De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Albert Gallego. Aquarel·les

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l’omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

         Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.

Imprescindible visitar aquesta pàgina per conèixer els grans pintors de bodegons!

El bodegón español: de Zurbarán a Picasso
por Ángel E. Carrascosa

Zapardiel: Revista de cultura y gastronomía

•  Oportet ese, ut vivas, non vivere, ut edas. (Retòrica a Herenni 4, 28, 39) «Cal menjar per a viure, no viure per a menjar.» 
• Leiunus raro stomachus vulgaria temnit. (Horaci, Sàtires 2, 2, 38) «Un ventre dejú rarament desdenya menges vulgars.»
• Delicias panis non querit venter inanis. (Aforisme medieval. Werner 67) «Un ventre buit no demana un pa delicat.» 
• Cum satur est venter, letum caput est mihi semper. (Aforisme medieval. Werner 186) «Quan el ventre és ple, tinc el cap sempre alegre.» 
• Cruda sapit dente faba dulciter esurienti. (Aforisme medieval. Werner 142) «Fava verda és dolça a una dent afamada.» 
• Impletus venter non vult studere libenter. (Aforisme escolàstic) «Ventre ple no estudia de bon grat.» 

• Ante circumspiciendum est, cum quibus edas et bibas, quam quid edas et bibas. (Sèneca, A Lucili 19, 10) «Cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges o beus.» 
• Septem convivium, novem vero convicium. (Juli Capitolí, Vita Veri 5, 1) «Set fan un convit, però nou un avalot.» 
• Convivas paucos postulat esca brevis. (Aforisme medieval. Werner 95) «Menja escassa demana pocs convidats.» 
• Inter quadrupedes mattea prima lepus. (Marcial 13, 92) «Dels quadrúpedes, la carn més delicada és la de la llebre.»
• Post pisces nux sit, post carnes caseus adsit. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Després del peix, nous, després de la carn, formatge.» 

• Caseus ante cibum cibus est, sed post medicina. (Aforisme medieval. Werner 17) «El formatge abans de l’àpat és aliment; després, és medecina.» 
• Inter praedendum sit saepe parumque bibendum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Durant l’àpat, cal beure sovint i poc cada vegada .» 
• Non sit tibi vanum surgere post epulas: somnum fuge meridianum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No tinguis peresa d’aixecar-te després de l’àpat; evita el son del migdia.» 
• Coenato parum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Sopa poc.»
• Vinum laetificat cor hominis. (Salm 103, 15) «El vi alegra el cor de l’home.» 
•  Laudibus arguitur vini vinosus Homerus. (Horaci. Epístoles 1, 19, 2) «Pels seus elogis del vi, Homer és acusat d’embriac.» 

• In vino veritas. (Erasme, Adagia) «En el vi hi ha la veritat.» 
• Bibere humanum est, ergo bibamus. (Inscripció del Rathauskeller de Nuremberg) «Beure és humà; beguem, doncs.» 
• Parce merum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No abusis del vi.» 
• Qui mihi dat cenam sine potu, dat mihi penam. (Aforisme medieval. Werner 85) «Qui em dóna un sopar sense beguda, em dóna una pena.» 
• Post vinum verba, post imbrem nascitur herba. (Aforisme medieval. Werner 84) «Després de la pluja creix l’herba, després del vi, paraules.» 
• Piscis captivus vinum vult, flumina vivus. (Aforisme medieval. Werner 52) «El peix vol aigua quan és viu, quan és pescat vol vi.» 

• Mens sana in corpore sano. (Juvenal, 10, 356) «Un esperit sa en un cos sa.»
• Innumerabilis esse morbos miraris? Coquos numera. (Sèneca, Epist. XCV) «Us admireu de l’immens nombre de malalties? Tingueu en compte el nombre de cuiners.» 
• Custodit vitam qui custodit sanitatem. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Qui té cura de la seva salut, té cura de la seva vida.» 
• Non bonus somnus est de prandio. (Plaute, Mostellaria 697) «No és bo dormir després d’un àpat.» 
• Annus producit seges, non cultus. (Palingeni, Zodiacus, Virgo 363) «És l’estació, no el cultiu, que produeix la collita.» 

A cura de Jordi Lombard (1960). Barcelona: Fundació Bernat Metge. 

 Culinària romana 

The Banquet ot Trimalchio from the Satyricon. Text complert del capítol del Banquet de Trimalción. En anglés.

Antique Roman Dishes. Antigues receptes romanes extretes de De Re Coquinaria. En anglés.

De Re coquinaria. Text complert de l’obra d’Apicius. En llatí.

Las incongruencias históricas son la sal del arte, incluido el religioso.

Cuando el cristianismo se erigió en la religión preponderante en Europa, la pintura pautó diversas estampas obligadas. La Virgen maría con el niño, la creación, la crucifixión de Cristo… La última cena fue la más popular, sobre todo a partir del momento en el que en las casas empezaron a colgar cuadros con reproducciones. De niño me fascinaban los comedores de algunos de mis amigos, que tenían en la pared una representación de la última cena, presidiendo la mesa en la que la familia comía. No era una redundancia visual, pero había ahí algo -¡la santa cena presidiendo la cena cotidiana de la gente!- que me resultaba hilarante.

La pintase quien la pintase, la disposición frontal sufría pocas modificaciones. La más importante, que hubiese comensales en ambos lados de la mesa o que solo los hubiese en uno. Era una solución más teatral (más falsa) pero más efectiva: Juan de Juanes, Tintoretto, Leonardo Da Vinci, Tiziano… Mucho después llegó el siglo XX y, enana secuencia de Viridiana, el gran Buñuel creó la última cena más incendiaria de la historia. A partir de ahí el cuadro empezó a desaparecer en las paredes y poco a poco fue sustituido por el Guernika de Picasso, que acabó convertido en un tópico tan cargante como antes lo había sido el otro.

Monzó, Quim (2010) . Seré breve. Una última cena tras otra. Barcelona : La Vanguardia. Magazine, 14.

• Web dedicada a Quim Monzó
• Web dedicat al llibre Monzó. Com triomfar a la vida
• Discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007

Leonardo da Vinci. La última cena 

• Ficha de La última cena
• Ver blog sobre más escenas de LA ÚLTIMA CENA

Leibovitz, Annie (2007) . La última cena. Los Soprano

• Más fotos: Annie Leibovitz
• Annie Leibovitz. A photographer’s life 1990-2005 

Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!

Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).

Corpus literari Vernet, Maria Teresa

Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía

Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf

Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites 

Per fer menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers