Guirigall sospitós

El silenci de la nit només és esberlat pel guirigall sospitós del disc dur de l’ordinador i del ventilador que el refrigera potser de la rapidesa de les meves idees, metamorfosejades en lletres a la pantalla. A la meva esquerra, un punt de llum i un got buit de cafè Indira. Sobre l’escriptori, la foto de la Concepció Carreras Pau, amb un marc, senzill, però elegant, de fusta de color caoba. Un munt de paperassa al costat de la foto que em recorda tota la feina que s’ha anat succeint al llarg del curs. El meu reflex tímid, a la dreta, en el vidre de la finestra, orfe aquesta encara de cortines. L’ordinador i jo. El meu interior i jo. Les mans, acaronant el teclat, amb dolçor, però d’una manera també salvatge, com volent despullar cada una de les seves tecles i fer-les seves, entre carícies i petons robats…

Un pack de CD’s de la Maria Callas i un altre de música vikinga… I jo, amb jersei de color lila i pantalons blaus, curts, de punt fi. Els mitjons, també liles… I les sabatilles, d’un groc llampant…

Ara, l’efecte del cafè comença a difuminar-se entre el silenci de l’estudi i les parpelles inicien una lluita perduda amb la nit… La meva ànima comença a hivernar i em reclama que l’abandoni a la inconsciència del somni…

Carme Ramilo i Martínez

12 maig 2010, 00.20 hores