De cafè… i drogues
30 maig 2010 Gándara, Lola, Novel·la realista No hi ha comentaris
Són les set de la tarda, hem sortit a les quatre de casa, m`he quedat sense cinturó i les sabates em fan butllofes.
-Merda!
Aleshores la de la cresta s`humanitza i diu que pugem a casa seva a prendre un cafè. Això em desconcerta., però el Dídac accepta encantat.
La casa és petita, uns cinquanta metres pel cap alt. La sala d`estar no deu tenir més de vuit o deu metres. Hi ha un sofà de plàstic marró i a terra una vella catifa de llana desgastada, una taula-braser amb cretona florejada i una altra taula baixa amb una tele gran. Després ve un passadís estret amb una finestra que dóna a un celobert. La punki ens prepara un cafè amb llet i es posa a plegar la roba de l`estenedor.
-Que ets tu, Susanna?
-Sí, senyora Neus.
-la teva mare ha dit que vindrà tard, que teniu el sopar al forn i que li escalfes al Tito.
-Tito és el meu germà. La meva mare treballa per torns a la fàbrica.
-Així que et dius Susanna… –diu el Dídac.
-Sí, bé, Susi… Els meus amics em diuen Susi.
Estem els tres asseguts en uns tamborets de boga. La Susi estira les cames a la taula i ens ofereix una cigarreta.
-Herba, no en tinc. La mare és com un gos per ensumar porros i escorcolla l`habitació, així que mai no porto ful. La meva mare està obsessionada amb el rotllo de la droga, ja sabeu… Es pensa que tots els meus amics es col·loquen. Escolta, bé, vinga, ara expliqueu això d`aquesta noia.
GÁNDARA, Lola: Alexandra. Barcelona, Edebé, 1999, Periscopi, 46, pp. 42-43
