Monroe’s Cafè

Monroe’s Cafè, Mollet del Vallès, dijous 5 d’agost del 2010, 12.25 h. del migdia

Espai escènic
Asseguda en una cadira d’acer i de fusta massissa, de color roure, amb mig biquini (l’altre mig, el tinc entre els dits), un cafè amb llet en tassa “è il caffé”, un cendrer de vidre que, de moment, no utilitzaré, una caixeta (metàl·lica, verda, de Voll-Damm Doble) de tovallons que agraeixen la meva visita i l’esbós de la introducció de l’Antologia

Un pardal encuriosit (afegeixo un aclariment: un pardal més aviat afamat) s’ha col·locat sobre el respatller d’una de les altres tres cadires buides de la meva taula, observant com omplo el pap. Els seus menudíssims i suplicants ulls s’han posat “de genolls” davant meu. Ens hem comunicat visualment: li he ofert un bocí de pa de motlle (això sí, sense formatge), i ell, tot i la seva ambigua fragilitat, l’ha agafat d’una revolada del terra i ha fugit rabent, content com unes pasqües.

Carme Ramilo i Martínez

http://danielamarquezb.blogspot.com/

Els mots que podreu llegir a continuació estan dedicats a una persona molt especial, la meva tieta…

EL SENDERO

Acompañada por la melancólica y enternecedora banda sonora de la película El piano, vuelvo a pensar en ti. Y no sabes cuánto me cuesta tener que escribir estas líneas para una ocasión tan triste. Me hubiera gustado haberte podido regalar un poema o un relato y poder mirarte a los ojos en ese instante y decirte cuánto te quiero y cuánto te agradezco todo lo que te has preocupado siempre por mí. Estas líneas también representan el sentimiento hacia ti de todas las personas que, como yo, han tenido el inmenso placer de haberte conocido.

Siempre he creído que los seres queridos se mantienen en la inmensidad del infinito, no se difuminan nunca en la nada, siempre y cuando nuestra memoria los recuerde, y a ti, es más que evidente que somos muchos y muchas los que te recordamos y te recordaremos, porque nos has llegado muy adentro, por tus palabras tiernas en momentos difíciles, por tu sonrisa más sincera ante nuestras ilusiones y ante nuestras alegrías, por tu capacidad de observar sigilosamente, con sensibilidad, como nos encontrábamos quienes te rodeábamos: si estábamos bien o si necesitábamos un abrazo tierno que nos hiciera sentir la persona más rica, espiritualmente hablando, del mundo. Y tú, indudablemente, nos hacías sentir así.

Mientras desde el alma te escribo estas líneas, las lágrimas se niegan a alejarse de mis pupilas, por mucho que les suplique que lo hagan. Únicamente hay una fuerza interior que me ayuda a continuar moviendo mis dedos sobre el teclado del ordenador: tu recuerdo.

Sé que tú, desde donde te encuentres, necesitas ver como todos y cada uno de tus seres queridos miramos hacia el futuro, como continuamos caminando por el sendero de la vida, y, desde alguna estrella fugaz, nos continuarás mandando sonrisas.

Siempre estarás en nuestros corazones y lo sabes!

Un beso enorme!

Para ti, Paca Martínez Mimoso, una persona extraordinariamente especial !
Para ti!

3 agost 2010

L’escriptora Maria Naranjo parla del llibre El sendero de los Topos, de Núria Tabares

TABARES RIVERO, Núria, El sendero de los Topos, La Patumaire edicions, Berga, abril 2010
Pròleg de Carme Ramilo i Martínez

És necessari ser valent per perdre les pors? Realment podem canviar el nostre destí? És important tenir un pensament positiu?

El sendero de los topos és un profund i interessant llibre que es llegeix amb facilitat pel seu llenguatge planer, els seus exemples amb animals i per determinar el que és veritablement útil per a cada persona.

