Perdoneu

Camino en l’espai infinit d’horitzons sense llum.
Ressegueixo, amb la mirada perduda, la salvatge riba del riu,
amb decisió irrevocable de cometre els meus plans.
Una carta, entre els dits, i una bola roenta de plom, al cervell.
Boira espessa, a la ment. Tot és fosc dintre meu.
I un silenci punyent m’apedrega els budells fins a fer-los sagnar.
Se m‘esgota l’alè. Se m’entelen els ulls. Se’m segellen els mots.
No puc més. Només veig dintre meu un baf gèlid de dol
i un tel sòrdid de por i un batec alentit que s’esforça per ser.
Quant dolor causaré. I és llavors que per dins ja començo a morir
en pensar en el buit que potser deixaré. No puc més.
Per a tothom és millor que m’aboqui al no res.
Aturaré el cant tràgic del corb que em rosega els sentits.
Salto al buit i la bola roenta de plom s’engrandeix dintre meu.
Tot és fosc. Perdoneu aquest cor sense rumb.

Carme Ramilo i Martínez
6 maig 2013

(Poema integrant del volum Poesia en Acció 2013)