Com una tempesta salvatge

El soroll d’aquell petó va ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge que acaronava amb fúria i amb tendresa, alhora, cada racó de la cala. Ens vam acomiadar a l’andana i com un llamp vaig pujar al metro que em portaria a Picadilly Circus. Amb les presses, se’m va esquerdar l’ungla del dit índex de la mà dreta. Sempre m’havia molestat molt que les ungles em desfilessin la roba.

Al vagó, no hi havia massa gent. Els diumenges al matí m’agradava voltar per Londres perquè podia sentir el batec del cor de la ciutat amb una nitidesa extraordinàriament tendra. Quan no portàvem més de cinc minuts en marxa, el metro va frenar de cop. Es va sentir un fort so de vidres trencats i el gos d’un noi que s’havia quedat embadalit mirant una actractiva jove de cabell ros va començar a bordar. L’animal, un setter irlandès, presentava clars signes de nerviosisme. Ni el seu propietari era prou capaç de calmar-lo. Una senyora d’avançada edat es va apropar al gos, sota la mirada astorada de tothom, li va acaronar suaument el llom i tota la fúria temible de pocs segons abans es va convertir en dolçor.

El revisor, un senyor alt, prim i d’ulls petits i foscos, ens va indicar que hauríem de baixar a la propera estació, perquè hi havia hagut una topada entre dos vagons. Justament en trepitjar novament l’andana, rebia un missatge al mòbil: “No puc oblidar el gust dolç dels teus llavis ni l’aroma sensual de la teva pell”. I el soroll d’aquell petó va tornar a ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge.

Carme Ramilo Martínez

2 comentaris a “Com una tempesta salvatge

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *