De la literatura a les cuines de la Mediterrània

General

• Semblar el mercat de Calaf.
• A la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat.
• El més calent és a l’aigüera.                                                                                               
• Cada dia carn embafa.
• Qui es mengi el tall que rosegui els ossos.
• Val més el farciment que el gall.
• Donar garsa per perdiu.
• Donar bou per bèstia grossa.
• L’aigua fa la vista clara.
• Càntir nou fa l’aigua fresca.
• La por guarda la vinya.
• El meló i el casament són d’encertament.
• Si aixeques massa el porró aniràs potser de cantó.
• Oli, vi i amic, l’antic.
• Ser de pa sucat amb oli.

Productes del mar

• Val més ser cap d’arengada que cua de lluç.
• Sardines a la nit, metzines.
• El peix blau al vell no plau.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul.
• Anxoves de l’Estartit, bones de dia, males de nit.

No diguis blat…

Productes de la terra

• El pa tou dura poc.
• Del pa tou tothom en fa llesques.
• No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat.
• Per a triar les llenties has de passar-hi tres dies.
• Déu dóna faves a qui no té queixals.
• Faves comptades no fan plat.
• Qui no té un all té una ceba.
• S’ha acabat el bròquil.
• No valer ni un nap.
• Amb palla i temps maduren les nespres.
• Gallina vella fa bon caldo.
• Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.
• No pot dir que té bon tast qui no tasta xai a l’ast.
• Carn fa carn i vi fa sang.
• Bon vi fa bona sang.
• D’aiguardent i malvasia, fes-ne barreja, Maria.
• Sols un mal porta alegria, i és aquest: la mal… vasia.
• Qui no vulgui menjar cucs que no mengi bolets.

In corpore sano

• No és tot u estar tip que estar dejú.
• Val més morir d’un tip que de gana.
• Per anar-se’n al llit n’hi ha prou amb un confit.
• Amb un traguet de vi bo el malalt es posa bo.
• Menjar fred i vi calent, pel cos és dolent.
• Menjar molt i pair bé, no pot ser.
• Val més bona gana que bona vianda.

Costums i tradicions. El calendari

• Per sant Martí mata el porc i enceta el vi.
• Ditxós el mes que entra amb llardons i surt amb torrons.
• Per Nadal capons, neules i torrons.
• Per Nadal posarem el porc en sal.
• Aigua de gener, omple bótes i graner, i la pica d’oli també.
• Pluja joana podreix l’avellana.
• Per santa Magdalena l’avellana és plena.
• Per sant Jaume, l’avellana a taula.
• Per sant Roc, l’avellana cau del floc.
• Per l’Ascensió, cireretes a abundor.
• Si per l’octubre plou, el rovelló mou.

Cabeces d’alls en una panera de vímet.

Un dia el rei Jaume anava de cacera i es va perdre i quedà sol i separat de tota la seva gent. Volta que voltaràs per tal de veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més i més s’anava separant dels seus companys. Després de moltes hores començava a tenir gana de debò; per fi va fer cap a una casona mig enrunada en la qual vivia una velleta sola pobra com una rata i tan vella que gairebé no es podia valer. El rei li demanà si tenia alguna cosa per a menjar; però aquella bona dona, tota espantada en veure a casa seva un cavaller tan distingit i elevat, ni va saber què dir-li ni què fer. El rei, empès per la gana, va obrir un calaix d’una taulota i va trobar un rosegó de pa sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d’alls, i, sense haver-se’n vistes mai de més fresques, el rei va posar al foc un tupí tot fumat que corria per allí i va fer una sopa d’all, que va trobar boníssima i gustosa com mai en tota la seva vida no hagués menjat res de millor.

Aplacada la gana, el rei se n’anà i aviat va trobar-se amb un escamot de la seva gent que el cercaven. El record deliciós d’aquella sopa d’all va mantenir-se molt viu en ell. I sempre pensava que si ell, que no entenia gens en guisofis, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les faria el seu coc, que era un gran mestre en l’art de cuinar! I el dia que li escaigué cridà el coc i li manà que fes una sopa d’all. El coc, tot sorprès per aquell encàrrec, complí el manament reial i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encara escup ara; les va trobar insípides i sense cap mena de gust. Cridà tot seguit el coc, li preguntà com havia fet les sopes i manà que el pengessin per poca traça i mal coc. Els cortesans que tenien més influència damunt del rei li van fer veure que si havia trobat aquelles sopes tan exquisides no era pas perquè fossin millors que les que li havia fet el coc, sinó perquè aquell dia portava una gran gana. El rei es donà per convençut i perdonà el coc.

Amades, Joan (1978). Les millors llegendes populars. Barcelona: Editorial Selecta.

 Olla de terrissa.

 Per tenir més informació sobre l’autor i la seva obra, consulteu:

• La pàgina de l’Enciclopèdia catalana
• El món de Joan Amades. Aquest catàleg bibliografic va aparèixer publicat l’any 1990 a El món de Joan Amades amb motiu del centenari del naixement del folklorista. En aquesta ocasió al catàleg s’hi ha afegit l’obra publicada a partir de 1990. L’actualització del cataleg bibliografic ha anat a cura d’Amadeu Carbó.

Zaragoza.Cincomarzada 2010

 -L`alcohol també és una droga.

Sembla que s`adona que la Paula li fa d`interlocutora.

-No ho comparis! D`alcohol, en pot comprar a qualsevol lloc i per quatre cèntims. I d`una manera ben legal.

-No creus que encara és pitjor?

-Nena! Segons com t`ho miris potser sí, però no pas per això hem de sortir tots alcohòlics. Tots bevem vi, més o menys, i no ens fa mal a tots!

 PALOMERAS, Daniel: El meu germà, Barcelona, Baula, 1996, La llum del far, 5.

Per seguir llegint a “De la literatura juvenil a la cuina”

L’alcohol treu el fred: Pregunta amb resposta (PAR) sobre la creença equivocada que beure alcohol fa que no es tingui tant fred. També explica altres inconvenients provocats per la ingesta d’alcohol. Conté un enllaç a la Guia de Salut per a joves.  Toxicomanies: Pàgina web sobre toxicomanies amb informació i enllaços a altres pàgines sobre l’alcohol, el tabac i drogues en general.  Salut! Prevenir el consum abusiu d’alcohol: Els professionals sanitaris del programa “Salut!” alerten, en aquest capítol, de les conseqüències negatives que té per a l’organisme el consum excessiu d’alcohol. El consum d’alcohol és un element totalment integrat en la vida quotidiana. Bevem vi, cervesa, licors o destil·lats tant per celebrar un petit o gran esdeveniment com per acompanyar els àpats. Oblidem, però, que el consum continuat i en excés d’alcohol és la causa de moltes malalties greus perquè la seva toxicitat afecta òrgans tan vitals com el fetge, el cor o el cervell.

 Fotografia: César Ángel (2010). Zaragoza.Cincomarzada 2010

Maria Gilda Matteucci (2009). Una tira l'altra

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Abbas Kiarostami (1997): El sabor de las cerezas.

Saps, continuà la Natàlia, quan m’expliques la història del meu passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. ¿Creus que això s’acabarà algun dia?, repetí. L’Emílio no contestà. A cau d’orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d’un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres.

Quan vous en serez au temps des cerises

Si vous n’aimez pas les chagrins d’amour

Evitez les belles

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai point sans souffrir un jour

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d’amour.

El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra un règim d’opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió -mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Coeur de París- i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l’Emílio, que al temps de les cireres també hi hauria penes d’amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l’Emílio mirà la Natàlia d’una manera que ella no oblidaria mai.

Roig, Montserrat (1993): El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 109.

Fotografies:  

Les cireres: Informació en aquest bloc

Encantadísimo (2006). El Molín de Mingo

A la cuina, la Gundeta i una altra dona, la Pepa Cadiraire, que era l`encarregada de fer les recaptes de les misses dels diumenges i de llogar cadires els dies solemnials de molta gent, s`atrafegaven a preparar safates amb copes, xampany, llesques de pa, porrons de vi, fuets, llonganisses, plats de mató, ametlles i avellanes, figues seques, moscatell, secalls i tota mena de requisits.

-Ah, ets tu…! –la Gundeta semblava reviscolada enmig del tràfec, se la veia sufocada, amb un vermell suau, de rosa delicada, a les galtes,  i amb gotetes de suor al front i al coll. Va dir-me: -Tu mateix. Pessiga el que vulguis, el que et faci més goig; tot és bo. Però no toquis res de les safates: ha de sortir tot perfecte per presentar-ho a la sala. Hem de quedar com la millor cuina de la comarca davant del senyor bisbe i dels rectors veïns. A les torres de la Colònia potser ho farien millor que nosaltres, però ho dubto perquè mossèn Miquel m`ha explicat fil per randa com havia de posar-ho tot, des dels tovallons als coberts de postres, tot!

La Pepa Cadirarire no deia res, atrafegada amb tot el moviment.

-Té… –la Gundeta va allargar-me un llonguet empastifat de mantega i amb una llenca de pernil cru a dins-. Així mataràs la gana fins a l`hora de sopar.

La visió d`aquella cuina plena de vianda i l`oloreta agradable de rebost i de menja gairebé em van marejar. D`alguna manera vaig tenir la certesa que, malgrat les primeres aparences, acabava d`entrar en un món ric i nou.

TEIXIDOR, Emili: Retrat d`un assassí d`ocells. Barcelona. La Galera-Proa, 2007, pp. 86-87.

Text en PDF

Fotografia: Encantadísimo (2006): El Molín de Mingo

Julio Romero de Torres (1928). Naranjas y limones. Museo Julio Romero de Torres. Córdoba

Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.

I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,

i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

 

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,

altiva entre la fressa, joiosa de la llum.

I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies

i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

 

I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;

la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta

i del cabell afluixen el pes les dues mans.

 

Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança;

amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;

ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,

batec tan avinent i tan inconegut.

 

veu la piadosa taronja que fou bella,

i jeu abandonada del rec vora l’espill.

De la muller la sort li transpareix en ella:

fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

 

Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62  

Més sobre Josep Carner en aquest bloc 

Fotografia: Monica Arellano-Ongpin (2008). Oranges and lemons from Siracusa

Pintura: Julio Romero de Torres (1928). Naranjas y limones. Museo de Julio Romero de Torres. Córdoba

Si voleu llegir Casanova, Eduardo: Naranjas y limones, conte basat en l’obra pictòrica NARANJAS Y LIMONES, de Julio Romero de Torres, CLIQUEU-HI.

Monica Arellano-Ongpin (2008). Oranges and lemons from Siracusa

 CURIOSITAT: SOPA DE TARONGES I LLIMONES

Prepareu un brou amb dues gallines i escorreu-lo bé al colador, després barregeu-lo amb el suc d’un quilo de taronges i llimones, convenientment batut amb uns quants ous. Podeu servir aquesta sopa tant calenta com freda.

Les quantitats de taronges, llimones i ous són al gust del consumidor. A Battista, la cuinera de Leonardo da Vinci, li agradava sense taronges, però el mestre la preferia amb elles.

(Extret de Los caminos de la vieja cocina (Ingenieros de Caminos en la cocina). Cofradía Gastronómica “Plat Cerdà”. Barcelona, 2001.