No puc, ni vull, evitar… (A l’amiga Elvira, de tot cor)

Restaurant de Sabores. Pizza Cocomo
c/Castellar (Llançà), 4 de juny del 2010, 14.11 hores

Amanida de salmó amb enciam, quatre talls de tomàquet ben vermell, remolatxa ratllada i pastanaga. El plat, quadrat, de color blau clar i ratlles grogues i marrons. De segon, sardines a la planxa, sis, molt gustoses, amb una discreta picada d’all i julivert. El sorbet de llimona en got baix de plàstic negre m’ha ajudat a fer pair.

De fons, Phil Collins. Asseguda en una taula quadrada amb tovalles de paper verd i tovalló groc, a la vorera ampla del carrer orfe pràcticament de cotxes, sortosament, observo amb una calma agraïda el meu voltant. Al davant, el restaurant La Gavina. Una camioneta de peixos Jumar està en consonància amb l’ambient mariner. La taula de l’esquerra, buida, la de més enllà, ocupada per un matrimoni (millor dit, parella) d’uns seixanta i pocs anys. Ella, amb una brusa vermella, ell, amb una camisa rosa. Poca estona abans, a ell, li han trucat per telèfon. He rebut una veu preciosa. A la meva dreta, just després de la porta d’accés al restaurant, una parella de parla anglesa amb un infant (nen o nena. No el puc veure perquè està dins el cotxet i d’esquena a mi).

La tarda es prepara enfeinada: exàmens de família nombrosa. L’acabament de curs, però, ja treu el nas per l’agenda, intentant ser el protagonista d’aquesta història d’amor que està a punt de fugir al no res.

Hi ha dies en què em qüestiono, en va, l’essència del pas del temps. A vegades penso que encara sóc molt jove i que puc continuar alimentant-me del meu desig de crear. Altres vegades sento una por inexplicable en pensar que els segons no són res, simplement el batec constant que ens recorda que vivim. Llavors em ve al cap l’amiga Elvira i l’ànima se’m trenca en mil bocins. Ara, mentre escric aquests mots, un pes feixuc em farceix des del cap fins als dits dels peus. No puc evitar rellegir els seus correus i mirar un i altre cop la foto on apareix amb Santa Claus. Per a ella aquell viatge a Finlàndia va ser molt especial. Sovint alço la mirada a un punt incert de l’infinit i li demano amb l’ànima que escolti el meu agraïment per haver-me donat l’oportunitat de conèixer-la.

Fa uns tres anys que passejàvem amb altres amics per aquest mateix carrer on ara em trobo. Ella i jo manteníem una conversa molt profunda. La recordo com si fós avui. No hem tingut temps de fer-nos a la idea que ens has deixat, Elvira: ens van trucar un divendres (tu t’havies començat a allunyar el dijous a la tarda). Dissabte 6 de febrer del 2010, sobre les 5 de la tarda, vaig sentir un buit de fredor en rebre la noticia. No sé on et trobaràs ara, el que sí que et puc assegurar és que et sento a prop, aquí, amb mi. Sé que tu no voldries que ens entristíssim, però no puc evitar-ho. Serà que possiblement encara no he paït la teva mort. Quaranta-sis anys són molt pocs anys per desaparèixer sobtadament de les nostres vides.

L’infant de la parella anglesa ja s’ha despertat (el pare el sosté entre els braços). M’ha mirat un moment i m’ha somrigut. Li he regalat un altre somriure. Te’l regalo també a tu, Elvira, perquè sé que preferiries que somrigués i deixés de cobrir-me els ulls amb llàgrimes que es neguen a fugir.

Per a tu, Elvira Tamborero! Gràcies per tot! Fins sempre!

Carme Ramilo i Martínez

2 comentaris a “No puc, ni vull, evitar… (A l’amiga Elvira, de tot cor)

  1. Hola Carme. Mi nombre es Antonio, de Murcia. No nos conocemos, pero lo que son las cosas de internet. Hace unos días vi en TV a un abogado de Barcelona comentando una sentencia (soy abogado) que me interesaba, pero llegué al final del comentario y apenas para ver su apellido: Tamborero, y me dije: “anda , como Elvira, mi compañera del viaje a Finlandia” y recordé su último mail felicitándome las Navidades de ese 2007 en el que disfrutamos todos juntos la belleza de Laponia. Pero ha sido poner en google el apellido del abogado para ver su sentencia, y lo que he visto ha sido otra cosa muy distinta e inesperada. Y bajo el link de la esquela, he visto tu blog y artículo recordándola. Tu mención al viaje de Finlandia y su foto con Santa Claus, que nos hicimos todos, ya no dejaba lugar a dudas, aunque sus apellidos tampoco….Soy uno de los que iba con ella en la canoa…el que siempre iba delante…Los amigos me llaman Tote, y así me conoció ella, como Marta y Oscar de Amurrio (Bilbao), Ana la de Pamplona, Jon y su hijo Lánder de Tolosa, Andrés de Requena y nuestro guía David de Valencia. Y realmente fue un aventura muy especial para todos, pues todos teníamos un motivo para hacerlo especial…pero esos 4 días con ella en la canoa, remando por el rio Ounas (y cayéndonos al agua 5 veces..¡¡) fueron muy divertidos y entrañables, pues compartimos todos un lugar único y hermoso alejado de todo, donde solo había belleza…
    Pero parece que la vida, como siempre, tiene unos lances caprichosos, que nunca alcanzaremos a entender…
    Lo he compartido con los otros compañeros del viaje, con los que sigo en contacto, y lo hemos sentido mucho, a pesar del tiempo transcurrido, pero ahí siguen quedando las fotos en las que ella estará siempre.
    Recibe nuestra sentida condolencia, pues tu artículo refleja lo unidas que estabais.
    Tote

  2. Hola, Tote,
    Disculpa que hasta ahora no haya contestado tu precioso comentario: hacía tiempo que no entraba en el blog. Me han encantado tus palabras. La verdad es que la pérdida de Elvira fue muy inesperada y dolorosa. Muchísimas gracias por leer el texto que escribí para ella. Seguro que desde donde se encuentre, sonríe al saber que la recordamos tanto!!!!
    Un abrazo,
    Carme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *