La bogeria a La bogeria

La bogeria a La bogeria, per Anaïs Espinosa i Elena Rodríguez

1. Introducció

El nostre treball sobre el llibre de La bogeria a l’assignatura de Català tracta com bé diu el títol, sobre la malaltia “bogeria”. Ens fixem en els tipus de bogeria que hi podem trobar durant tot el relat i els examinem. Recerquem com pot tractar i la relació de la psiquiatria amb la història de Narcís Oller.

Vam decidir triar aquest treball a partir del títol del mateix llibre, que ens va crear molta curiositat. A més a més teníem interès per conèixer més a fons les diverses malalties que tractà Narcís Oller i el perquè va decidir tractar-la i escriure una història sobre aquesta.
A mesura que anàvem llegint la història hi veiem cada cop més clar com plantejar-nos aquest treball i la coherència de l’autor amb l’obra.
Vam donar corda a la nostra imaginació i a partir d’ una lectura intensa del llibre ens vam marcar uns objectius clau:

– Saber els tipus de bogeria existents a la novel·la
– Actuació del malalt tenint en compte el marc històric
– Saber com es tractaven a les persones boges

Així doncs vam estructurar-lo de la següent manera: primerament una petita introducció del llibre i l’autor de l’obra La bogeria.
En segon lloc, què s’entén per bogeria tant en el llibre com avui dia i determinar tots els tipus de bogeria existent en la mateixa obra.
I en tercer lloc relacionem aquesta malaltia tan significativa en el llibre amb la psiquiatria.

1. Narcís Oller

Narcís Oller va néixer a Valls a l’Alt Camp l’any 1846 i va morir a Barcelona el dia 26 de juliol l’any 1930. Era un jove orfe de pare el qual va ser educat i tractat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern. Amb aquesta curiositat s’observa l’estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart.
Va estudiar Dret a la universitat de Barcelona, ciutat on s’estableix definitivament a l’any 1879, exercint com a oficial de secretaria a la Diputació Provincial de la ciutat. Després d’aquest ofici i fins la seva mort va ésser procurador dels tribunals.

2.1 La seva aportació a la literatura

L’aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l’elaboració d’un llenguatge adaptat a la narració. Es considera a Narcís Oller el pare de l’actual estil novel·lístic de la literatura catalana.

Narcís aconsegueix una fama europea, en aquells temps, incomparable.
Fa intents escrivint narrativa breu, gènere del qual experimenta amb temes que inclou posteriorment en les seves novel·les de formació romàntica, que és per l’opció que finalment es va decantar, que va d’Honoré de Balzac a Émile Zola.

Adopta el model realista i intenta oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos troba l’estil personal i incorpora una nova temàtica i una nova visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista.
Acaba superant els obstacles i les deficiències de la llegua catalana en l’època, i la seva novel·la arriba a capes prou àmplies, la qual cosa el converteix en un autor popular.

La literatura de l’autor ve introduïda fonamentalment per dues fonts: el naturalisme , sense cap motiu per la negació d’aquest com altres autors van fer-hi, i Émile Zola.

Amb el naturalisme pretén captar la realitat de manera absolutament objectiva, per això sovint es diu que és una evolució realista. El mateix Émile Zola escriu el pròleg a la traducció francesa de La papallona i aclareix les distàncies que existeixen entre la seva manera d’entendre i la d’ Oller.
La personalitat artística de Narcís Oller es fonamenta en una concepció de l’art basada en els fets reals. Ell mateix creu que la realitat només es pot esdevenir amb una obra d’art mitjançant la personalitat de l’artista. La seva manera d’escriure sobre conceptes com el “moralisme” o “sentimentalisme”, que és el fonament de la seva novel·la.

El fet que té més incidència en Oller és la revolució del 1868, on deixa de sentir-se proper al partit demòcrata. Tota la seva vida ha sigut considerat català conservador, pel seu liberalisme moderat.
El tema que més atrau Narcís Oller és el del fenomen d’ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps ignora la situació d’injustícia social que vivien les capes populars.
A causa de l’època i les circumstàncies entra en contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez Galdós, o José María Pereda.
Deixa de banda els intents fets en castellà amb obres inacabades com El pintor Rubio (1867), a partir de la bona impressió que li causen els Jocs Florals de 1877.

Altres novel·les de l’autor són entre altres: “Sor Sanxa” i “Isabel de Galceran”, les quals van ser premiades en el Jocs Florals del 1879 i 1880 el mateix any que publicà les narracions de Croquis del natural.

La papallona escrita a 1882, li suposa un gran èxit, significa l’entrada de Narcís Oller al naturalisme, com bé hem dit abans. A partir d’aquest fet Narcís Oller obté prou confiança com per escriure la que seria la seva producció més important: La bufetada (1884), L’ Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (1888), La febre d’or (1890-1892), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).

L’ Escanyapobres és una novel·la que contraposa dues visions econòmiques davant de l’avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l’enamorament entre la dona d’un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d’or narra l’ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la seva fortuna. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d’embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel·la més naturalista d’Oller.

Més tard, després d’aquestes obres, Oller entra en una etapa de silenci com a novel·lista.
En els anys immediatament posteriors a la seva darrera novel·la -Pilar Prim- entre el 1905 i el 1913, tradueix obres de teatre, sobretot per motius econòmics, així que incorpora a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers.

En la darrera etapa vital es retira de l’escena pública i centra els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913- 1922) on referma les pròpies conviccions. L’edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada. Els últims anys se li tributen un parell d’homenatges com a reconeixement d’una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.

El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde fa una adaptació de la novel·la La febre d’or que representa una de les produccions més importants del cinema català de l’última dècada del segle XX. La pel·lícula s’estrenà al 1993.

3. LA BOGERIA

3.1 Introducció al llibre

La bogeria és una novel·la de Narcís Oller, considerada la peça més important de l’autor. Va ser escrita amb tècniques naturalistes i d’acord amb la llei de l’herència i la influència d’un medi opressiu, Oller planteja una problemàtica d’anàlisi psicològica i de moral social. La novel·la va ser escrita a Puigcerdà durant l’estiu de 1898, però no va ser publicada fins l’any 1899 a Barcelona per Antoni López Robert. Aquesta edició reproduïa el text amb una ortografia no normalitzada. L’any 1928 l’obra va aparèixer en l’edició d’obres completes de Gustau Gili Editor. Aquesta nova edició presenta el text normalitzat però respectant un conjunt de trets col·loquials, correcció d’alguna correcció castellana i substitució d’algunes paraules que eren escrites en català.