Compta amb valuoses aportacions com consells i mètodes de superació, amb pinzellades de filosofia budista, per entendre la nostra força com a éssers.

http://lmnaranjo.blogspot.com/2010/07/el-sendero-de-los-toposde-nuria-tabares.html

http://patuming.com/index.php?page=shop.product_details&category_id=10&flypage=producte2.tpl&product_id=77&vmcchk=1&option=com_virtuemart&Itemid=61

Guirigall sospitós

El silenci de la nit només és esberlat pel guirigall sospitós del disc dur de l’ordinador i del ventilador que el refrigera potser de la rapidesa de les meves idees, metamorfosejades en lletres a la pantalla. A la meva esquerra, un punt de llum i un got buit de cafè Indira. Sobre l’escriptori, la foto de la Concepció Carreras Pau, amb un marc, senzill, però elegant, de fusta de color caoba. Un munt de paperassa al costat de la foto que em recorda tota la feina que s’ha anat succeint al llarg del curs. El meu reflex tímid, a la dreta, en el vidre de la finestra, orfe aquesta encara de cortines. L’ordinador i jo. El meu interior i jo. Les mans, acaronant el teclat, amb dolçor, però d’una manera també salvatge, com volent despullar cada una de les seves tecles i fer-les seves, entre carícies i petons robats…

Un pack de CD’s de la Maria Callas i un altre de música vikinga… I jo, amb jersei de color lila i pantalons blaus, curts, de punt fi. Els mitjons, també liles… I les sabatilles, d’un groc llampant…

Ara, l’efecte del cafè comença a difuminar-se entre el silenci de l’estudi i les parpelles inicien una lluita perduda amb la nit… La meva ànima comença a hivernar i em reclama que l’abandoni a la inconsciència del somni…

Carme Ramilo i Martínez

12 maig 2010, 00.20 hores

Sensacions londinenques…

London, divendres 9 abril 2010

18 h. anglesa

City Cruises. Belfast

“Helping to keep the Thames clean”

Soroll fugaç que trenca pel mig el cor de l’infinit i fa que jo esclati en un plaer indescriptible.

Taca vermella al fons (excuse me, dues taques vermelles al fons), sobre el pont defineixen el perfil de l’infinit i omple la meva ànima.

Sota la visió impressionista de l’astre de la llum, dues aus dibuixen la línia invisible de la llibertat en l’atzur. A la dreta, una casa que recorda (tendrament) Shakespeare. Al meu costat, un noi de samarreta vermella, barba i cabell per sota de les espatlles, s’afegeix a una foto, aixecant la mà i aportant un granet de felicitat, totalment altruista, a l’entorn.

Una pau interior fa l’amor amb mi i m’hi lliuro sense condicions, en cos i ànima. La superfície de l’aigua dansa al so del vals del vent. Una llanxa taronja i negra esgarrapa la pell en calma, mentre aquesta sospira de plaer.

“Aurora clipper”. “Thames clippers” ens passa pel costat.

Reprenem el passeig. Des del Thames Clippers, un noi amb jersei blau de ratlles s’entrecreua amb mi salutacions de felicitat. Coberta del City Cruises. El guia, preocupat per si l’entenem, amb uniforme blau marí, ens projecta a través del micròfon les sensacions que rep (i rebem) de l’entorn: un quadre en quatre dimensions.

London Bridge hospital.

La veu ressona increïblement en passar per sota el pont.

Sensacions…


Carme Ramilo i Martínez

Visió qüestionable del món…

Cafeteria Gran Via de Barcelona, diumenge 7 de març del 2010

Visió qüestionable del món: pany de paret folrada de miralls, sofàs de color fúcsia en forma de U que ens empenyen cap al miratge potser enganyós, però atraient, del vidre fred que ens planta cara. Visió qüestionable del món!

I tu, al meu costat, m’acarones tendrament amb la mirada…

Carme Ramilo i Martínez

Punt anacrònic…

Després d’hora i mitja de resseguir la costa entre Llançà i Port de la Serva pel camí de Ronda, deixem que ens penetri subtilment el gust intens d’un cafè en una taberna del Port.

