- “La presó de Ponent alerta que s’han escapat dos delinqüents extremadament perillosos i que en aquests moments podrien estar amagats en un bosc dels afores de Sort”.
…
En Karim està mort de por i fa l’amanida i també una bufanda de mitja per a la seva germaneta.
- No sabíeu que el gènere masculí, tot i que sovint sol fer veure el contrari, sap cuinar, pot fer mitja i fins i tot té por de tempestes estrepitoses i de fugides de criminals de la presó? I gènere femení també, es clar!
- Que no ho recordàveu, dieu! … certament la memòria de vegades juga brut!
El visionat de l’obra de teatre Balons roses i barbies fusteres, el 4 d’abril a Granollers, ha fet memòria al nostre alumnat de 1r i 2n d’ESO, perquè no es deixi ensarronar mai i perquè mai, i valgui redundància, tampoc, no perdi de vista la brúixola del sentit comú de la vida.
“[...] Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta [...]“. Maria Barbal
En la imatge que ens ofereix Maria Barbal amb aquesta comparació, no hi té cabuda la millora. Una sola oració que explica tot un temps i un món menys allunyat del que sembla.
La vívida interpretació d’Àurea Márquez ens trasllada, durant el temps que dura l’obra, al Pallars i després també a Barcelona, tant, que fins i tot fa que el tupí flairi la sopa, així com també, que la suor de les sis persones que dormen al matalàs arribi a la novena fila de la sala petita del Nacional.
A dintre de l’emmirallat ascensor que comunica un dels petits vestíbuls del Nacional amb el pàrquing que hi ha just a sota, el marit d’una de les tres senyores afirmava, dirigint-se a la seva dona -Ja estàs contenta, ara que l’has vist!
Sense ni mirar-lo a la cara, la vella es deia que no. -Cada dia fan coses més estranyes! Això ja no està fet per a nosaltres! -Comentava, ara dirigint-se a la senyora que es trobava justament a la seva esquerra, que més o menys era de la seva mateixa edat.
Les altres dues, més joves, es preguntaven com l’emplomalla vella podia pensar que l’obra havia estat “estranya”? Potser diferent o un xic transgressora, si volem! Però estranya? Què devia tenir la vella al cap quan pronunciava la paraula e-s-t-r-a-n-y-a?
Del monòleg al diàleg i a la llarga i distesa conversa; de l’intimisme a la interpretació i, valgui la redundància, a la més descarada interpretació teatral.
Teatre i metateatre, en alguns moments per duplicat, és només una petita part del mosaic de vida que ens mostra aquesta cultivada obra de Reza, en què els actors lluen gran part dels registres interpretatius els quals no tenen cap altra alternativa que rendir-se’ls als peus.
Des d’aquí vull felicitar-vos a tots, però i d’una manera molt especial per a en Ramon Madaula, a la Cristina Plazas
Que no tot són flors i violes, ja ho saben la majoria de mortals i se n’obliden, que ja va bé. El que no va tant bé, però, és que sovint pensen que l’altre té més èxit, que té més bona sort, que té una parella que el fa deu mil vegades més feliç, etc. i no paren atenció a petits retalls de les seves vides els quals han d’aprendre a valorar i a gaudir.
Del tot recomanable per a recuperar la memòria i sense efectes secundaris indesitjables.
Imatges d’Alberto Nevado, extretes de http://www.tnc.cat/es/multimedia-una-comedia-espanyola. <a
En primer lloc, dinar a casa: espagetis al dente amb sofregit casolà de ceba i tomàquet i un polsim de parma per sobre, cuixetes de pollastre a la cassola i postres típiques de les Garrigues, “aurelletes”.
. Distesa conversa sempre insufucient, allargada fins mitja hora abans d’entrar a la Sala Petita del TNC. TEMPUS FUGIT. Mai tan ben dit!
Entrada al vestíbul amb màscara estil venecià, discreta, però prou exhuberant per no passar desapercebuda. Fascinant observar com la gent intenta esbrinar qui s’amaga darrere la màscara, però amb la incògnita mantinguda fins que no s’han apagat els lluns de la sala, per fer-la desaparèixer sense deixar-ne rastre. Seducció i divertimento a l’ensems.
De nou el TEMPUS FUGIT, ara personificat en el personatge de la Mort a sobre de l’escenari. A n’Obdúlia Montcada, una Mercè Arànega esplèndida, amb un dialecte mallorquí molt ben aconseguit, segons l’entrevista feta dia 20 a Catalunya Ràdio, gràcies a les moltes hores invertides en classes de dialectologia mallorquina, li ha arribat l’hora. La neboda “postissa” de dona Obdúlia Montcada, dona Maria Antònia de Bearn, Margarida Minguillon, també magnífica. El seu paper de la neboda marquesa, estirada i desinteressada, tan inexpressiva i ieràtica com un crist de l’edat mitjana. El dialecte natal i la professionalitat de n’Eva Barceló, per si això no us diu res, la mestressa del bar de “Lo Cartanyà”, sens dubte, la serventa de confiança que volgué retratar Llorenç Villalonga. La interpretació de na Nies Jaume, N’Aina Cohen, poetessa exaltada fins als llimbs del firmament per l’aristocràcia rància i represora, apassionada, tant en la indifència o pudor amb què recita els seus poemes de “La Camperola”, com en la brillant escena final en què es descobreix la inclinació sàfica de la poetessa.
Na Violeta de Parma/Palma, després, interpretada per la novella promesa de l’escena teatral catalana, na Llum Barrera, de la qual no em vaig poder estar d’esperar i de felicitar en acabar l’espectacle.
I podria continuar així amb els trenta-un personatges representats pels dinou actors que interpreten l’encertada adaptació teatral de Mort de Dama de Llorenç Villalonga, feta per Marc Rosich i Rafael Duran, als quals també vull saludar i felicitar molt afectuosament.
Feia dies que no havia gojat tant en una obra, per això només us en dóno uns pessics, perquè us animeu a anar-hi.
I si a més a més, com en el meu cas, teniu la sort de fer-ho en agradables companyies, després d’un bon àpat i d’una encara que sigui breu estona de platxèria, la recompensa és màxima.
Entrades (RSS)