Camins i dies

“[...] Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta [...]“. Maria Barbal

En la imatge que ens ofereix Maria Barbal amb aquesta comparació, no hi té cabuda la millora. Una  sola oració que explica tot un temps i un món menys allunyat del que sembla.

La vívida interpretació d’Àurea Márquez ens trasllada, durant el temps que dura l’obra, al Pallars i després també a Barcelona, tant, que fins i tot fa que el tupí  flairi la sopa, així com també, que la suor de les sis persones que dormen al matalàs arribi a la novena fila de la sala petita del Nacional.

Molta més merda!

Em sé feliç de veure que somrius,
de veure com despulles amb els dits,
les nits incertes d’un present futur,
de veure com camines amb posat tranquil,
serè, d’haver viscut un passat feliç,
de veure com respires sense por,
de veure com estimes sense res a canvi
avui em sé feliç.
C Prats

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924).

Gran POETA i autor també d’articles, de manifestos i d’altres proses polítiques i socials. Els seus poemes, amb influències avantguardistes i també tradicionals, comencen amb els Poemes en ondes hertzianes (1919) per acabar culmnant en el vital El poema de la rosa als llavis (1923).

La seva mort precoç, mor de tuberculosi el 1924, va estroncar la seva gran trajectòria com a poeta.

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Per celebrar els 70 anys de la Institució de les Lletres Catalanes de l’època republicana (1938-1939) i els 20 de l’actual Institució (1988), la ILC s’adhereix a la commemoració d’aquest 125è aniversari tot oferint una postal, que juntament amb la resta de la sèrie que commemoren l’exiliada dels autors ara fa 70 anys, estarà disponible a les activitats presencials relacionades amb l’exili que la ILC ha programat durant el 2009.