Aquesta novel·la està basada en un fet real (la mort d’un client d’ Oller), tracta del jove Daniel Serrallonga, de com es va tornant boig, i fa un estudi de les causes de la seva bogeria, plantejant de dues teories científiques que hi havia en discussió en aquella època:
Una defensa que Daniel Serrallonga ha heretat la malaltia.

I l’altre creu que La bogeria se li manifesta perquè s’ha trobat en un medi social oposat(advers) i ha viscut molt males experiències.

La novel·la és un estudi psicològic de la malaltia mental i de les conseqüències socials d’aquest reflectit en la persona de Daniel Serrallonga segons tres punts de vista:

El de narrador, que a la vegada és també un personatge.

El d’un amic del malalt (actitud habitual de la gent davant el boig).

El d’un metge.

La novel·la té dues característiques:

L’objectivisme creat pels diferents punts de vista i el determinisme. Sens dubte, la vida de Daniel Serrallonga ve determinada pel medi i per l’herència (pare dement i suïcida, mare mística i histèrica, una germana mal formada i epilèptica i una altra de nimfòmana).

La bogeria és una novel·la programàtica que no s’aparta gaire dels casos científics tractats per Zola.

3.2 Argument del llibre

La novel·la tracta com a tema principal la descripció de les conseqüències de la malaltia que pateix el protagonista, Daniel Serrallonga, i no pas en l’individu.
Tot així també podem observar temàtiques diferents al llarg de la història enllaçades al tema principal, la bogeria.
L’acció comença al 1868, amb la coneixença del narrador, que no és un narrador omniscient sinó un personatge més de la novel·la del qual es desconeix el nom, i l’Armengol amb Daniel Serrallonga, el protagonista de la novel·la i fill d’una família de Vilaniu adinerada però segons els coneixen una panda de bojos.

L’obra és situada principalment a Barcelona, encara que en el capítol tres, ens parla del poble de Vilaniu, el qual visiten per trobar en Serrallonga.

La bogeria està estructurada en 9 capítols que es divideixen en tres blocs.
-Del primer al tercer capítol es considera el primer bloc, que es presenta la situació i els personatges, sobretot al protagonista, Daniel Serrallonga.
-El segon bloc, que va del capítol quart al sisè, s’explica els avantpassat i el procés del protagonista.
-I per últim el tercer bloc, que va del setè capítol al novè. Aquí es mostren les conseqüències d’aquest procés del protagonista explicat al bloc 2.

3.3 Com es tracta la malaltia

Podem veure diferents maneres d’afrontar la malaltia dins del llibre. La gent que no coneix en Daniel el veu com una persona normal, molt callat i molt estrany, però mai s’arriben a pensar que presenta una malaltia. Per altra banda, hi trobem els seus “amics”, que dia rere dia i per les exaltacions d’en Daniel veuen molt clar que pateix una malaltia que l’ha tornat una persona violenta, obsessionada per coses insignificants que en definitiva el porten a patir la malaltia i a fer o dir coses sense cap sentit.
Narcís encreua dues línies que donen èmfasi d’una manera o d’una altre que impliquen, en La bogeria, un tall inseparable de la conducta de l’individu, que suposa l’exclusió social del personatge que el porten a la solitud.
D’altra banda el pessimisme és predominant, cosa que es veu reflectida a finals dels anys 80 que mostren el fracàs de la terapèutica dels psiquiàtrics que es practicava als manicomis de Barcelona.
L’obra admet una realitat problemàtica que en lloc d’estar situada en un lloc inabastable i intangible, situa l’irracional en un marc històric i espacial concret, el del realisme.
Considera la bogeria com una malaltia visible i contagiosa, que altera la conducta de l’individu, i evidencia la desconsideració amb què la ciutadania tracta el boig, ja que el veu només com a objecte de burla i a la marginació de la gent que no s’adaptava a l’època. Parteix llençant prejudicis individuals amb la realitat, i situa aquesta contradicció en un debat obert que s’acaba sense saber resoldre.
3.4 D’ on prové la malaltia?

En la novel·la poden distingir diverses fonts que porten a en Daniel a la bogeria, com el desordre social. Per una banda trobem l’ obsessió per la política, més concretament per al general Prim, i per l’altre la vesània hereditària.

-Vesània hereditària: la du ja de naixença.
– Daniel Serrallonga devia tenir uns vint-i-cinc anys, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre. Els seus cabells eren molt curts, el seus ulls rodons i de nina grisa, poc visibles a través dels vidres gruixuts. Tenia el cap gros, el front bombat i curt, i les celles eren borroses. Era alt i esprimatxadot. Vestia amb descuit i es distingia pel mal gust de les seves corbates, sempre de color rabiosos i amb el nus a mig fer. Solia anar sol pel carrar i molt de presa amb cara amoïnada, eixugant-se la suor del front, del coll i dels canells. Era un llunàtic, reservat, d’unes inconseqüències de caràcter inexplicable. En tres anys va passar de intolerant i decidit a racionalista rabiós; de llibertí desenfrenat, a èmul perfectíssim de Sant Lluís; de retingut i reclòs, a jugador com el qui més; d’estudiós i aplicat a no mirar-se cap llibre de curs.
– Don Ignasi Serrallonga era el Pare d’en Daniel. Presentava anomalies de raó. Després de casar-se per compromís, formar una família, encara que dubtés de la paternitat de les seves filles ja que només les havia vist tres vegades a la seva vida, i abandonar les seves obligacions per dedicar-se únicament a la política, es va suïcidar clavant-se una bala al cap. Ningú sap ben bé com ni perquè es va produir aquest suïcidi sobtat, no obstant el metge de capçalera deia que era perquè era boig, també creien que un altre dels motius pel qual s’havia suïcidat era per l’empresonament i els disgustos que li causava el seu fill, en Daniel. D’aquí podem treure un dels motius més pesants de la procedència de la malaltia d’en Daniel. La seva vida i la del seu fill coincideixen en molts aspectes (els dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, ambdós es casen per compromís i desconfien de les seves mullers..)

-Mare d’en Daniel. No es coneixen dades, només podem saber que era una dona mística i histèrica. D’aquí podem deduir que en Daniel hereti la seva conducta, una conducta amb caràcter

-Carolina i Adela són les germanes del protagonista. L’ Adela era descrita com una geperuda nimfòmana, i la Carolina, la qual es descrita com un dimoni amb faldilles, atractiva, amb la malaltia d’epilèpsia i exaltacions eròtiques. Les quals van portar al jutjat al seu germà.

A partir de totes aquestes dades hem deduït que aquesta seria una de les causes majoritàries que van causar la bogeria en el Daniel, ja que estava envoltat de persones amb un grau d’anormalitat important.

Això va fer que en Daniel heretés anormalitats fins arribar a la bogeria i es comportés diferent als personatges de l’època, que a conseqüència dels seus actes i de la indiferència d’aquests va arribar a trobar-se sol. Va anar passant per diverses etapes de la malaltia, que anaven evolucionant al llarg de tot el relat.

– L ’interès per la política: A Espanya havien continues lluites entre liberals i progressistes que havien pres una gran violència al territori. Els progressistes es recolzaven en el militarisme que hi tenia com a cap el General Narvaez i en el clericalisme s’havia pres una actitud dictatorial, perseguint, empresonant i desterrant tot allò que representava força dins dels partits liberals d’Espanya. El fet que en Prim hagués d’emigrar a causa del desig de formar el seu propi consell incità a Serrallonga, que fins llavors era indiferent en política, fer-se partidari de la revolució després d’escoltar a la Rambla, sota el seu punt de vista, amb la mala intervenció de els Mosso d’Esquadra, afusellant a la gent. Amb aquesta opinió, després d’haver-se enfrontat a un Mosso, va ésser manat a ser empresonat.
Més tard, es va posar a buscar solució…volia la desaparició del palau, i de tot el que l’envoltà.
Esperant el cop d’estat de Prim, al qui defensava com l’hereu, el gran capità que ha tingut Espanya en els darrers temps. Tenia el seu propi despatx ple de fotografies d’ ell.. D’estudiant ja sempre en parlava d’en Prim, sabia tota la seva història.
Se’n va anar a Madrid a fer de diputat, no era precisament diputat per Vilaniu sinó per la circumcisió veïna després d’haver-hi passat per unes eleccions molt disputades, tot això la gent s’ho prenia a broma i es reien d’ ell, únicament per seguir la ideologia d’en Prim.

3.5 Indicis ordenats cronològicament de la bogeria d’en Serrallonga

L’escàndol que té lloc al Café de les Delícies perquè en Serrallonga s’enfronta amb uns guàrdies dient “Que sí, dic que sí! Tots ens ho mereixem per gallines! Sergento, aquí em té, agafi’m!”. Aquests el detenen i en Serrallonga serà condemnat a dos mesos de presó. Aquest indici de bogeria és una causa política ja que el Daniel es rebel·la contra el govern, el sistema i les autoritats.

Un cop a la presó, el Daniel està feliç i orgullós ja que ha defensat per damunt de tot les seves ideologies i es creu que ha estat víctima del sistema polític. Podem observar això en aquest fragment que relata el narrador “El trobàvem radiant, contentíssim de sa sort, i disposat a fer-nos sentir amb aires de commiseració les excel·lències del captiveri per a qui sap odiar la tirania com ell l’odiava”(pag.70). Aquest indici també és polític.

Durant la conversa del narrador i l’Armengol amb el Giberga, aquest mostra el seu punt de vista de l’origen de la malaltia d’en Serrallonga. Ell creu que la causa de la bogeria és l’ herència biològica ja que segons ell, el pare d’en Daniel també n’estava de boig. Per tant, aquest indici és hereditari.

En Daniel Serrallonga mostra durant tota l’obra la seva idolatria pel General Prim, arribant a límits com quan s’obsessiona per tal de venjar l’assassinat d’aquest. Aquesta obsessió és un indici de causa política.

Quan en Daniel torna a Vilaniu, el seu poble, no vol fer res ni sortir de casa ni parlar amb ningú i com que té molt mal de cap acaba cridant al metge. Aquest li recomana que torni a fer vida normal i que surti de casa a passejar, però en Daniel “va botar de la cadira, plantant-se davant del meu pare amb ulls fora del cap va començar a insultar-lo”(pag.109). En aquest indici la causa és social.

Segons Giberga, el Daniel no es va casar per amor sinó que es va casar per tossuderia i per fer enfadar a les seves germanes. Aquest també és social.

Quan hi ha el crack borsari (Febre d’Or). En Daniel encara es mostra més desenfrenat. Aquest indici té causes socials i econòmiques ja que estranya i fins i tot l’Armengol i el narrador el descriuen com un boig.

Per finalitzar, el narrador i l’Armengol es troben al Daniel al mig del carrer cridant i donant cops amb el bastí cridant. Un grup de persones que estan al seu voltant, es burlen d’ell i l’empenyen cap una bogeria absoluta. Després d’aquest fet és tancat en un manicomi anomenat El Paradís on morirà al poc temps. La causa és social ja que el Daniel arriba a aquesta situació a causa de la societat i la pressió social que aquesta exerceix sobre ell.

3.5 Tipus de bogeria

Dins la història podem diferenciar diferents punts de vista:

Punt de vista humorístic  On trobem la perspectiva de l’Armengol, on es pren la malaltia del personatge amb humor sense anar més enllà, ignorant la malaltia, fent riure a la gent deixant en evidència al protagonista. Fins al final de la història, quan ja no hi ha cap solució irreversible, no s’adona de la importància d’aquests símptomes i gravetat de la malaltia.
Podrem identificar-la en aquest petit fragment:

Punt de vista humanístic  El narrador. Que ho sent com s’hi veu avui dia la malaltia: una malaltia forta, que afecta a la psicologia i al caràcter de la persona, amb tractament urgent i amb un cert sentiment de pena per la persona que la pateix. Encara que peca per fer bromes amb l’Agrmengol sobre la malaltia, sempre mostra un punt de preocupació pel Daniel. Des d’un primer moment pensava que aquests actes i aquesta personalitat formaven part d’en Daniel, però poc a poc va ser conscient del problema, va arribar tard, no hi va poder fer res, amb la qual cosa és el personatge que es sent més culpable pel desenllaç del relat.
Per exemple, podem observar-lo en aquest fragment:

Punt de vista científic  Trobem a en Pròsper Giberga, un estudiant de medicina que acaba l’obra sent metge d’en Serrallonga. En temps passats, el seu pare va ser metge de la família Serrallonga .
Hi tenia una visió científica i objectiva la malaltia d’en Daniel, ja que era llicenciat en medicina, segons els símptomes que hi tenia.
Des d’un primer moment veu clar que els Serrallonga, Daniel, germanes i pare, són malalts del cap i així justifica totes les accions de la família.

3.6 Relació de la psiquiatria a l’obra

A la primera meitat del segle XIX, seguint l’orientació de la novel·la, es produïen importants canvis en l’accidència psiquiàtrica, molt més en la iniciativa privada que no pas els poders públics. L’obra dels psiquiàtrics catalans estava marcada per un profund sentiment de revolta contra les maneres, segons els diferents punts de vista, poc humana d’assistència als malalts en aquest camp.
Després de la traducció al castellà i la publicació de l’obra “Memoria para el establecimiento de un hospital de locos” es provoca l’alliberament dels malalts mentals a Catalunya, que constitueix una important lluita del segle, que poc a poc es va anar guanyant. Aquesta tendència sostenia que la bogeria era una pertorbació frenològica del cervell, condicionada pels factors corporals o socials, entre ells, l’alimentació, la salut corporal i l’educació com a persona. Quan es deixa de tenir en compte i vigilar la cura d’aquests factors apareix la malaltia: la bogeria. Aquesta malaltia solia aparèixer en les dones de classes més baixes, i en els pobres, una de les causes, entre altres, que sigues sobtada la malaltia d’en Daniel va ser el seu sexe i la seva classe social.

En conseqüència, donava lloc a l’aplicació als manicomis de la higiene psicològica i social, suprimint la violència, seguint una correcta alimentació, banys reiterats, augment de nombre de vigilants… Els metges havia de convertir-se en un pare de família, prendre’s el treball calmadament passejant pel jardí, assistint a concerts i sotmesos a fer balls.

Per això, en Narcís posa un petit fragment al final de la història d’en Daniel i la seva malaltia. L’autor explica que va anar un dia a un manicomi amb un company i de camí la gent no parava d’empènyer a tothom fins i tot un home al tramvia va discutir amb el conductor dient-li que allò era massa ple i que s’hauria de posar un límit, acabaren pagant-se tots dos.
Una vegada al manicomi, Oller, se’n va adonar que allà la gent era molt més tranquil·la que no pas al carrer. Allà era hi era la gent pacífica i tranquil·la. El que hi predominava en aquest lloc era la pau i la tranquil·litat.

En Narcís Oller va començar a especular i seguidament a preguntar-se on eren realment els bojos, si eren realment aquelles persones que estaven tancades en un “metge” o eren totes aquelles que estaven al carrer?
En aquesta petita historieta es monstra una visió més clara de com eren els manicomis en aquella època, i el que s’hi podia arribar a pensar segons la societat d’aquell moment. El marc històric de la novel·la és molt atraient: la Revolució de 1868, la 1a. república, la tercera carlinada, la febre d’or, el crac borsari de 1882…

4. Opinió personal

Després d’haver llegit el llibre La bogeria i haver fet el treball sobre els tipus de bogeria existents a la novel·la i la relació psiquiàtrica de l’època amb l’obra, hem pogut observar com es tractava aquesta malaltia en aquells anys. Observem que les malalties estaven molt relacionades amb la classe social. L’anormalitat s’associava a classes socials baixes, o dones. En aquest cas podem dir que hi ha una contradicció, ja que qui pateix la malaltia, Daniel Serrallonga, provenia d’una família de Vilaniu adinerada però a causa de la mala fama d’aquesta era jutjat i criticat. Amb això, Narcís Oller volia destacar el seu pensament després d’haver anat al manicomi. Oller dubtava que els que se’ls considerava bojos realment ho estiguessin, i que els que no, no ho estiguessin.

Fent referència a la novel·la, aplicant-hi el pensament de l’autor, podem dir que hi estem totalment d’acord. Creiem que a la novel·la hi ha persones que se’ls podria considerar amb una anormalitat més clara que no pas ell.
Avui dia, hi ha moltes persones que després d’haver actuat d’una manera considerada anormal encara que no se li hagi detectat cap anomalia ni fet cap prova per comprovar-ho, se li pot considerar boig.
La societat d’ara anomena “boig”, i des de sempre, però no en fem ús pel significat propi, científic, sinó pel que ha anant adoptant amb els anys lliurament, del que ni els propis usuaris de la paraula ho sabrien definir…
A aquell que tot el dia fa riure per les seves pallassades diem que és “boig”, que destaca per ser diferent a la resta o potser només per la manera d’ espressar-se que diem “a aquest li falta un bull”, que els apartem per no ser massa extrovertits com la resta, que amb tothom i de tot xerren. Però de qui va ser la idea d’anomenar a aquestes persones boges?

Serrallonga

Laia Garcia ens presenta:


” wmode=”transparent” /]Daniel Serrallonga

Daniel Serrallonga

Tot i que la novel·la se centra en Daniel Serrallonga, aquest és un personatge absent, és a dir, hi apareix ben poc; només al principi i al final d’aquesta novel·la. La resta de la història està composta per la informació que altres personatges ens donen d’ell i no pas per les seves actuacions directes.

