Arxiu de la categoria: General

Perdoneu

Camino en l’espai infinit d’horitzons sense llum.
Ressegueixo, amb la mirada perduda, la salvatge riba del riu,
amb decisió irrevocable de cometre els meus plans.
Una carta, entre els dits, i una bola roenta de plom, al cervell.
Boira espessa, a la ment. Tot és fosc dintre meu.
I un silenci punyent m’apedrega els budells fins a fer-los sagnar.
Se m‘esgota l’alè. Se m’entelen els ulls. Se’m segellen els mots.
No puc més. Només veig dintre meu un baf gèlid de dol
i un tel sòrdid de por i un batec alentit que s’esforça per ser.
Quant dolor causaré. I és llavors que per dins ja començo a morir
en pensar en el buit que potser deixaré. No puc més.
Per a tothom és millor que m’aboqui al no res.
Aturaré el cant tràgic del corb que em rosega els sentits.
Salto al buit i la bola roenta de plom s’engrandeix dintre meu.
Tot és fosc. Perdoneu aquest cor sense rumb.

Carme Ramilo i Martínez
6 maig 2013

(Poema integrant del volum Poesia en Acció 2013)

LA PARTENÇA

Avui, Estiu estimat, has tret el tiquet de tren
per fugir més endavant a un altre indret.
I m’has besat a la galta, tendrament,
mentre iniciaves l’ineludible comiat.
Et contradius per moments: fas que fuges,
però et mantens, aquí, sublim, passional.
Despulles, sense llicència, el nesprer,
mentre la teva amant insubmissa,
la Tardor, pacient, elegant i sensual,
ja s’atansa, lentament, per prémer el teu braç
i abraçar-te, i mirar-te amb dolçor als ulls
i dir-te que has de partir en el tren del pas del temps…

Carme Ramilo i Martínez
28 agost 2012

El DBD destaca la història de Concepció Carreras Pau, escriptora i música

El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) ens presenta la història de Concepció Carreras Pau, escriptora i música, que va dedicar la seua vida a la poesia i a la música i ha esdevingut un referent per la seua trajectòria en el món de la cultura.

EL DBD destaca la història de Concepció Carreras Pau, escriptora i música

Presentació de l’antologia Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula a Girona

Joaquim Vidal i Perpinyà, president de la Fundació Valvi es complau en convidar-vos el dijous 1 de març de 2012 a les 20 h, a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi, a la presentació de l’antologia de Carme Ramilo Martínez:Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula.

La presentació anirà a càrrec de Mariàngela Vilallonga i Carme Ramilo.

(Cliqueu en el pdf adjunt per veure la invitació)

Tgt-ConcepcioCarreras (1)

Joan Maragall

Joan Maragall (vídeo Edu3.cat)

Joan Maragall
Vida i obra de Joan Maragall, poeta modernista i a la vegada home de pensament independent. Personalitat rica en matisos, romàntic i burgès, propagador d’autors i idees que circulaven per l’Europa del moment. Per a Maragall la poesia no era una activitat més d’entre les que desplegava el seu temperament inquiet. La poesia omplia tota la seva vida.

Caterina Albert. Obrint camí amb Víctor Català

Caterina Albert. Obrint camí amb Víctor Català

TV3
Noms – 23/05/2006
Caterina Albert. Obrint camí amb Víctor Català

Sota la màscara del pseudònim masculí de Víctor Català, va fer una obra a l’alçada de la dels seus contemporanis, retratant com ningú l’univers interior de les dones. En canvi, va voler passar per una aficionada i es va mantenir al marge dels cercles literaris i de la vida pública.

Solitud

Programa De llibres (C33, 21/06/2005)
Víctor Català: Solitud El programa analitza l’obra cabdal de l’escriptora Víctor Català, en complir-se el centenari de la seva publicació.

Nessun dorma

\"Nessun dorma\", cantat per Pavarotti

Turandot a l\'Scala de Milà (TV3, 06/11/2011)

Turandot
25 minuts de programa gravats íntegrament a Milà, un dels epicentres mundials de l’òpera. Visitarem l’Scala, viurem la passió per l’òpera dels milanesos i coneixerem l’últim èxit de Puccini, un conte de fades ambientat a l’antiga Xina que Puccini transforma en una òpera inoblidable i que conté l’ària més famosa de la història: “Nessun dorma”. Que ningú dormi. “Turandot”, de Giacomo Puccini (1926).

