Arxiu mensual: desembre de 2011

No puc, ni vull, evitar… (A l’amiga Elvira, de tot cor)

Restaurant de Sabores. Pizza Cocomo
c/Castellar (Llançà), 4 de juny del 2010, 14.11 hores

Amanida de salmó amb enciam, quatre talls de tomàquet ben vermell, remolatxa ratllada i pastanaga. El plat, quadrat, de color blau clar i ratlles grogues i marrons. De segon, sardines a la planxa, sis, molt gustoses, amb una discreta picada d’all i julivert. El sorbet de llimona en got baix de plàstic negre m’ha ajudat a fer pair.

De fons, Phil Collins. Asseguda en una taula quadrada amb tovalles de paper verd i tovalló groc, a la vorera ampla del carrer orfe pràcticament de cotxes, sortosament, observo amb una calma agraïda el meu voltant. Al davant, el restaurant La Gavina. Una camioneta de peixos Jumar està en consonància amb l’ambient mariner. La taula de l’esquerra, buida, la de més enllà, ocupada per un matrimoni (millor dit, parella) d’uns seixanta i pocs anys. Ella, amb una brusa vermella, ell, amb una camisa rosa. Poca estona abans, a ell, li han trucat per telèfon. He rebut una veu preciosa. A la meva dreta, just després de la porta d’accés al restaurant, una parella de parla anglesa amb un infant (nen o nena. No el puc veure perquè està dins el cotxet i d’esquena a mi).

La tarda es prepara enfeinada: exàmens de família nombrosa. L’acabament de curs, però, ja treu el nas per l’agenda, intentant ser el protagonista d’aquesta història d’amor que està a punt de fugir al no res.

Hi ha dies en què em qüestiono, en va, l’essència del pas del temps. A vegades penso que encara sóc molt jove i que puc continuar alimentant-me del meu desig de crear. Altres vegades sento una por inexplicable en pensar que els segons no són res, simplement el batec constant que ens recorda que vivim. Llavors em ve al cap l’amiga Elvira i l’ànima se’m trenca en mil bocins. Ara, mentre escric aquests mots, un pes feixuc em farceix des del cap fins als dits dels peus. No puc evitar rellegir els seus correus i mirar un i altre cop la foto on apareix amb Santa Claus. Per a ella aquell viatge a Finlàndia va ser molt especial. Sovint alço la mirada a un punt incert de l’infinit i li demano amb l’ànima que escolti el meu agraïment per haver-me donat l’oportunitat de conèixer-la.

Fa uns tres anys que passejàvem amb altres amics per aquest mateix carrer on ara em trobo. Ella i jo manteníem una conversa molt profunda. La recordo com si fós avui. No hem tingut temps de fer-nos a la idea que ens has deixat, Elvira: ens van trucar un divendres (tu t’havies començat a allunyar el dijous a la tarda). Dissabte 6 de febrer del 2010, sobre les 5 de la tarda, vaig sentir un buit de fredor en rebre la noticia. No sé on et trobaràs ara, el que sí que et puc assegurar és que et sento a prop, aquí, amb mi. Sé que tu no voldries que ens entristíssim, però no puc evitar-ho. Serà que possiblement encara no he paït la teva mort. Quaranta-sis anys són molt pocs anys per desaparèixer sobtadament de les nostres vides.

L’infant de la parella anglesa ja s’ha despertat (el pare el sosté entre els braços). M’ha mirat un moment i m’ha somrigut. Li he regalat un altre somriure. Te’l regalo també a tu, Elvira, perquè sé que preferiries que somrigués i deixés de cobrir-me els ulls amb llàgrimes que es neguen a fugir.

Per a tu, Elvira Tamborero! Gràcies per tot! Fins sempre!

Carme Ramilo i Martínez

Francisco Talleda Bertran, empremta d’un tenor molletà

FRANCISCO TALLEDA BERTRAN, nascut el dia 1 de febrer de 1929, va destacar a la dècada dels cinquanta del segle vint com a tenor al Gran Teatre del Liceu.

Actualment, Francisco Talleda i Maria Miralles Miralles, la dona amb qui comparteix, des de fa molts anys, la seva vida (tots dos unes persones fantàstiques), formen part de l’associació de Mollet del Vallès “Amics de l’Art”.

Aquesta associació disposa d’un grup de teatre aficionat i d’un grup de playbak. A més, fomenta l’art dramàtic i l’espectacle entre la gent gran.

Enhorabona per la contribució que feu al teatre i a l’Art en general!!