    1. Descripció del personatge

      1. Física

Hi ha diversos fragments d’aquesta novel·la on ens descriuen el personatge físicament, sobretot al primer capítol. A continuació en citaré un parell:

En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir

uns vint-i-cinc anys; però, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa,

arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells, que duia també molt

curts, semblava tenir-ne més. Els seus ulls, rodons i de nina grisa, a penes

visible a través del vidre gruixut d’aquells quevedos d’or perennement

estenallats en la part alta de son nas cantellut, obert d’aletes i bon xic

torçat cap a l’esquerra, convidaven a afegir-li anys, o a fer-lo, almenys,

d’edat indefinible, per la falta d’esclat de jovenesa i sobra de tristor

malaltissa que els caracteritzaven. Tenia el cap gros, de front bombat

i curt, les celles borroses, i, en escoltar o rumiar amb els ulls girats en

blanc i la nina esbarriada, la vena frontal i l’arruga de les entrecelles se li

inflaven i encenien com per sobtada congestió. Era alt i esprimatxadot,

vestia amb descuit, i es distingia, sobretot, pel mal gust de ses corbates,

sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer. Calorós de mena, duia

sempre el bolet al clatell, els colls molt amples, mai punys ni abric,

per fred que fes; però per una contradicció xocant, filla, tal volta, de la

necessitat d’harmonitzar sa contínua agitació interior amb l’incansable

moviment de sos rems, anava sempre amb pantalons estrets i l’americana

botonada de dalt a baix, per mocadors i llibres i diaris que dugués a la

butxaca. No abandonava mai son bastó de porra de ferro ni es treia

dels llavis l’aquilotada pipa; i, quan se’l veia pel carrer, solia anar sol,

amb cara amoïnada, molt de pressa, tivat com un tambor major i quasi

sempre eixugant-se la suor del front, del coll i dels canells. Era ben

bé el tipus que m’havia ja cridat l’atenció alguna vegada per les seves

estranyes maneres i descrit temps enrere l’Armengol.” (pàg. 60-61)

Com podeu observar en aquest fragment, Serrallonga és descrit sobretot amb molt realisme. Només llegint aquest paràgraf podem fer-nos una idea de com és físicament Serrallonga.

A més, per donar un altre punt de vista sobre l’aspecte físic de Serrallonga, adjunto una fotografia que va ser publicada per Mariano Foix a l’anunci de la novel·la publicada al setmanari L’esquella de la Torratxa

Podem observar que la descripció feta al primer paràgraf coincideix en gairebé tots els aspectes de la fotografia: xuclat de cara barba espessa, alt i esprimatxadot, nas cantellut,…

El següent fragment és una descripció que fa referència al capítol XIII. Igual que el fragment anterior, es una descripció molt realista encara que, si ens hi fixem bé, gairebé totes les connotacions que són donades a Serrallonga són negatives. Cal recordar que en els últims capítols, Serrallonga pateix les conseqüències de la seva bogeria, així aquest fragment és una clara demostració del canvi físic provocat per la bogeria que sofreix el protagonista. Així, la descripció de Serrallonga correspon a la d’un boig.

“Al mig del rotllo hi havia un home desencaixat de cara, tot pàl·lid, molt alt, barbut, roig de pèl i grenyós, que, mig espellissat, sense corbata, un barret de palla abonyegat al cap i enlairada al cel la mirada, una mirada esmorteïda, mat com el mateix color de son rostre, aixecava una porra en l’aire, pronunciava mots incoherents interpel·lant algun fantasma que no vèiem, i, de sobte, flist-flast!, repartia garrotada a dreta i esquerra, aixecant la gran cridòria, fent xiular l’aire mateix.” (pàg. 135)

En els dos fragments presentats en Serrallonga és descrit pel narrador.

      1. Psicològica

La presentació psicològica és feta pel mateix Serrallonga a través de la seva actuació en diverses ocasions. A continuació citaré alguns fragments on podrem percebre la curiosa actuació del protagonista:

“—I doncs, que estem escurats? Que hem fet males, que et veig aquí?

li digué aquest dant-li un pessic al braç que el remogué tot i li féu

tremolar les ulleres.

Ves si me les trenques! —exclamà en Serrallonga cuitant a

encavallar-se-les millor al nas.

Què vols dir? —preguntà insolentment l’altre, per sentir-lo.

Que te les faré pagar.

Poca-vergonya! Això, faries?… Vaia uns amics!

En Serrallonga es concentrà un instant, somrigué, i, tot d’un plegat,

traient-se l’aparell dels ulls, el donà noblement al meu amic, dient-li

amb la major vehemència:

Té, ximplet, té! Si t’ho has pres en sèrio, fes-ne miques.

I veient que l’Armengol, per tota resposta, li tornava a posar les ulleres

a lloc amb molt d’afecte, se les arrencà, i, exagerant el despreniment de

sa amistat, començà a entossudir-se que les trenqués.

Jo obria un pam d’ulls, em mossegava els llavis, no sabia com aguantar-me

el riure; fins que el plaga de l’Armengol, per acabar, simulant que

anava a rebatre aquells vidres per terra, va aixecar-se, sorprengué en

Serrallonga amb una abraçada, i, tornant-li a estenallar les ulleres al nas,

li repetí la primera pregunta” (pàg. 61-62)

(anècdota de les ulleres)

“—Covards! Qui vulgui re amb mi, que baixi!

Jo! —crida amb veu esquerdada en Serrallonga—; jo, que em vull

menjar el teu fetge![…] (pàg. 66)

No! Per què? –exclama en Serrallonga en veure agitar-se pels

aires aquelles mans i entenent que van per ell-; per què? Pas a la

Guàrdia Civil! Si em vol agafar, que m’agafi! Aquí em té!

No, no, no! –fan mil veus.

Que sí, dic! que sí! Tots ens ho mereixem per gallines!

Sargento, aquí em té: agafi’m! –afegí encara, presentant el pit com

un valent, i empenyent, a son torn, cap a ell, per escurçar la distància

que l’en separava.

D’aquella feta, van anar en Serrallonga a parar a la històrica torre

de la cuitadella.” (pàg. 66-67)

(actuació al Cafè de les Delícies)

A partir de l’anècdota de les ulleres i de l’actuació de Daniel al Cafè de les Delícies podem deduir que Serrallonga es tracta d’un personatge si més no curiós a qui la situació política del moment exacerba els ànims.

