La bogeria a La bogeria, per Anaïs Espinosa i Elena Rodríguez

1. Introducció

El nostre treball sobre el llibre de La bogeria a l’assignatura de Català tracta com bé diu el títol, sobre la malaltia “bogeria”. Ens fixem en els tipus de bogeria que hi podem trobar durant tot el relat i els examinem. Recerquem com pot tractar i la relació de la psiquiatria amb la història de Narcís Oller.

Vam decidir triar aquest treball a partir del títol del mateix llibre, que ens va crear molta curiositat. A més a més teníem interès per conèixer més a fons les diverses malalties que tractà Narcís Oller i el perquè va decidir tractar-la i escriure una història sobre aquesta.
A mesura que anàvem llegint la història hi veiem cada cop més clar com plantejar-nos aquest treball i la coherència de l’autor amb l’obra.
Vam donar corda a la nostra imaginació i a partir d’ una lectura intensa del llibre ens vam marcar uns objectius clau:

– Saber els tipus de bogeria existents a la novel·la
– Actuació del malalt tenint en compte el marc històric
– Saber com es tractaven a les persones boges

Així doncs vam estructurar-lo de la següent manera: primerament una petita introducció del llibre i l’autor de l’obra La bogeria.
En segon lloc, què s’entén per bogeria tant en el llibre com avui dia i determinar tots els tipus de bogeria existent en la mateixa obra.
I en tercer lloc relacionem aquesta malaltia tan significativa en el llibre amb la psiquiatria.

1. Narcís Oller

Narcís Oller va néixer a Valls a l’Alt Camp l’any 1846 i va morir a Barcelona el dia 26 de juliol l’any 1930. Era un jove orfe de pare el qual va ser educat i tractat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern. Amb aquesta curiositat s’observa l’estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart.
Va estudiar Dret a la universitat de Barcelona, ciutat on s’estableix definitivament a l’any 1879, exercint com a oficial de secretaria a la Diputació Provincial de la ciutat. Després d’aquest ofici i fins la seva mort va ésser procurador dels tribunals.

2.1 La seva aportació a la literatura

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració. Es considera a Narcís Oller el pare de l’actual estil novel·lístic de la literatura catalana.

Narcís aconsegueix una fama europea, en aquells temps, incomparable.
Fa intents escrivint narrativa breu, gènere del qual experimenta amb temes que inclou posteriorment en les seves novel·les de formació romàntica, que és per l’opció que finalment es va decantar, que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola.

Adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos troba l’estil personal i incorpora una nova temàtica i una nova visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista.
Acaba superant els obstacles i les deficiències de la llegua catalana en l’època, i la seva novel·la arriba a capes prou àmplies, la qual cosa el converteix en un autor popular.

La literatura de l’autor ve introduïda fonamentalment per dues fonts: el naturalisme , sense cap motiu per la negació d’aquest com altres autors van fer-hi, i Émile Zola.

Amb el naturalisme pretén captar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que és una evolució realista. El mateix Émile Zola escriu el pròleg a la traducció francesa de La papallona i aclareix les distàncies que existeixen entre la seva manera d’entendre i la d’ Oller.
La personalitat artística de Narcís Oller es fonamenta en una concepció de l’art basada en els fets reals. Ell mateix creu que la realitat només es pot esdevenir amb una obra d’art mitjançant la personalitat de l’artista. La seva manera d’escriure sobre conceptes com el “moralisme” o “sentimentalisme”, que és el fonament de la seva novel·la.

El fet que té més incidència en Oller és la revolució del 1868, on deixa de sentir-se proper al partit demòcrata. Tota la seva vida ha sigut considerat català conservador, pel seu liberalisme moderat.
El tema que més atrau Narcís Oller és el del fenomen d’ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps ignora la situació d’injustícia social que vivien les capes populars.
A causa de l’època i les circumstàncies entra en contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez Galdós, o José María Pereda.
Deixa de banda els intents fets en castellà amb obres inacabades com El pintor Rubio (1867), a partir de la bona impressió que li causen els Jocs Florals de 1877.