La fusió del temps ens pica l’ullet amb picardia: taules de marbre i ferro colat, cadires de fusta, ventiladors d’aspes, cortines amb estampats dels anys seixanta (des del més humil subjectivisme), sostres alts…

I, en canvi, al lateral esquerre de l’entrada, cinc ordinadors amb connexió a internet per navegar pel misteriós (i atraient) ciberespai.

Ens sentim suspeses en un punt anacrònic especial…!


Carme Ramilo i Martínez

Port de la Selva, diumenge d’agost del 2009, 12.39 hores

Sentint…

Tres plataners, pràcticament despullats, dansant en silenci al voltant d’un tímid fanal de pàmpol rodó, mentre la música m’acarona per dins i per fora com una onada immensament desitjada per la costa… Resto aquí, sentint… i molt…

Carme Ramilo i Martínez
1 març 2010, 20.10 hores

Anímics silencis

La pastora plora desconsoladament davant les peces de ceràmica / esmicolades a terra i engolides, amb fredor, per la mel que contenia l’atuell. / L’antiga dolçor s’ha confós ara, molt violentament, amb la sorra bruta / del jardí mig abandonat, buit, fosc i clos en el més cruel dels anímics silencis…

Carme Ramilo i Martínez
1 novembre 2009

L’atles furtiu, d’Alfred Bosch

Deixa’t seduir pels misteris de l’edat mitjana

http://www.escriptors.com/autors/boscha/obra.php?id_publi=163

http://www.xtec.es/~jducros/Alfred%20Bosch.html

http://www.institucio.org/literatura/novella/20escriptors/bosch.htm

http://batxillerat.blogspot.com/2005/09/les-grans-religions-monoteistes-latlas.html

http://www.joanducros.net/corpus/Alfred%20Bosch.html

Leyna Müller

La Leyna Müller Bonals, una noia de trenta-dos anys, metre seixanta-vuit d’alçada, ulls expressius de color marró verdós, pestanyes llargues, llavis prims, celles arquejades, cabellera rogenca i voluminosa i mirada tímida i provocativa, apareix sobtadament en escena, impacient i intranquil·la. Ha quedat al centre de Frankfurt, a l’Alte Main Brücke, a prop de l’Struwwelpeter Museum, amb una poetessa, traductora i crítica literària barcelonina amiga seva. El rellotge de la Catedral toca amb insistència les sis de la tarda. Ja fa més de mitja hora que la Leyna espera l’escriptora. L’avió provinent de Barcelona havia d’aterrar a un quart de cinc a la terminal 1 de l’aeroport de Frankfurt Rhein-Main-Flughafen, el segon aeroport més transitat d’Europa. La protagonista comença a sospitar que algun imprevist de rellevància ha provocat l’inusual retard. La noia, cada vegada més inquieta, decideix prolongar la seva espera al cafè Metropol del carrer Weckmarkt. L’aroma insinuant d’un cafè es confon, escassos minuts més tard, amb unes imatges que se li claven a la retina com pues d’eriçó: el presentador del canal de notícies de la televisió pública alemanya ARD comunica que hi ha hagut un atemptat bomba a l’aeroport de Frankfurt, amb quatre víctimes mortals i quinze ferits greus; l’alcaldessa de la ciutat, Petra Roth, informa des del mateix aeroport que els serveis de seguretat de l’estat estan fent tot el possible per investigar les causes concretes de l’explosió. Els ulls de la Leyna s’han omplert sobtadament de temor i de ràbia. Es beu d’un glop el mig cafè que encara descansa a la tassa, el paga al cambrer de la barra i surt rabent per buscar un taxi i anar cap a l’aeroport. El taxista, un home prim de cara pigada i ulls verds i petits, intenta oferir-li una conversa forçada sobre l’atemptat, però la jove, preocupada, decideix exiliar-se mentalment dins el vehicle. Mentre dura el trajecte de vint escassos minuts no pot evitar fer una retrospectiva de la seva família: les bombes també van marcar cruelment els seus avantpassats.
La Leyna va néixer a Frankfurt am Main el 20 de novembre de 1975, justament el dia que Carlos Arias Navarro, amb veu d’ultratomba, pronunciava per a la ràdio i la televisió espanyola la frase “Españoles, Franco ha muerto”, una sentència final esperada per a molts, entre ells, els avis materns, Quim Bonals i Rosa Mercadé. A finals de març de 1939, poc abans que el dictador s’autoimposés definitivament com a vencedor absolut, aquests havien fugit dels atroços i anihiladors bombardejos i de la ferum de mort. A Llançà, el matrimoni va iniciar el dur i llarg periple fins a Ginebra passant per França: Portbou, Banyuls, Port-Vendres, Argelès, Perpinyà, Arles, Avinyó i, finalment, a l’oest de Suïssa, Ginebra, on vivia una germana de l’avi, casada amb un farmacèutic suís. Durant el primer any, en Quim i la Rosa es van instal·lar a casa dels parents, a la Rue de l’Athénée, a prop del parc Promenade des Bastions, a la ribera dreta del riu Arve. En estabilitzar-se econòmicament, van poder llogar un pis de sostres alts amb increïbles vistes al llac Leman i a la desembocadura del Rhone. El 1942, any en què es llegia a la premsa de Ginebra i d’Europa l’esquela del conegut novel·lista Robert Musil, va néixer la primera i única filla del matrimoni, Àngela Bonals Mercadé. Vint-i-cinc anys més tard, el 1967, la família es va traslladar a Frankfurt am Main per motius laborals del pare, que exercia de metge. Àngela Bonals, llicenciada en traducció i interpretació a Ginebra, va començar a treballar poques setmanes més tard com a traductora i correctora en una editorial petita situada a prop del teatre Städtische Bühnen de Frankfurt, a la Neue Mainzer Straße, empresa on va conèixer l’alemany Bertran Müller, nascut en plena segona guerra mundial, el 1940, i amb qui el 1969 es casaria. El 1971 va néixer Aldous, que moriria amb només dos anys d’edat d’un neuroblastoma irreversible. Fins quatre anys més tard no naixeria el segon fill de la parella, una nena, la nostra protagonista, Leyna Müller Bonals.
Leyna Müller, llicenciada en filologia alemanya per la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, actualment viu sola, independitzada dels seus pares, en un àtic molt lluminós del número 9 d’Eckenheimer Landstraße de la mateixa ciutat, a prop del von Bethmann Park. Els avis materns van morir a finals dels anys vuitanta. Treballa des de fa cinc anys com a redactora en la secció de cultura del diari Höchster Kreisblatt. La noia, de veu molt sensual i amb ànima d’autèntica escriptora, ja ha publicat, tot i la seva joventut, dues novel·les i algun conte. En aquests moments la Leyna està preparant un reportatge sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, motiu pel qual també havia concertat la trobada amb l’escriptora, de qui encara no tenim cap notícia. Aquesta darrera, nascuda a Terrassa l’any 1941, estudiant eterna de la llengua alemanya i enamorada de l’obra de Virginia Woolf i del cercle de Blomsbury, forma part del grup d’escriptors presents a la Fira. La intel·lectual ha estat convidada a passar quinze dies d’octubre a casa de la Leyna. Es van conèixer quatre anys enrere, arran de la presentació de la traducció a l’alemany d’un poemari de la barcelonina. La Leyna assistia llavors a l’acte en concepte de periodista per al Höchster Kreisblatt. Durant aquest temps d’amistat, les dues dones s’han pogut conèixer els gustos i les aficions: el conegut formatge de la comarca de Hessen acompanyat per les fines tires de ceba i pel típic vi de poma o sidra embogeix de plaer estomacal la catalana. La Leyna ho sap i sempre n’hi té preparat a la nevera. Alguns dels indrets que a totes les anteriors visites de l’escriptora a la ciutat alemanya han estat visitats tornen a ser escodrinyats de manera voluntàriament insistent: el barri de Sachsenhausen; la casa natal de Goethe; la Maintower; la zona de Messeviertel, amb la torre Messeturn; la plaça de l’Ajuntament antic, el Römer; el Museum für Moderne Kunst; el Güntersburg Park, al nord-est de la ciutat; el Jüdischer Friedhof o cementiri jueu, al Battonnstraße, on descansen les restes del psiquiatre alemany Alois Alzheimer i les de la seva dona; la Domplatz; la biblioteca Statdbücherei Frankfurt am Main, on en aquests moments hi ha la mostra Bibliothek Katalonien. Cada vegada que l’escriptora barcelonina torna a la Mainhattan europea de museus i de quietud a la riba esmaragda del riu Main, la Leyna li descobreix un racó nou, peculiar i curiós.
Tota aquesta fugacitat de pensaments i records que ara se’ns apareixen, de manera il·lògica, ordenats en la línia del temps és rebentada asfixiantment per la multitud de sirenes dels vehicles d’emergència. El taxi s’atura a uns cent metres de la terminal 1 de l’aeroport. Un cordó policial i tanques de seguretat impedeixen l’accés de qualsevol persona no autoritzada. La Leyna paga al taxista els vint euros del trajecte i s’acomiada d’ell amb veu tremolosa. L’home s’ha quedat de sobte sense veu davant la hiperbòlica visió. Estavellada contra l’accés principal de la terminal, una furgoneta blanca calcinada que encara desprèn una columna de fum. A prop del vehicle-bomba, a terra, enmig de bassals de sang, cossos immòbils coberts des del cap fins als peus amb mantes tèrmiques. Contínues corredisses dels serveis mèdics per atendre els ferits. La Leyna, aterrida, fixa la seva mirada en una nena d’uns tres anys que s’arrapa plorant, desconsoladament, al coll d’una noia amb bata blanca. S’imagina a ella mateixa al costat del cos fred de la seva amiga i una forta suor l’envaeix. Sent com la respiració se li va tallant per moments i com el món comença a girar descontroladament al seu voltant. Tanca els ulls, però el malestar no s’atura. Necessita recolzar l’esquena contra un Jeep Cherokee gris mal aparcat. Unes fastigoses ganes de vomitar li apedreguen l’estómac i no pot evitar expulsar el poc que li queda en ell. Li sembla sentir el so del seu mòbil. Les mans li tremolen i li resulta difícil obrir la bossa de mà. Miraculosament, la veu de l’amiga que li truca des de l’hospital de Frankfurt, on ha estat traslladada en ambulància dues hores enrere per cremades de primer grau als braços i a la cara. La noia deixa l’escena de l’horror. Estranyament, el mateix taxista, prim de cara pigada i ulls verds i petits, és novament qui la retorna, ara en un absolut silenci, a la ciutat. La Leyna només pensa en estrènyer fortament la seva amiga i oferir-li novament els racons més captivadors de la ciutat nafrada del Main.

Carme Ramilo i Martínez

El conte “Leyna Müller” ha estat publicat en el volum homilia 2008. Premis literaris Homilies d’Organyà, edicions Salòria, La Seu d’Urgell, agost 2009, pàg. 209-213

Presentació del volum de contes Homilies d’Organyà el dissabte 5 de setembre

Els dies 4 i 5 de setembre, va tenir lloc la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà i presentació del volum que aplega els contes del darrer certamen literari Homilies d’Organyà. Hi vaig presentar el relat “Leyna Müller“, a través del qual vaig viatjar novament a una ciutat que considero molt especial: Frankfurt am Main…

Entaforades…

Vall d’Hebron
23-7-09
10.47 hores

Rètol gris i verd.
Consultes (Cons.) Externes
Traumatologia (7 a 11)
Portes 7-8-9-10-11 (indicades amb tres fletxes cap a dalt des de la meva col·locació)

Porta 6 (indicada amb tres fletxes cap a la dreta des de la meva col·locació)

Més de vuitanta persones entaforades en els seus pensaments. Una senyora amb camisa de color festuc, llegint un Lectures, i aguantant una bossa de plàstic de base:
Benitosports

Una infermera que ens posa la tele per evitar que el brunzit humà vagi augmentant (mirarem TV5). La pantalla, d’esquenes a mi; al fons de la sala, una altra pantalla, llàstima que amb un canal diferent. Sincronitzarem, doncs, el so d’un canal amb la imatge de l’altre. Un noi de vint i escaig anys a la meva dreta, en cadira de rodes, amb jersei lila, que també ironitza sanament sobre la sentència de la infermera (“Les pongo la tele para que no hablen”). De moment, està causant efecte.

