean basin. Past and future field classes include Butrint (Albania), Old Perithia (Corfu), Lia (mainland Greece) and Kalami (Corfu) as well as walking tours of historic Corfu Town and its colonial architecture.
Relat de Gerald Durrell en format PDF: Bichos y demás parientes (títol original: Birds, Beasts and Relatives. Traducció: María Luisa Balseiro)
Apícola Doña Berta
Sobre la mel:
Receptes, productes apícoles i mel artesanal de San Marcos Sierras (Córdoba): La mel
L’essència del Montsec. Inspiració, plaer i tradició: La cuina de la mel. La tradició dels nostres fogons, farcida d’elements de subsistència, viu arrecerada des de molt enrere sota el perfil feréstec del Montsec. Aquesta muntanya que ens defineix i aixopluga, d’olors de romer i timó, amaga en els seus plecs els ruscs del nèctar més preuat…
Salut holística i higienista: Biosfera. Contra quines malalties és útil el consum de mel? Per què la mel és tan important nutricionalment parlant? Quins tipus de mel existeixen? Què és la mel biològica?
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Salah Jamal (2001) Aroma Árabe, portada de l'edició en castellà
L’autor Salah Jamal és metge, historiador i professor de Cuina i altres cultures a la Universitat de Vic. Va arribar a Barcelona als anys setanta i s’hi va quedar. Des de llavors ha estat estudiant la cuina del seu país, incentivat pels records que aquesta despertaven en un jove que no trobava a la ciutat cap lloc on menjar plats àrabs.
Un fragment de la introducció al seu interessant llibre:
“On i quan elaboràvem aquests ‘semiàpats’ àrabs? Realment, aquesta era una dificultat afegida, que en molt poques ocasions fou miraculosament superada. Gairebé tots els aproximadament cinc-cents estudiants àrabs residents a Barcelona ( no superaven els dos mil a tota Espanya) s’allotjaven com a inquilins en cases particulars ‘sense dret a cuina’, tal i com acabava l’anunci d’ ”habitació per llogar’…(…)
Però més endavant, a mesura que adquiríem experiència, tant bon punt acbàvem la feina impregnàvem de perfums francesos la cuina, el pis sencer i, fins i tot, l’escala (desconeíxiem l’existència d’ambientadors)…”
La cantant Aynur a Crossing the bridge.The sound of Istambul (Fatih Akin, 2006)
El cuiner Gönul Paksoy explica com és la cuina turca, des de la dominació otomana:
La evolución de la cocina turca se puede dividir en varios períodos, a saber: el período de Asia Central; la síntesis anatolia, que se desarrolló tras la emigración a esa región; la cocina de Estambul, o de palacio, y la cocina turca actual.
(…)
Se sabe que el plato turco más antiguo, el tutmaç (Tutma Aç) encabezaba los menús seleucidas y los otomanos. Se trata de un complicado plato de repostería. Era una comida que saciaba, que daba energía y que tenía propiedades curativas. (…) Podemos encontrar platos de repostería similares en los desayunos otomanos.
No cabe duda de que la cocina otomana es la raíza de la moderna cocina turca. Los elementos más importantes de esa cocina son los alimentos que se trajeron de Asia Central. Algunos ejemplos son el çemen, que es un aderezo hecho de hierbas, ajo y pimienta roja, utilizado para cubrir la carne cruda (pastirma), el yogur y la mayoría de las variedades del kebab, así como algunos platos de repostería. Los otomanos jamás perdieron sus vínculos con su antigua cultura aunque gobernaran un inmenso imperio. Pero integraron la cultura que trajeron de Anatolia con las de las poblaciones locales, creando un acervo cultural común.
En los paseos en barca que dábamos con mi madre, a mí me parecía como si los colores procedentes de las colinas del Bósforo no fueran el reflejo de una luz llegada de otra fuente. Me daba la impresión de que desde los tejados, desde los plátanos y los árboles de Judas, desde las alas de las gaviotas que de repente pasaban a toda velocidad ante nuestros ojos y desde las paredes de la caseta medio hundida de los caiques se desprendiera una luz ligera y pálida. Incluso en los días más caluroso del verano en que los niños pobres se lanzan al mar desde la carretera de la costa, en el Bósforo el sol no es totalmente dueño del clima y del paisaje. Ya las tardees de verano, cuando el color rojo del cielo se une a la oscuridad misteriosa del estrecho, me gusta contemplar esa luz incomparable e intentar comprenderla.
De Orhan Pamuk (2003, ed en castellano: 2009): Estambul. Ciudad y recuerdos. Barcelona: Debolsillo Mondadori.
