De la literatura juvenil a la cuina

Cafè Il Calzone al barri jueu de Cracòvia

 Després de menjar un entrepà pel carrer per dinar, hem entrat al cafè Alef. És un establiment jueu tradicional amb mobles antics i làmpades d`aranya. Un gat gros, estarrufat en un sofà de la recepció, ens ha donat la benvinguda amb un breu miol.

El cambrer ens ha conduït amb molta parsimònia fins al menjador, en aquell moment ple de família jueves prenent el cafè o fent una copa de vi. Hi havia una atmosfera deliciosa que et traslladava a altres temps.

Inevitablement he hagut de pensar que abans o després anirem a Auschwitz, a 60 quilòmetres de Cracòvia, però encara no em sento preparada. De fet, tinc por de desmaiar-me allà mateix. He sentit a dir que és molt impactant.

Camp de concentració d`Auschwitz

Per respecte als milions de víctimes, abans vull llegir coses sobre l`holocaust per entendre-ho tot, si és que una cosa així es pot entendre.

Aquesta era una qüestió que havia de sortir en algun moment –per lloc on érem-, però ha sorgit seguint la tònica iniciada ahir al vespre: un cop més ens hem trobat parlant de cinema.

-Segurament aquí va prendre cafè en Roman Polanski –ha dit en Dave-. Suposo que el coneixeu: ha dirigit moltes pel·lícules famoses, com El pianista.

-L`he vista –ha dit la Loreto-. Però aquella història passa Varsòvia.

-Tens raó, però ell va viure al gueto de Cracòvia. Potser aquell lloc en formava part. La meva guia té un requadre dedicat a la vida d`aquest home, i us asseguro que supera de lluny la ficció. La millor pel·lícula de la seva vida és ell mateix.

-Tu també estàs molt inspirat avui- ha dit l`Anja amb cara d`avorriment-. ¿Segur que era ens la llegiràs, oi?

-Només si voleu.

MIRALLES, Francesc: Interrail. Barcelona. Columna, 2006, Columna Jove, 217, pp.  88-89

Text en PDF

Cracòvia ha resultat ser una meravella inesperada. Tothom va a Praga, París, Viena…, però no m`explico com un lloc així passa inadvertit a la majoria de viatgers.

El primer que m`ha deixat bocabadada és la Rynek Glówny, la plaça medieval més gran del món: aproximadament 200 metres de llargada per 200 d`ample! A partir d`aquí ens hem endinsat pel barri vell, que és sensacional i està ple de cafès amb espelmes, on s`apleguen els estudiants.

Ens hem aturat a fer un te en un dels més bonics, una mena de caverna amb coixins pertot arreu. En Dave ha aprofitat l`avinentesa per extreure conclusions econòmiques:

-Nois, atenció a la comparació de preus. Al cafè Zentral de Viena un te costava 4,30 euros, mentre que aquí n`estem pagant 0,60. Això vol dir…

-Vol dir que amb el que pagues allà per un te, a qui te`n pots prendre set –l`ha interromput l`Anjia-. Però, qui es vol prendre set tes?

-El que vull dir –ha seguit en Dave- és que passa una d`aquestes dues coses: o aquesta gent són babaus, o els babaus som nosaltres i als nostres països ens prenen el pèl com volen.

MIRALLES, Francesc: Interrail. Barcelona. Columna, 2006, Columna Jove, 217, pp.  80-81. 

Text en PDF

Plaça Rynek Glówny, Cracòvia

La vetllada ha estat un veritable malson. El Shamrock ha resultat ser un pub ple de borratxos amb ganes de gresca. N`hi havia un de grassonet especialment pesat que l`amo feia fora cada deu minuts. No sé com s`ho feia, però un segons més tard tornava a ser dins del local com per art de màgia. Llavors tornaven a fer-lo fora.

A banda d`aquesta curiositat, el pub tenia un karaoke on pujaven cantants que amb prou feines podien mantenir-se drets. La lletra sempre anava uns segons endarrerida respecte a la música, cosa que convertia les cançons en un guirigall incomprensible.

Jo tenia l`estómac remogut pel peix que m`acabava de menjar, amb un arrebossat més sòlid que un crostó, fregit amb oli deu vegades reescalfat. A la segona queixalada ja estava pensant com desfer-me del filet sense ofendre l`amo. Per sort no ha calgut, perquè l`he cedit a un holandès del nostre grup que és un golafre.

Mentre intentava fer baixar el greix del filet amb una pinta de Guiness, se m`han acostat almenys deu nois. Un d`ells fins i tot s`ha atrevit a passar-me la mà `pels cabells i la galta mentre em deia alguna cosa a l`orella que no he entès.

Jo els ensenyava el meu claddadh –l`anell amb el cor i la corona-, però encara es tornaven més agressius.

Anell claddadh

Una no s`adona que no té ni idea de fer una truita de patates fins que no és massa tard. Els convidats ja eren a taula i jo encara m`estava barallant amb les patates, que no havia manera que es coguessin, mentre l`ou s`enganxava al fons de la paella.

-Vols que t`ajudi? –ha dit la Loreto, que tenia en Dave arrapat com una paparra.

-No, gràcies.

Per la seva part, en Koji –que no havia tornat a mencionar el raspall de dents –seia sol en un extrem de la taula, amb les seves ulleres de superheroi i el tovalló sobre la falda. En aquell moment ha entrat en Harish, que també estava convidat. Només faltava l`Anja.

Veient que no me`n sortia, en Harish s`ha ofert a fer d`assistent de cuina. Amb un plat, hem intentat tomar la truita, que es resistia a abandonar el fons de la paella.

-Pica el cul de la paella amb una cullera –ha proposat en Dave-. De vegades funciona.

A la tercera temptativa de traspassar la pasta socarrimada al plat, un quart de truita –encara sense coure- ha sortit disparat i els convidats han rebut una pluja de patates, ou i oli bullent.

MIRALLES, Francesc: Un curs d`estiu a Irlanda. Barcelona. Columna, 2004. Columna jove, 203, pp. 77-79.

Text sencer en PDF

 Faltaven deu minuts per a les nou quan hem fet cap a la plaça de San Marco, que té dues columnes gegants que no sostenen res, però que són tan amples que no pots abraçar-les del tot.

La llum del capvespre queia com un vel daurat sobre les cúpules de la Basílica i el Palau Ducal. Hem trobat una taula lliure a la terrassa del cafè Florian i ens hem assegut, nervioses, a esperar en Dave i en Koji. Si haguéssim sabut el que ens cobrarien -10 euros per dos cafès- hauríem preferit seure a terra!

Mentre ens esperàvem, la Loreto m`ha traduït la història d`aquest cafè d`un fullet que hi havia a la taula:

El nom del primer cafè obert a Europa ve del seu propietari original, Floriano Francesconi, que el 1720 va decidir crear un lloc de trobada per als viatgers i intel·lectuals del seu temps. Malgrat les nombroses inundacions que ha patit la Piazza San Marco, els seus elegants salons es conserven com eren el primer dia. Aquí mateix s`han assegut escriptors com Lord Byron, Marcel Proust, Balzac o Charles Dickens, per citar-ne només quatre.

MIRALLES, Francesc: Interrail. Barcelona. Columna, 2006, Columna jove, 217, pp. 31-32.

Text en pdf 

Premi Columna Jove 2006

Cafè Florian, Piazza San Marco