Però això no ho és tot, hi ha més actuacions on s’hi reflexa clarament aquesta bogeria:

“—Calla! Vaig fer jo amb un cop de colze i atansant-me més i

més a mirar-los ple de curiositat-. La mania d’en Daniel veig que

creix. D’estudiant, ja sempre parlava d’en Prim. Sabia tota la seva

història pels caps del dits: quin dia va entrar a cossos francs;

quan i per què el van fer capità, i diputat, i senador, i conde de Reus, i

vizconde del Bruc, i marquès dels Castillejos, i grande d’Espanya, etc.

Ara veig que és el seu déu.

Allí hi havia en Prim en totes ses edats, del coronel per damunt: el

Prim de la guerra dels Set anys, el Prim defensor de Reus[…]

Allí, en una paraula, l’expressió més eloqüent i palpable de

fins on havia arribat el fanatisme d’en Daniel Serrallonga pel darrer

gran capità que ha tingut l’Espanya dels nostres temps.” (pàg. 81-82)

“Des d’aquell moment, per a ell vaig ésser el primer

advocat del món, una espècie de Prim de la cúria espanyola. De

més a més dels honoraris que em pagà planyent-se que els hi comprés

tan baixos, em fa fer un present esplèndid; a cada guany obtingut

a borsa, em compareixia amb regals per als nens; si et plau per

força vaig haver de fer-me retratar amb toga i birret, i, de les dues

Grans platinografies que va fer enquadrar en rics marcs, n’envià una

a casa i se n’endugué l’altra a Vilaniu a enriquir l’altar de sos

déus.” (pàg. 126)

Aquí trobem dos fragments que destaquen per les manies i el caràcter apassionat que tenia Serrallonga. El primer coincideix amb l’admiració desmesurada que tenia per Prim, i el segon, aquesta mateixa admiració s’afegeix també a l’advocat.

No ens podem oblidar dels antecedents del protagonista. La seva situació familiar és un punt cabdal en aquesta història: (això ho entendrem millor quan parlem del punt de vista que tenia Giberga sobre Serrallonga, punt 3.2.3)

“—Aquesta és la cosa! -continuà en Giberga fent el desentès-

que, segons sembla, un i altre van anar prou enganyats. Aquella

combinació els va ofuscar talment (diu el meu pare, metge de la

casa, de tota la vida), que van arribar a creure que s’estimaven.

Tant ell com ella, cada un pel seu istil, eren nu parell d’apassionats,

com diríeu vosaltres: ella curteta i romàntica, d’aquelles que es corsecaven contemplant la lluna; ell (ja ho hem dit) prou eixelebrat per a baratar

les comoditats d’una casa acomodada per less aventures d’una guerra

on podia deixar la pell. El cas és que, com que al cap d’un any ja no

s’entenien, cada un va tirar pel seu cantó. L’Engracieta, quan ja tenia

en Daniel, buscant consol a ses penes, les va pegar per l’Església; i,

tant va extremar-ho, que va acabar sent una mística. L’extinent de

miquelets, furiós d’aquest canvi, que li semblava una hipocresia per a

desesperar-lo,va anar a buscar distracció al casino, reprenent costums

antigues de jugador. Llavors la casa es va convertir en un infern,

i l’Engracieta, treballada de tants disgustos, se’n va anar a l’altre món

al parir la segona germana d’en Daniel, una geperudeta que es diu Carolina.”

(pàg. 74)

    1. Caracterització del personatge a través dels diferents protagonistes de la novel·la.

Gràcies a l’opinió i el pensament dels diversos personatges tenim diversos punt de vista sobre el protagonista. Així ho veurem a continuació:

      1. Armengol

D’aquest personatge sabem que és estudiant de Dret, encara que no sabem la seva caracterització física. És un personatge que té molta importància en aquesta novel·la, que a més ens introdueix a Serrallonga en presentar-lo al narrador i en explicar determinats passatges de la seva vida des d’una perspectiva poc reflexiva.

La visió que ofereix de la malaltia de Serrallonga és oposada a la d’altres personatges. Armengol ens transmet un punt de vista humorístic i de fet, ell és l’encarregat de les bromes a què es veu sotmès Serrallonga a l’inici de la novel·la.

Fixem-nos en aquest fragment com es contraposen les actituds del narrador i l’Armengol:

“La música que s’ou sense recolliment i entusiasme amoïna com a qualsevol

altre soroll. L’Armengol, el rialler de l’Armengol, sense treure’s del cap

aquell casament per punt, no feia sinó riure per dins, i , de tant en

tant amb un copet de colze tremolant per la rialla continguda em

comunicava la seva prüija a mi.” (pàg. 105)

      1. El narrador

El narrador és un personatge important en aquesta història ja que el lector va seguint la història de Daniel a través d’ell. Tanmateix, és un personatge gairebé desconegut, i fins i tot anònim, ja que ni tan sols sabem com és diu encara que sabem que és estudiant de Dret.

El narrador és, doncs, un personatge que no es defineix per les seves característiques físiques, sinó per les seves opinions. Puc dir que la seva funció és doble: d’una banda ens transmet la història de Serrallonga i des d’una altra opina sobre el seu cas.

La visió que ofereix el narrador de Serrallonga és una visió sentimental, idealista i humanista, que s’oposa clarament a la visió que té en Giberga. Així, el narrador s’oposarà, durant tota la novel·la, al judici medicocientífic, i intentarà explicar les causes de la bogeria amb altres raons:

“Hi havia moments en què tant de deliri per mi m’arribava a cansar,

a posar frisós com una impertinència. Al cap i a la fi, fer revocar

una sentència tan injusta com aquella no valia cap mèrit: una admiració

tan extremosa em posava, doncs, en ridícul. I aquest ridícul em feia

pujar els colors a la cara, i me l’havia d’empassar velis nolis

per no cometre una crueltat. Però altres estones, amb més serenitat

o menos nervis, veient més clarament les causes originàries

d’aquella admiració… pobre Serrallonga!…, fins m’arribava a commoure.

L’infeliç en tot era així, sempre havia obrat de la mateixa manera:

anant a ulls clucs, sense brúixola ni timoner, envestint o reculant segons

la direcció de les onades que el xuclaven o l’empenyien violentament!” (pàg. 127)

      1. Pròsper Giberga

Aquest personatge només intervé directament en els capítols segon i cinquè.