No puc, ni vull, evitar… (A l’amiga Elvira, de tot cor)

Restaurant de Sabores. Pizza Cocomo
c/Castellar (Llançà), 4 de juny del 2010, 14.11 hores

Amanida de salmó amb enciam, quatre talls de tomàquet ben vermell, remolatxa ratllada i pastanaga. El plat, quadrat, de color blau clar i ratlles grogues i marrons. De segon, sardines a la planxa, sis, molt gustoses, amb una discreta picada d’all i julivert. El sorbet de llimona en got baix de plàstic negre m’ha ajudat a fer pair.

De fons, Phil Collins. Asseguda en una taula quadrada amb tovalles de paper verd i tovalló groc, a la vorera ampla del carrer orfe pràcticament de cotxes, sortosament, observo amb una calma agraïda el meu voltant. Al davant, el restaurant La Gavina. Una camioneta de peixos Jumar està en consonància amb l’ambient mariner. La taula de l’esquerra, buida, la de més enllà, ocupada per un matrimoni (millor dit, parella) d’uns seixanta i pocs anys. Ella, amb una brusa vermella, ell, amb una camisa rosa. Poca estona abans, a ell, li han trucat per telèfon. He rebut una veu preciosa. A la meva dreta, just després de la porta d’accés al restaurant, una parella de parla anglesa amb un infant (nen o nena. No el puc veure perquè està dins el cotxet i d’esquena a mi).

La tarda es prepara enfeinada: exàmens de família nombrosa. L’acabament de curs, però, ja treu el nas per l’agenda, intentant ser el protagonista d’aquesta història d’amor que està a punt de fugir al no res.

Hi ha dies en què em qüestiono, en va, l’essència del pas del temps. A vegades penso que encara sóc molt jove i que puc continuar alimentant-me del meu desig de crear. Altres vegades sento una por inexplicable en pensar que els segons no són res, simplement el batec constant que ens recorda que vivim. Llavors em ve al cap l’amiga Elvira i l’ànima se’m trenca en mil bocins. Ara, mentre escric aquests mots, un pes feixuc em farceix des del cap fins als dits dels peus. No puc evitar rellegir els seus correus i mirar un i altre cop la foto on apareix amb Santa Claus. Per a ella aquell viatge a Finlàndia va ser molt especial. Sovint alço la mirada a un punt incert de l’infinit i li demano amb l’ànima que escolti el meu agraïment per haver-me donat l’oportunitat de conèixer-la.

Fa uns tres anys que passejàvem amb altres amics per aquest mateix carrer on ara em trobo. Ella i jo manteníem una conversa molt profunda. La recordo com si fós avui. No hem tingut temps de fer-nos a la idea que ens has deixat, Elvira: ens van trucar un divendres (tu t’havies començat a allunyar el dijous a la tarda). Dissabte 6 de febrer del 2010, sobre les 5 de la tarda, vaig sentir un buit de fredor en rebre la noticia. No sé on et trobaràs ara, el que sí que et puc assegurar és que et sento a prop, aquí, amb mi. Sé que tu no voldries que ens entristíssim, però no puc evitar-ho. Serà que possiblement encara no he paït la teva mort. Quaranta-sis anys són molt pocs anys per desaparèixer sobtadament de les nostres vides.

L’infant de la parella anglesa ja s’ha despertat (el pare el sosté entre els braços). M’ha mirat un moment i m’ha somrigut. Li he regalat un altre somriure. Te’l regalo també a tu, Elvira, perquè sé que preferiries que somrigués i deixés de cobrir-me els ulls amb llàgrimes que es neguen a fugir.

Per a tu, Elvira Tamborero! Gràcies per tot! Fins sempre!

Carme Ramilo i Martínez

Francisco Talleda Bertran, empremta d’un tenor molletà

FRANCISCO TALLEDA BERTRAN, nascut el dia 1 de febrer de 1929, va destacar a la dècada dels cinquanta del segle vint com a tenor al Gran Teatre del Liceu.

Actualment, Francisco Talleda i Maria Miralles Miralles, la dona amb qui comparteix, des de fa molts anys, la seva vida (tots dos unes persones fantàstiques), formen part de l’associació de Mollet del Vallès “Amics de l’Art”.

Aquesta associació disposa d’un grup de teatre aficionat i d’un grup de playbak. A més, fomenta l’art dramàtic i l’espectacle entre la gent gran.

Enhorabona per la contribució que feu al teatre i a l’Art en general!!

SILENCIÓS PASSEIG DE XIPRERS

A l’escultura Asleep (1987),
obra de l’escultor australià Peter Schipperheyn

Cap a l’infinit mena el silenciós passeig de xiprers.
I se’m despulla, insensible, per recordar, cruelment,
tot el que sento per tu. Les llàgrimes barren el pas
als meus mots, ara i aquí, i s’ofusca el pensament.
I el plor no atura el seu cant, mentre afaiçono el teclat
per tan sols poder oferir tot el que sent el meu cor.
Sé que un dia fugiràs, o potser fugiré jo,
entre l’estol d’orenetes i el crespó d’un fred dolor.
I em nego a perdre’t, Amor. I a que em perdis en el buit.
Però la dolça tramuntana ben segur que arribarà.
I, quan la meva carcassa s’hagi fos entre els estels
i les cendres del meu cos dansin amb les ones del mar,
besaré la teva galta perquè em sentis molt a prop.
Cap a l’infinit mena el silenciós passeig de xiprers.
I camino, amb pas segur, mentre ens mirem, tendrament.

Carme Ramilo i Martínez

Asleep, Peter Schipperheyn

I POETA T’ACLAMO

Perduda la mirada en camps sorians de guerra,
prems fort ploma i maleta i somnis alats,
i eixamples l’horitzó amb llàgrimes i fel.
T’aferres a un destí volàtil com la vida
i evites, nu, el cant dels àngels de la mort.
Avui restes en pau, cobert de rams de roses,
de versos manuscrits, que honoren el teu nom,
i la mare, tenaç, et somriu i t’abraça.
I, en silenci, t’observo i poeta t’aclamo.
I, amb gust dolç als llavis, a Numància et recordo,
recitant els teus mots, penetrant dins de tu.
I, en silenci, t’observo i poeta t’aclamo.
I, asseguda als teus peus, t’acarono amb la ment.

Al gran poeta Antonio Machado
(Sevilla, 26 juliol 1875 – Collioure, 22 febrer 1939)

Carme Ramilo i Martínez
Inspirat a Collioure (França) i escrit a Mollet del Vallès, 27 juliol 2011

MIRATGE

Creuo el temps i l’espai com una partícula sotmesa en l’aire.
No em sento ni del present, ni del passat ni del futur,
simplement em sento. Em sento viva, autèntica,
amb un cos farcit per una ànima que no deixa de murmurar
que vol absorbir cada instant, cada alè, cada respir.

Davant els meus ulls apareix el miratge:
un aparent mar rogenc, sensual i màgic.
Les onades s’acaronen suaument, bressolant-se…
com infants adormits en el somni d’un mag just.

A 120 quilòmetres per hora, deixo enrere el món i el temps.
Puc llegir: A7 Sortida 9: Costa Brava
I entro en la màgia de la imaginació
i de la sublim introspecció del jo poètic.

La torxa del nou dia crema amb fúria, captivant…
Núvols disfressats d’onades m’han besat.
He sentit dins cada racó del meu ésser
la misteriosa immensitat de l’infinit.

Carme Ramilo i Martínez

Un dia sobre quarts de set del matí del curs 2003-2004
Trajecte per asfalt entre Mollet del Vallès i Palafrugell

SANG A L’ÀNIMA

El so melangiós de l’oboè
em transporta al teu costat,
i sento, llavors, la necessitat vital
d’acaronar-te tendrament,
mentre recollim, amb sang a l’ànima,
els fragments mortífers
de les entranyes de la Terra.
El so melangiós de l’oboè
dibuixa en l’aire tot el meu dolor.

Dedicat a l’amiga Mami (i a tota la família),
perquè la meva ànima passeja amb ella per Tokio, a cada instant.

Carme Ramilo i Martínez
Llançà (Girona), 23 abril 2011

Com aquella mosca dins l’aigüera de la cuina plena d’aigua bruta

Ens trobem a només dotze quilòmetres de l’aeroport de Rygge. El vol FR 9369 cap a Girona surt a les 20.20 hores d’avui divendres 5 de febrer. Les set de la tarda. Sóc incapaç ara mateix d’assimilar res del que ha passat! No sé si el que sento és dolor o bé impotència… Només sé que em trobo immersa en una nebulosa anímica vomitiva. Sortosament, en Gunnar, un dels tres estudiants noruecs amb qui comparteixo pis al carrer Akersgata d’Oslo, m’ha acompanyat en el seu Ford Ka vermell fins a l’aeroport. Una pluja tímida, però constant i depriment (donades les circumstàncies del moment), ha mullat la meva ànima durant els poc més de quaranta minuts que portem de trajecte. La pal·lidesa de la meva cara ha fet prou evident que necessitava respirar aire, encara que fred i humit. En Gunnar ha obert uns quatre dits la seva finestra i la meva. Algunes gotes m’han acaronat amb fúria per recordar-me que encara existeixo… Sona “Kick Ass (We’re young)”, de Mika, a la ràdio. S’encén la meva ràbia i m’entren unes immenses ganes de saltar del cotxe, córrer i cridar sense control. Sento que tot és una veritable merda…!

Vaig arribar a la capital noruega ara fa quatre mesos per fer un curs d’Història de l’Art, centrat, sobretot, en l’obra d’Edvard Munch. Necessitava deslligar-me durant un temps prolongat del cordó umbilical, no sempre prou agraït ni reconfortant, de la docència. Una excedència per estudis durant un curs sencer m’oxigenaria per poder continuar creant. Necessito crear… Sempre he necessitat crear, des que tinc ús de raó… “Ruth, baixaràs a dinar, si us plau? T’estem esperant! Ja continuaràs després” – em cridava la mare sovint quan jo no tenia més de set o vuit anys i em tancava hores i hores a la meva habitació per dibuixar i escriure. Aquesta afició de recloure’m encara perdura. La Vegard i la Silje, les altres estudiants que viuen amb en Gunner i amb mi, m’han animat incansablement perquè exposi al Cafè Christiania, al carrer Nedre Vollgt, molt a prop del pis i de l’Stortinget. Una brusca i inesperada frenada de la furgoneta de davant m’ha rebentat el somni de l’exposició amb un brutal i visceral cop de maça…! Un gos que fugia vés a saber de què o de qui acaba de fer trontollar el dèbil fil que ens subjecta inqüestionablement al buit. En aquesta ocasió, el fil no s’ha trencat.

L’avió aterrarà a Girona a les 23.40 hores. Per una banda, ja hi voldria ser, però, per l’altra, no vull ni pensar en el que m’espera allà… Ara més que mai em repeteixo el tòpic clàssic carpe diem. Hòstia! Per què han de passar fets tan horribles i tan mancats de sentit? La Cati m’estarà esperant a l’aeroport i després baixarem a tot drap cap a l’hospital de Sant Pau. L’AP-7 a aquestes hores de la nit eixamplarà els seus pulmons per a nosaltres i acollirà tot el nostre dolor i la nostra ràbia continguda. Ahir dijous, quan la Roser em va trucar per dir-me el que li havia passat, a l’Elvira, vaig notar una onada de sal que em penetrava per la gola. M’ofegava, la meva ment s’ofegava amb un lent patiment, com aquella mosca dins l’aigüera de la cuina plena d’aigua bruta, i no podia escopir ni un d’aquells mortals grans de sal! La Vegard em va estirar al sofà i em va mantenir les cames aixecades sobre un parell de coixins, segons em va explicar, durant més de deu minuts. Jo no recordo absolutament res de tot això! D’aquí a dos mesos llargs, del 26 al 29 d’abril, l’Elvira tenia previst visitar Oslo en motiu del Freedom Forum 2010. Al Gunnar, a la Silje i a la Vegard, no els importava que es quedés uns dies amb nosaltres al pis. Li he parlat tantes vegades del parc de Vigeland, situat al Frognerparken… L’ha de veure… Totes les escultures humanes, completament despullades, de totes les edats, desprenen una expressivitat tan increïblement gran que tens la sensació de sentir abocat el teu interior més fosc i més nítid, alhora, en cada una d’elles. Els braços dels infants que volen arrapar l’infinit amb força i amb tendresa per fer-se’l tot seu, per sentirse únics, per sentir-se, per sentir… Quanta força en aquests éssers de bronze. Gustav Vigeland va aconseguir transmetre la bola de foc que duia a dins… Només un ésser gairebé sobrenatural és capaç de crear d’aquesta manera, amb tanta contundència i amb tant vigor… Només un veritable geni pot materialitzar la sensibilitat humana com ell ho va fer…