Altres novel·les de l’autor són entre altres: “Sor Sanxa” i “Isabel de Galceran”, les quals van ser premiades en el Jocs Florals del 1879 i 1880 el mateix any que publicà les narracions de Croquis del natural.

La papallona escrita a 1882, li suposa un gran èxit, significa l’entrada de Narcís Oller al naturalisme, com bé hem dit abans. A partir d’aquest fet Narcís Oller obté prou confiança com per escriure la que seria la seva producció més important: La bufetada (1884), L’ Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (1888), La febre d’or (1890-1892), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).

L’ Escanyapobres és una novel·la que contraposa dues visions econòmiques davant de l’avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l’enamorament entre la dona d’un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d’or narra l’ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la seva fortuna. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d’embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel·la més naturalista d’Oller.

Més tard, després d’aquestes obres, Oller entra en una etapa de silenci com a novel·lista.
En els anys immediatament posteriors a la seva darrera novel·la -Pilar Prim- entre el 1905 i el 1913, tradueix obres de teatre, sobretot per motius econòmics, així que incorpora a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers.

En la darrera etapa vital es retira de l’escena pública i centra els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913- 1922) on referma les pròpies conviccions. L’edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada. Els últims anys se li tributen un parell d’homenatges com a reconeixement d’una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.

El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde fa una adaptació de la novel·la La febre d’or que representa una de les produccions més importants del cinema català de l’última dècada del segle XX. La pel·lícula s’estrenà al 1993.

3. LA BOGERIA

3.1 Introducció al llibre

La bogeria és una novel·la de Narcís Oller, considerada la peça més important de l’autor. Va ser escrita amb tècniques naturalistes i d’acord amb la llei de l’herència i la influència d’un medi opressiu, Oller planteja una problemàtica d’anàlisi psicològica i de moral social. La novel·la va ser escrita a Puigcerdà durant l’estiu de 1898, però no va ser publicada fins l’any 1899 a Barcelona per Antoni López Robert. Aquesta edició reproduïa el text amb una ortografia no normalitzada. L’any 1928 l’obra va aparèixer en l’edició d’obres completes de Gustau Gili Editor. Aquesta nova edició presenta el text normalitzat però respectant un conjunt de trets col·loquials, correcció d’alguna correcció castellana i substitució d’algunes paraules que eren escrites en català.

Aquesta novel·la està basada en un fet real (la mort d’un client d’ Oller), tracta del jove Daniel Serrallonga, de com es va tornant boig, i fa un estudi de les causes de la seva bogeria, plantejant de dues teories científiques que hi havia en discussió en aquella època:
Una defensa que Daniel Serrallonga ha heretat la malaltia.

I l’altre creu que La bogeria se li manifesta perquè s’ha trobat en un medi social oposat(advers) i ha viscut molt males experiències.

La novel·la és un estudi psicològic de la malaltia mental i de les conseqüències socials d’aquest reflectit en la persona de Daniel Serrallonga segons tres punts de vista:

El de narrador, que a la vegada és també un personatge.

El d’un amic del malalt (actitud habitual de la gent davant el boig).

El d’un metge.

La novel·la té dues característiques:

L’objectivisme creat pels diferents punts de vista i el determinisme. Sens dubte, la vida de Daniel Serrallonga ve determinada pel medi i per l’herència (pare dement i suïcida, mare mística i histèrica, una germana mal formada i epilèptica i una altra de nimfòmana).

La bogeria és una novel·la programàtica que no s’aparta gaire dels casos científics tractats per Zola.

3.2 Argument del llibre

La novel·la tracta com a tema principal la descripció de les conseqüències de la malaltia que pateix el protagonista, Daniel Serrallonga, i no pas en l’individu.
Tot així també podem observar temàtiques diferents al llarg de la història enllaçades al tema principal, la bogeria.
L’acció comença al 1868, amb la coneixença del narrador, que no és un narrador omniscient sinó un personatge més de la novel·la del qual es desconeix el nom, i l’Armengol amb Daniel Serrallonga, el protagonista de la novel·la i fill d’una família de Vilaniu adinerada però segons els coneixen una panda de bojos.