En la novel·la és presentat com un vilatà que cursava medicina i a qui devia a l’Armengol haver conegut en Daniel Serrallonga. És, a més, fill del metge que tracta a Daniel Serrallonga i conveí seu, això fa que la informació que transmet del protagonista ens arribi des d’una òptica real i per tant, realista.

Ara bé, allò que cal remarcar de Giberga és la condició d’estudiant de medicina perquè això li permet oferir un punt de vista científic sobre el cas de Serrallonga, punt de vista contrari al del narrador. Des del primer moment, les opinions de Giberga són contrastada amb els arguments morals que dóna el narrador.

Vegem-ne un exemple:

“Desenganya’t: no hi ha paritat. Els cas d’en Daniel no és neurastènia pròpiament dita, com pensaven el meu pare i tots els metges antiquats, sinó de vesània hereditària: la du ja de naixença. Sa mare va ser una histèrica, son pare va presentar tals anomalies de raó, que (ja us ho vaig dir), per a mi, va morir boig. ¿Quin podia ser el fruit d’aquest matrimoni? L’atavisme és una causa predisposant indiscutible. L’etiologia de les malalties mentals l’assenyala com una de les infal·libles. Què més? Té una germana epilèptica. La conducta de l’altra, de l’Adela, amb les seves exaltacions eròtiques ¿no és la d’una persona desequilibrada? A ell, a en Daniel, ¿quan l’heu vist conduir-se com un home sa?” (pàg. 104)

Aquest paràgraf és on Giberga presenta definitivament l’herència biològica com una de les causes principals de la bogeria de Daniel.

      1. Les germanes Serrallonga

La descripció física de l’Adela i de Carolina, és feta pel narrador al capítol tercer durant la visita que els fan aprofitant la cacera pels voltants de Vilaniu encara que ja anteriorment, coneixíem alguns detalls amb la descripció, plena de connotacions negatives, que fa en Giberga al capítol segon.

Al principi, la visió que ens dóna la seva germana (Adela) és la d’una persona emprenedora, que ha muntat una industria i que fa de diputat de Madrid.

Aquest paràgraf ho reflexa amb claredat:

“-Vostè el té tractat, el meu germà. Oi, que té un gran cap? Oh!, ell i jo ens entenem molt.[…] Perquè a mi els homes m’agraden així, com ell, tan… tan fets a la seva, que prenen les coses amb calor i que no reculen ni que el món s’enfonsi. No ho sé!, això me’l fa mascle: entenc que tots haurien de ser així. Ell, tot, tot ho agafa amb entusiasme. Ja han vist, vostès, els retratos que ha arribat a reunir del general Prim. Oi que és curiós?[….]
I continua: Té molt de talent, molt! Ja ho veuran, quin paper farà, a Madrid!”

(pàg. 88)

A més, hem de tenir present que l’actuació de les germanes del protagonista, juntament amb la del seu pare li condicionen la vida. Són Adela i Carolina qui empenyen a Daniel al matrimoni, calumnien Salomé i insinuen que aquesta enverina a Daniel. En el procés d’embogiment de Serrallonga, les germanes juguen un paper d’instigadores, de provocadores, com abans ho havien fet amb el pare.

La funció de les germanes és, doncs, de demostrar la incidència que sobre la bogeria de Serrallonga té el comportament humà.

La bogeria: fets històrics

RECULL DE FETS HISTÒRICS A LA NOVEL·LA “LA BOGERIA, per Ramon Requena

Durant la lectura de la novel·la la Bogeria, que té lloc entre (1860-1898) una època molt dura per Espanya marcada per molts canvis polítics i socials com es veu a l’obra. Juntament amb els canvis de comportament que pateixen les classes altes produïts majoritàriament per les èpoques de bonança econòmica i de crisi.

Dins l’obra l’autor parla sobre l’alçament del general Prim (que veurem més a fons), on comenta una època d’uns 6 anys (sexenni democràtic), despres es parla molt poc dels anys de la Restauració, però sí de la caiguda de borsa de 1882, degut a la sobrevaloració de les accions a causa de la febre d’or.

Els fets històrics més remarcats, serien l’alçament de Prim, el seu assassinat juntament amb el període del regnat d’Amadeu I de la I República i els següents anys de Restauració on entraria la 3ª guerra carlina i que culmina amb la crisi del 82 (a l’obra tracta principalment de la part més econòmica de la crisi). També es nombra al general Narvàez.

Fets i personatges històrics (per ordre cronològic)

Ramón María Narváez i Campos: Va ser diputat i va estar presidint el congrés de diputats entre

(1944-1968) i va estar combaten a la I i II Guerra Carlina, també va sufocar la sublevació de Zurbano i va condemnar a Prim.

Al morir el partit que presidia ( Partit Moderat) es va desmembrar i va facilitar el fi de I monarquía parlamentària d’Isabel II.

Narváez, a l’obra, es anomenat la pàg 9 on parlen dels finals del regnat d’Isabel II, de la forta repressió que rebien les forces opositores, fet que va fer augmentar les revoltes juntament amb el descontent social que va acabar amb un alçament.

Recolzats en el militarisme que acabdillava el general Narváez i en el clericalisme

Juan Prim i Prats, va tenir una carrera militar molt important, va participar a la I Guerra Carlista i a la Guerra d’Africa on va mostrar grans dots de comandament (també va participar a campanyes a Turquia, Mèxic, Puerto Rico…).

Després de la revolució del 68, el general Prim pren molta importància a l’àmbit polític, convertint-se en el segon home més important d’Espanya.

Va ser idea seva el fet de anomenar Amadeu I com a successor de la corona castellana.

Prim dins de l’obra és el personatge històric per exel·lència ja que un amic del protagonista (Serrallonga) el considera el seu ídol. És tan important per Serrallonga que a la pàg. 34 i 35 ens descriuen el despatx d’en Serrallonga que està ple de retrats d’en Prim.