Mai havia parat tanta atenció al disseny de les crosses. N’hi ha de ben curioses. Sempre m’ha sorprès que la seva relativa lleugeresa pugui suportar tant de pes. Una premissa: no ens refiem mai de les aparences, mai…! Ens podem equivocar!

L’espera dels pacients es reflecteix en el gres polit, brillant. De moment no hi ha cap ànima que destaqui per la impaciència, tot i que alguna faç comença a desencaixar-se lleugerament…

Carme Ramilo i Martínez

Sensació…

Àrea de servei La Selva (Les Medes), Maçanet de la Selva
1-5-09

Sensació de dissabte. Corrua contínua de vehicles moguts pel batec desitjat de vacances. Taules plenes i una filera d’afamats al self-service de l’àrea de servei, esperant poder omplir el pap i continuar el seu trajecte vital per l’asfalt. Els crits d’un infant em penetren i em recorden que estic viva, que estimo, que em sento feliç per existir… I la tassa i el plat de ceràmica blanca xuclen la meva mirada i arrosseguen la meva mà cap a ells. El cafè se m’ofereix als llavis sensualment… i besa cada racó de la meva gola, amb plaer…

Carme Ramilo i Martínez

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol, et despertes i et preguntes què hi fas, aquí. Recordes La vida es sueño o Niebla i parles amb el teu propi ésser per trobar una resposta que no arriba mai. Plaça Major. Interior d’un bar modern arrecerat sota la torre de defensa. Àmplies vidrieres que m’ofereixen la visió d’una pluja atractiva i molt sensual, la visió d’un plataner centenari que és el clímax de l’espai, la visió de cinc columnes de cadires de terrassa metàl·liques, lligades entre elles d’una manera harmònica i compenetrada. I sis taules d’alumini que evoquen els tubs sensibles d’un orgue molt vital. I uns francesos a la taula del costat, que em transporten per uns moments a un espai físic aliè al real.

Carme Ramilo i Martínez

Llançà, 28 març 2009

La fotògrafa Judith Vizcarra exposa al Palau Solterra de Torroella de Montgrí fins al 13 de setembre 09

13 jun 09 – 13 set 09 / 19:30 h.

Exposició
Judith Vizcarra
On són les dones?.
Fotografia
PALAU SOLTERRA

La Sala del Pou i de les Cavallerisses acull entre el 13 de juny i el 13 de setembre l’exposició de Judith Vizcarra (Mollet del Vallès, 1959) On són les dones?

L’artista és guanyadora del Premi de Fotografia Contemporània Torroella de Montgrí, que atorga la Fundació Vila Casas, i la mostra recull una quinzena d’obres de gran format fetes entre l’any 2007 i l’actualitat. Centrada en la temàtica del retrat, com a manera de coneixement i anàlisi del nostre propi jo, l’artista experimenta amb la multiplicitat de facetes que interpreta l’individu a l’hora de mostrar-se als altres, i planteja, des d’una mirada subjectiva, el reflex de la nostra ànima.

http://www.jvizcarra.com/

http://www.fundaciovilacasas.com/ca/projecte_art/agenda/Palau_Solterra

Quietud

I la màquina de cafè mutila l’encant de la visió del carrer:
una vorera humida pel contacte sensual amb la pluja,
una pell del mar seduïda per la grisor atractiva del cel,
unes barques que reposen amb total quietud,
després d’haver fet l’amor amb la nit.

I jo, davant aquesta visió enamoradissa i inevitable,
fosa en desig de viure cada sensació, ara i aquí…

Carme Ramilo i Martínez

Llançà, 28 març 2009