L’obra és situada principalment a Barcelona, encara que en el capítol tres, ens parla del poble de Vilaniu, el qual visiten per trobar en Serrallonga.

La bogeria està estructurada en 9 capítols que es divideixen en tres blocs.
-Del primer al tercer capítol es considera el primer bloc, que es presenta la situació i els personatges, sobretot al protagonista, Daniel Serrallonga.
-El segon bloc, que va del capítol quart al sisè, s’explica els avantpassat i el procés del protagonista.
-I per últim el tercer bloc, que va del setè capítol al novè. Aquí es mostren les conseqüències d’aquest procés del protagonista explicat al bloc 2.

3.3 Com es tracta la malaltia

Podem veure diferents maneres d’afrontar la malaltia dins del llibre. La gent que no coneix en Daniel el veu com una persona normal, molt callat i molt estrany, però mai s’arriben a pensar que presenta una malaltia. Per altra banda, hi trobem els seus “amics”, que dia rere dia i per les exaltacions d’en Daniel veuen molt clar que pateix una malaltia que l’ha tornat una persona violenta, obsessionada per coses insignificants que en definitiva el porten a patir la malaltia i a fer o dir coses sense cap sentit.
Narcís encreua dues línies que donen èmfasi d’una manera o d’una altre que impliquen, en La bogeria, un tall inseparable de la conducta de l’individu, que suposa l’exclusió social del personatge que el porten a la solitud.
D’altra banda el pessimisme és predominant, cosa que es veu reflectida a finals dels anys 80 que mostren el fracàs de la terapèutica dels psiquiàtrics que es practicava als manicomis de Barcelona.
L’obra admet una realitat problemàtica que en lloc d’estar situada en un lloc inabastable i intangible, situa l’irracional en un marc històric i espacial concret, el del realisme.
Considera la bogeria com una malaltia visible i contagiosa, que altera la conducta de l’individu, i evidencia la desconsideració amb què la ciutadania tracta el boig, ja que el veu només com a objecte de burla i a la marginació de la gent que no s’adaptava a l’època. Parteix llençant prejudicis individuals amb la realitat, i situa aquesta contradicció en un debat obert que s’acaba sense saber resoldre.
3.4 D’ on prové la malaltia?

En la novel·la poden distingir diverses fonts que porten a en Daniel a la bogeria, com el desordre social. Per una banda trobem l’ obsessió per la política, més concretament per al general Prim, i per l’altre la vesània hereditària.

-Vesània hereditària: la du ja de naixença.
– Daniel Serrallonga devia tenir uns vint-i-cinc anys, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre. Els seus cabells eren molt curts, el seus ulls rodons i de nina grisa, poc visibles a través dels vidres gruixuts. Tenia el cap gros, el front bombat i curt, i les celles eren borroses. Era alt i esprimatxadot. Vestia amb descuit i es distingia pel mal gust de les seves corbates, sempre de color rabiosos i amb el nus a mig fer. Solia anar sol pel carrar i molt de presa amb cara amoïnada, eixugant-se la suor del front, del coll i dels canells. Era un llunàtic, reservat, d’unes inconseqüències de caràcter inexplicable. En tres anys va passar de intolerant i decidit a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i reclòs, a jugador com el qui més; d’estudiós i aplicat a no mirar-se cap llibre de curs.
– Don Ignasi Serrallonga era el Pare d’en Daniel. Presentava anomalies de raó. Després de casar-se per compromís, formar una família, encara que dubtés de la paternitat de les seves filles ja que només les havia vist tres vegades a la seva vida, i abandonar les seves obligacions per dedicar-se únicament a la política, es va suïcidar clavant-se una bala al cap. Ningú sap ben bé com ni perquè es va produir aquest suïcidi sobtat, no obstant el metge de capçalera deia que era perquè era boig, també creien que un altre dels motius pel qual s’havia suïcidat era per l’empresonament i els disgustos que li causava el seu fill, en Daniel. D’aquí podem treure un dels motius més pesants de la procedència de la malaltia d’en Daniel. La seva vida i la del seu fill coincideixen en molts aspectes (els dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, ambdós es casen per compromís i desconfien de les seves mullers..)

-Mare d’en Daniel. No es coneixen dades, només podem saber que era una dona mística i histèrica. D’aquí podem deduir que en Daniel hereti la seva conducta, una conducta amb caràcter

-Carolina i Adela són les germanes del protagonista. L’ Adela era descrita com una geperuda nimfòmana, i la Carolina, la qual es descrita com un dimoni amb faldilles, atractiva, amb la malaltia d’epilèpsia i exaltacions eròtiques. Les quals van portar al jutjat al seu germà.

A partir de totes aquestes dades hem deduït que aquesta seria una de les causes majoritàries que van causar la bogeria en el Daniel, ja que estava envoltat de persones amb un grau d’anormalitat important.

Això va fer que en Daniel heretés anormalitats fins arribar a la bogeria i es comportés diferent als personatges de l’època, que a conseqüència dels seus actes i de la indiferència d’aquests va arribar a trobar-se sol. Va anar passant per diverses etapes de la malaltia, que anaven evolucionant al llarg de tot el relat.

– L ’interès per la política: A Espanya havien continues lluites entre liberals i progressistes que havien pres una gran violència al territori. Els progressistes es recolzaven en el militarisme que hi tenia com a cap el General Narvaez i en el clericalisme s’havia pres una actitud dictatorial, perseguint, empresonant i desterrant tot allò que representava força dins dels partits liberals d’Espanya. El fet que en Prim hagués d’emigrar a causa del desig de formar el seu propi consell incità a Serrallonga, que fins llavors era indiferent en política, fer-se partidari de la revolució després d’escoltar a la Rambla, sota el seu punt de vista, amb la mala intervenció de els Mosso d’Esquadra, afusellant a la gent. Amb aquesta opinió, després d’haver-se enfrontat a un Mosso, va ésser manat a ser empresonat.
Més tard, es va posar a buscar solució…volia la desaparició del palau, i de tot el que l’envoltà.
Esperant el cop d’estat de Prim, al qui defensava com l’hereu, el gran capità que ha tingut Espanya en els darrers temps. Tenia el seu propi despatx ple de fotografies d’ ell.. D’estudiant ja sempre en parlava d’en Prim, sabia tota la seva història.
Se’n va anar a Madrid a fer de diputat, no era precisament diputat per Vilaniu sinó per la circumcisió veïna després d’haver-hi passat per unes eleccions molt disputades, tot això la gent s’ho prenia a broma i es reien d’ ell, únicament per seguir la ideologia d’en Prim.

3.5 Indicis ordenats cronològicament de la bogeria d’en Serrallonga

L’escàndol que té lloc al Café de les Delícies perquè en Serrallonga s’enfronta amb uns guàrdies dient “Que sí, dic que sí! Tots ens ho mereixem per gallines! Sergento, aquí em té, agafi’m!”. Aquests el detenen i en Serrallonga serà condemnat a dos mesos de presó. Aquest indici de bogeria és una causa política ja que el Daniel es rebel·la contra el govern, el sistema i les autoritats.

Un cop a la presó, el Daniel està feliç i orgullós ja que ha defensat per damunt de tot les seves ideologies i es creu que ha estat víctima del sistema polític. Podem observar això en aquest fragment que relata el narrador “El trobàvem radiant, contentíssim de sa sort, i disposat a fer-nos sentir amb aires de commiseració les excel·lències del captiveri per a qui sap odiar la tirania com ell l’odiava”(pag.70). Aquest indici també és polític.

Durant la conversa del narrador i l’Armengol amb el Giberga, aquest mostra el seu punt de vista de l’origen de la malaltia d’en Serrallonga. Ell creu que la causa de la bogeria és l’ herència biològica ja que segons ell, el pare d’en Daniel també n’estava de boig. Per tant, aquest indici és hereditari.

En Daniel Serrallonga mostra durant tota l’obra la seva idolatria pel General Prim, arribant a límits com quan s’obsessiona per tal de venjar l’assassinat d’aquest. Aquesta obsessió és un indici de causa política.

Quan en Daniel torna a Vilaniu, el seu poble, no vol fer res ni sortir de casa ni parlar amb ningú i com que té molt mal de cap acaba cridant al metge. Aquest li recomana que torni a fer vida normal i que surti de casa a passejar, però en Daniel “va botar de la cadira, plantant-se davant del meu pare amb ulls fora del cap va començar a insultar-lo”(pag.109). En aquest indici la causa és social.

Segons Giberga, el Daniel no es va casar per amor sinó que es va casar per tossuderia i per fer enfadar a les seves germanes. Aquest també és social.

Quan hi ha el crack borsari (Febre d’Or). En Daniel encara es mostra més desenfrenat. Aquest indici té causes socials i econòmiques ja que estranya i fins i tot l’Armengol i el narrador el descriuen com un boig.

Per finalitzar, el narrador i l’Armengol es troben al Daniel al mig del carrer cridant i donant cops amb el bastí cridant. Un grup de persones que estan al seu voltant, es burlen d’ell i l’empenyen cap una bogeria absoluta. Després d’aquest fet és tancat en un manicomi anomenat El Paradís on morirà al poc temps. La causa és social ja que el Daniel arriba a aquesta situació a causa de la societat i la pressió social que aquesta exerceix sobre ell.

3.5 Tipus de bogeria

Dins la història podem diferenciar diferents punts de vista:

Punt de vista humorístic  On trobem la perspectiva de l’Armengol, on es pren la malaltia del personatge amb humor sense anar més enllà, ignorant la malaltia, fent riure a la gent deixant en evidència al protagonista. Fins al final de la història, quan ja no hi ha cap solució irreversible, no s’adona de la importància d’aquests símptomes i gravetat de la malaltia.
Podrem identificar-la en aquest petit fragment:

Punt de vista humanístic  El narrador. Que ho sent com s’hi veu avui dia la malaltia: una malaltia forta, que afecta a la psicologia i al caràcter de la persona, amb tractament urgent i amb un cert sentiment de pena per la persona que la pateix. Encara que peca per fer bromes amb l’Agrmengol sobre la malaltia, sempre mostra un punt de preocupació pel Daniel. Des d’un primer moment pensava que aquests actes i aquesta personalitat formaven part d’en Daniel, però poc a poc va ser conscient del problema, va arribar tard, no hi va poder fer res, amb la qual cosa és el personatge que es sent més culpable pel desenllaç del relat.
Per exemple, podem observar-lo en aquest fragment:

Punt de vista científic  Trobem a en Pròsper Giberga, un estudiant de medicina que acaba l’obra sent metge d’en Serrallonga. En temps passats, el seu pare va ser metge de la família Serrallonga .
Hi tenia una visió científica i objectiva la malaltia d’en Daniel, ja que era llicenciat en medicina, segons els símptomes que hi tenia.
Des d’un primer moment veu clar que els Serrallonga, Daniel, germanes i pare, són malalts del cap i així justifica totes les accions de la família.

3.6 Relació de la psiquiatria a l’obra

A la primera meitat del segle XIX, seguint l’orientació de la novel·la, es produïen importants canvis en l’accidència psiquiàtrica, molt més en la iniciativa privada que no pas els poders públics. L’obra dels psiquiàtrics catalans estava marcada per un profund sentiment de revolta contra les maneres, segons els diferents punts de vista, poc humana d’assistència als malalts en aquest camp.
Després de la traducció al castellà i la publicació de l’obra “Memoria para el establecimiento de un hospital de locos” es provoca l’alliberament dels malalts mentals a Catalunya, que constitueix una important lluita del segle, que poc a poc es va anar guanyant. Aquesta tendència sostenia que la bogeria era una pertorbació frenològica del cervell, condicionada pels factors corporals o socials, entre ells, l’alimentació, la salut corporal i l’educació com a persona. Quan es deixa de tenir en compte i vigilar la cura d’aquests factors apareix la malaltia: la bogeria. Aquesta malaltia solia aparèixer en les dones de classes més baixes, i en els pobres, una de les causes, entre altres, que sigues sobtada la malaltia d’en Daniel va ser el seu sexe i la seva classe social.

En conseqüència, donava lloc a l’aplicació als manicomis de la higiene psicològica i social, suprimint la violència, seguint una correcta alimentació, banys reiterats, augment de nombre de vigilants… Els metges havia de convertir-se en un pare de família, prendre’s el treball calmadament passejant pel jardí, assistint a concerts i sotmesos a fer balls.

Per això, en Narcís posa un petit fragment al final de la història d’en Daniel i la seva malaltia. L’autor explica que va anar un dia a un manicomi amb un company i de camí la gent no parava d’empènyer a tothom fins i tot un home al tramvia va discutir amb el conductor dient-li que allò era massa ple i que s’hauria de posar un límit, acabaren pagant-se tots dos.
Una vegada al manicomi, Oller, se’n va adonar que allà la gent era molt més tranquil·la que no pas al carrer. Allà era hi era la gent pacífica i tranquil·la. El que hi predominava en aquest lloc era la pau i la tranquil·litat.

En Narcís Oller va començar a especular i seguidament a preguntar-se on eren realment els bojos, si eren realment aquelles persones que estaven tancades en un “metge” o eren totes aquelles que estaven al carrer?
En aquesta petita historieta es monstra una visió més clara de com eren els manicomis en aquella època, i el que s’hi podia arribar a pensar segons la societat d’aquell moment. El marc històric de la novel·la és molt atraient: la Revolució de 1868, la 1a. república, la tercera carlinada, la febre d’or, el crac borsari de 1882…

4. Opinió personal

Després d’haver llegit el llibre La bogeria i haver fet el treball sobre els tipus de bogeria existents a la novel·la i la relació psiquiàtrica de l’època amb l’obra, hem pogut observar com es tractava aquesta malaltia en aquells anys. Observem que les malalties estaven molt relacionades amb la classe social. L’anormalitat s’associava a classes socials baixes, o dones. En aquest cas podem dir que hi ha una contradicció, ja que qui pateix la malaltia, Daniel Serrallonga, provenia d’una família de Vilaniu adinerada però a causa de la mala fama d’aquesta era jutjat i criticat. Amb això, Narcís Oller volia destacar el seu pensament després d’haver anat al manicomi. Oller dubtava que els que se’ls considerava bojos realment ho estiguessin, i que els que no, no ho estiguessin.

Fent referència a la novel·la, aplicant-hi el pensament de l’autor, podem dir que hi estem totalment d’acord. Creiem que a la novel·la hi ha persones que se’ls podria considerar amb una anormalitat més clara que no pas ell.
Avui dia, hi ha moltes persones que després d’haver actuat d’una manera considerada anormal encara que no se li hagi detectat cap anomalia ni fet cap prova per comprovar-ho, se li pot considerar boig.
La societat d’ara anomena “boig”, i des de sempre, però no en fem ús pel significat propi, científic, sinó pel que ha anant adoptant amb els anys lliurament, del que ni els propis usuaris de la paraula ho sabrien definir…
A aquell que tot el dia fa riure per les seves pallassades diem que és “boig”, que destaca per ser diferent a la resta o potser només per la manera d’ espressar-se que diem “a aquest li falta un bull”, que els apartem per no ser massa extrovertits com la resta, que amb tothom i de tot xerren. Però de qui va ser la idea d’anomenar a aquestes persones boges?