De la literatura a les cuines de la Mediterrània

General

• Semblar el mercat de Calaf.
• A la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat.
• El més calent és a l’aigüera.                                                                                               
• Cada dia carn embafa.
• Qui es mengi el tall que rosegui els ossos.
• Val més el farciment que el gall.
• Donar garsa per perdiu.
• Donar bou per bèstia grossa.
• L’aigua fa la vista clara.
• Càntir nou fa l’aigua fresca.
• La por guarda la vinya.
• El meló i el casament són d’encertament.
• Si aixeques massa el porró aniràs potser de cantó.
• Oli, vi i amic, l’antic.
• Ser de pa sucat amb oli.

Productes del mar

• Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.
• Sardines a la nit, metzines.
• El peix blau al vell no plau.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul.
• Anxoves de l’Estartit, bones de dia, males de nit.

No diguis blat…

Productes de la terra

• El pa tou dura poc.
• Del pa tou tothom en fa llesques.
• No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.
• Per a triar les llenties has de passar-hi tres dies.
• Déu dóna faves a qui no té queixals.
• Faves comptades no fan plat.
• Qui no té un all té una ceba.
• S’ha acabat el bròquil.
• No valer ni un nap.
• Amb palla i temps maduren les nespres.
• Gallina vella fa bon caldo.
• Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.
• No pot dir que té bon tast qui no tasta xai a l’ast.
• Carn fa carn i vi fa sang.
• Bon vi fa bona sang.
• D’aiguardent i malvasia, fes-ne barreja, Maria.
• Sols un mal porta alegria, i és aquest: la mal… vasia.
• Qui no vulgui menjar cucs que no mengi bolets.

In corpore sano

• No és tot u estar tip que estar dejú.
• Val més morir d’un tip que de gana.
• Per anar-se’n al llit n’hi ha prou amb un confit.
• Amb un traguet de vi bo el malalt es posa bo.
• Menjar fred i vi calent, pel cos és dolent.
• Menjar molt i pair bé, no pot ser.
• Val més bona gana que bona vianda.

Costums i tradicions. El calendari

• Per sant Martí mata el porc i enceta el vi.
• Ditxós el mes que entra amb llardons i surt amb torrons.
• Per Nadal capons, neules i torrons.
• Per Nadal posarem el porc en sal.
• Aigua de gener, omple bótes i graner, i la pica d’oli també.
• Pluja joana podreix l’avellana.
• Per santa Magdalena l’avellana és plena.
• Per sant Jaume, l’avellana a taula.
• Per sant Roc, l’avellana cau del floc.
• Per l’Ascensió, cireretes a abundor.
• Si per l’octubre plou, el rovelló mou.

Cabeces d’alls en una panera de vímet.

Un dia el rei Jaume anava de cacera i es va perdre i quedà sol i separat de tota la seva gent. Volta que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més i més s’anava separant dels seus companys. Després de moltes hores començava a tenir gana de debò; per fi va fer cap a una casona mig enrunada en la qual vivia una velleta sola pobra com una rata i tan vella que gairebé no es podia valer. El rei li demanà si tenia alguna cosa per a menjar; però aquella bona dona, tota espantada en veure a casa seva un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li ni què fer. El rei, empès per la gana, va obrir un calaix d’una taulota i va trobar un rosegó de pa sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d’alls, i, sense haver-se’n vistes mai de més fresques, el rei va posar al foc un tupí tot fumat que corria per allí i va fer una sopa d’all, que va trobar boníssima i gustosa com mai en tota la seva vida no hagués menjat res de millor.

Aplacada la gana, el rei se n’anà i aviat va trobar-se amb un escamot de la seva gent que el cercaven. El record deliciós d’aquella sopa d’all va mantenir-se molt viu en ell. I sempre pensava que si ell, que no entenia gens en guisofis, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les faria el seu coc, que era un gran mestre en l’art de cuinar! I el dia que li escaigué cridà el coc i li manà que fes una sopa d’all. El coc, tot sorprès per aquell encàrrec, complí el manament reial i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encara escup ara; les va trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà tot seguit el coc, li preguntà com havia fet les sopes i manà que el pengessin per poca traça i mal coc. Els cortesans que tenien més influència damunt del rei li van fer veure que si havia trobat aquelles sopes tan exquisides no era pas perquè fossin millors que les que li havia fet el coc, sinó perquè aquell dia portava una gran gana. El rei es donà per convençut i perdonà el coc.

Amades, Joan (1978). Les millors llegendes populars. Barcelona: Editorial Selecta.

 Olla de terrissa.

 Per tenir més informació sobre l’autor i la seva obra, consulteu:

• La pàgina de l’Enciclopèdia catalana
• El món de Joan Amades. Aquest catàleg bibliografic va aparèixer publicat l’any 1990 a El món de Joan Amades amb motiu del centenari del naixement del folklorista. En aquesta ocasió al catàleg s’hi ha afegit l’obra publicada a partir de 1990. L’actualització del cataleg bibliografic ha anat a cura d’Amadeu Carbó.