jun 06
La meva ànima, amb cos, i tu…
He pensat sempre que pertanyem a la terra, i no a la inversa,
tal com alguns il·lusos amb innocència voluntària, i irracional, volen fer creure.
Sempre he sentit passió per l’aroma encisadora de la vida.
I ho vaig descobrir quan et vaig tenir al davant, salvatgement:
la meva ànima es va desfer sota el desig roent de tocar la teva pell,
humida i fresca (més aviat gèlida), transparent, atractiva…
La meva ànima, amb cos, i tu… I el silenci de l’indret aïllat de ments asfixiants.
Només la meva ànima, amb cos, i tu… I la lluna que ens convida a passar
la nit amb ella, sota el jaç dels estels, sota el mantell de la quietud encisadora
d’una foscor tènue i càlida, alhora. I estiro els braços per abraçar-la,
però la distància, inabastablement contradictòria, em fa tornar a la realitat.
I t’acarono, i tu et remous amb subtilesa mentre gemegues sota la lluna.
Les teves aigües s’obren a mi. I introdueixo cada un dels dits amb serenor,
deixant-me endur pels forts desitjos que em guien a tu, gorga encantada.
I apropo els llavis al dolç plaer de veure’m reflectida en tu. I et sento a prop…
I t’acarono, ara amb els ulls i amb la mirada del fons del cor…
I t’acarono… gorga encantada…
A la gorga del Salt del Brull de Sadernes (Alta Garrotxa)
Poema: Carme Ramilo i Martínez
Foto: Pep Giménez
8/jun/09 a les 22:26
Un excepcional cas en què la paraula supera amb bellesa i sensualitat la imatge.
La teva paraula, Carme, un regal per als sentits que, com la teva gorga del Salt del Brull, cada dia ens “encanta” més.
Una abraçada,
C. Prats
25/jun/09 a les 21:47
Moltes gràcies, Conxita.
Els vostres acaronadors mots sí que superen sempre la ficció!
Una abraçada forta!