Han passat poc més de cinc minuts i continuo delirant… No he obert la boca en tot el viatge; només se m’ha sentit quan he cridat per la frenada de la furgoneta. En Gunnar em coneix bé i sap reconèixer en quins moments necessito tancar-me momentàniament en la meva esfera de vidre. I ara veu que és un d’aquests moments. Acabem de deixar enrere el rètol que indica la direcció de l’aeroport. Hi estem molt a prop. No em caldrà facturar la maleta. Ha aturat el Ford Ka davant de l’accés principal de Moss Lufthavn Rygge. Ens hem acomiadat d’una manera fugaç (la sensació de nebulosa continua asfixiant-me amb un somriure sarcàstic) i, després de mirar les pantalles, m’he dirigit, amb una estranya tremolor a les cames, cap a la meva porta d’embarcament. Són gairebé un quart de vuit del vespre. Truco a la Cati per avisar-la que estic a punt d’agafar l’avió. La seva veu se’m clava. He de penjar-li i anar corrents al lavabo per vomitar… Torno a tenir una forta sensació de mareig. Em mullo la cara i els cabells. No pot ser el que m’acaba de dir la Cati. Només demano a no sé qui que em permeti arribar abans que l’amiga Elvira no marxi per sempre! Els metges han dit que el vessament cerebral és completament irreversible. Sento que centenars de fragments punxeguts de vidre se’m claven per dins… Tot s’enfosqueix…

CARME RAMILO i MARTÍNEZ

Conte presentat l’any 2010 en el 14è Premi de narrativa curta per Internet TINET (Diputació de Tarragona)

FONT:

www.tinet.cat

Com aquella mosca dins l\'aigüera de la cuina plena d\'aigua bruta
Cliqueu sobre el pdf de la part inferior esquerre de la pantalla per obrir el relat

AL DIP DEY, UN ENAMORAT DELS ASTRES. BENVINGUT!

L’UNIVERS

L’univers és infinit i incomprensible,
tan sorprenent que encara que hi hagi foscor hi ha llum,
tan impressionant que tots ens el quedem mirant encisats.
Per a mi és la primera meravella del món.

L’univers és tranquil·litat,
inspiració, pau, llibertat, solitud,
és on regne el silenci,
és un espai perfecte per enamorar-se.

L’univers ho és tot:
el passat i el futur,
matèria, energia, vida.
Tot forma part de l’univers.

L’univers és bellesa,
un lloc d’inspiració,
on viuen estrelles, galàxies,
planetes, i molts més astres,
i qui sap si també extraterrestres.
L’univers és com un planeta on convivim tothom.

Autor: Barret de palla (Dip Dey)

Punt anacrònic

Després d’hora i mitja de resseguir la costa entre Llançà i Port de la Selva pel Camí de Ronda, deixem que ens penetri subtilment el gust intens d’un cafè en una taberna del Port. La fusió del temps ens pica l’ullet amb picardia: taules de marbre i ferro colat, cadires de fusta, ventiladors d’aspes, cortines amb estampats marrons dels anys seixanta, sostres alts, però, al lateral esquerre de l’entrada, en canvi, cinc ordinadors amb connexió a internet. Ens sentim llavors en un punt anacrònic molt especial.

Carme Ramilo Martínez
Port de la Selva, un diumenge d’agost del 2010, 12.39 hores

Com una tempesta salvatge

El soroll d’aquell petó va ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge que acaronava amb fúria i amb tendresa, alhora, cada racó de la cala. Ens vam acomiadar a l’andana i com un llamp vaig pujar al metro que em portaria a Picadilly Circus. Amb les presses, se’m va esquerdar l’ungla del dit índex de la mà dreta. Sempre m’havia molestat molt que les ungles em desfilessin la roba.

Al vagó, no hi havia massa gent. Els diumenges al matí m’agradava voltar per Londres perquè podia sentir el batec del cor de la ciutat amb una nitidesa extraordinàriament tendra. Quan no portàvem més de cinc minuts en marxa, el metro va frenar de cop. Es va sentir un fort so de vidres trencats i el gos d’un noi que s’havia quedat embadalit mirant una actractiva jove de cabell ros va començar a bordar. L’animal, un setter irlandès, presentava clars signes de nerviosisme. Ni el seu propietari era prou capaç de calmar-lo. Una senyora d’avançada edat es va apropar al gos, sota la mirada astorada de tothom, li va acaronar suaument el llom i tota la fúria temible de pocs segons abans es va convertir en dolçor.

El revisor, un senyor alt, prim i d’ulls petits i foscos, ens va indicar que hauríem de baixar a la propera estació, perquè hi havia hagut una topada entre dos vagons. Justament en trepitjar novament l’andana, rebia un missatge al mòbil: “No puc oblidar el gust dolç dels teus llavis ni l’aroma sensual de la teva pell”. I el soroll d’aquell petó va tornar a ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge.

Carme Ramilo Martínez

Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs

El Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs es va constituir al febrer de 1988 amb l’aprovació, per part de vint-i-cinc Ajuntaments de la conca i de l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus, dels seus Estatuts i posterior publicació dels mateixos (B.O.P. nº 190 de 9 d’agost).

http://www.besos.cat/index_edu.htm