Allí hi havia en Prim en totes les edats, de coronel per amunt

Prim està relacionat a diversos fets històrics del llibre com:

Revolució de setembre de 1869, protagonitzat per Prim i Serrano en contra del governs corrupte de Narvàez. Aquest alçament dòna lloc al Sexenni Democràtic,

Una franja d’uns 6 anys formada per:

Govern provisional de Serrano i Prim (1869-1870), que acaba amb la mort de Prim assassinat en un atemptat. Però abans de fer-ho anomena rei d’Espanya a Amadeu I.

Regnat d’Amadeu I (1871-1972) a causa de les protestes i revoltes en contra d’Amadeu juntament amb la III Guerra Carlina (1872), Amadeu abdica.

I República, a causa de l’abdicament d’Amadeu I Espanya es queda sense monarca fet que aprofiten els republicans per a fer la I República. (1873)

Govern de Serrano, després de les fortes protestes en contra de la República, el general Serrano decideix fer un cop d’estat (de Pavia). (1874)

Assassinat de Prim, causat per un atemptat que segons diuen va estar provocat per al compte de Montpensier i al regent Serrano.

Aquests fets històrics, el més important dins de l’obra és l’assassinat de Prim, que és un cop molt dur per Serrallonga un personatge ja molt insegur que acaba trastocat.

Això es troba a les pàgines 52,63…

M’he codejat amb el general Prim: ho sent?… amb el primer home del segle ¡”

I sap que els assesinos mo sols han passat la frontera

També parlen dels Carlins (abans de la III Guerra Carlina) a la pàg 49.

Després de tots aquests fets el llibre ens mostra una mica del dia a dia dels nobles i aristòcrates catalans durant els primers anys de la Restauració (1874-1898).

Durant l’època de la febre d’or la borsa experimenta un creixement del qual se n’aprofita en Serrallonga (personatge vist anteriorment) fins a límits que no pot controlar i quant arriba una crisi borsàtil de 1882 on ell es veu arruïnat i finalment acaba tocat del bolet una mica més tard acaba mort en un manicomi. Des de la pàg 95 a la 97

Durant el període de Borsa ¡ I que va arribar a somiar! ”

Però a arribar el crac, va trobar-se amb els dits apretats com tanta gent ”

Crisi borsàtil de 1882:a causa d’una gran inflació produïda per la bonança d’aquells temps (febre d’or) les accions van anar pujant fins agafar valors que no corresponen als seus valors reals, quant s’en van adonar la gent va començar a vendre les seves accions que va produir una venda massiva (efecte en cadena) motivat també per la por.

Això va fer causa la borsa de valors arruïnant a molta gent, aquesta crisi pren també una importància al llibre com veiem abans.


La bogeria, personatges: l’Armengol

La bogeria, personatges: l’Armengol, per Joan Triquell

  1. INTRODUCCIÓ.

He decidit orientar el meu treball ha la descripció d’aquest personatge per què m’ha donat a pensar sobre la seva forma d’actuar al llarg de la lectura.

El meu treball l’he fet sobre la descripció de l’Armengol i la seva importància o influència en la lectura.

  1. DESCRIPCIÓ DEL PERSONATGE D’ARMENGOL.

No es sap res de la seva caracterització física. L’únic que sabem es que ha estudiat dret [citació pàg 61: “Jo estudiadava dret. L’Armengol era el meu a latere(soci)”]. i més tard obté el títol de doctor en Dret.

La se va funció en la novel·la és introduir el lector en el cas d’en Serrallonga a través del narrador. Explica la vida de Serrallonga amb un to de mofa [citació pàg 65 i 66]. L’utilitza de bufó durant tot el llibre, ridiculitzant-lo i humiliant-lo [citació pàg 75]. El seu punt de vista sobre la malaltia de Daniel Serrallonga no és ni científica (com en el cas de Giberga) ni humanística (com el narrador presenta) sinó que en té una opinió humorística i fins i tot cruel [citació pàg 62].

  1. IMPORTÀNCIA DE L’ARMENGOL EN LA LECTURA.

La funció de l’Armengol és la mateixa que la del narrador: presentar determinats episodis de la vida del prota­gonista, això sí, des d’una perspectiva més aviat poc reflexiva.

L’Armengol exemplifica la manca de reflexió de la societat cap al fenomen de la bogeria. La superficial de l’Armengol que es correspon amb la dominant a la societat i decanta la interpretació de la explicació de la influència del medi exclusivament cap a la responsabilitat social al cas de bogeria d’en Serrallonga.
Fixem-nos que parla l’Armengol. És el darrer paràgraf de la novel·la.

[citació pàg 145]
“…Jo no sé si hi ha lesió, com Giberga suposa, o si no n’hi ha (…) la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos forats de carn viva que en diuen manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen”.

El narrador i el seu amic Armengol que amb matisos importants se separen frontalment de l’amic metge. El narrador busca una dimensió moral en les persones perquè creu que hi ha una part de l’home, la seva raó, que no pot explicar-se ni analitzar-se en temes científics i, en conseqüència, no es pot preveure l’origen i el desenvolupament dels processos mentals. Mentre que l’Armengol exemplifica la manca de reflexió de la societat cap al fenomen de la bogeria

La bogeria: paraules en cursiva

La bogeria: paraules en cursiva, per Marina Useleti

INTRODUCCIÓ

Al llibre La bogeria de Narcís Oller hi podem trobar moltes paraules adaptades al català perquè durant la Renaixença s’utilitzaven freqüentment a la llengua parlada al carrer, però no són correctes en la gramàtica ni en la parla catalana. El meu treball consisteix en oferir una alternativa correcta a les paraules utilitzades d’altres llengües. Les paraules es prenen com influència del castellà per la convivència en el mateix territori i el bilingüisme que això implica. Altres paraules es prenen del francès i l’italià perquè en aquella època hi havia molt contacte amb Europa, ja que es creia que Espanya s’estava quedant endarrerida i els catalans volien apropar-se a Europa i ser com els europeus. Fins i tot, trobem expressions llatines, és a dir, cultismes sense cap adaptació al català que s’utilitzen principalment en l’àmbit religiós.

També hi trobem paraules en català, però mal escrites perquè durant aquella època el català es trobava en una especie d’anarquia gramatical, ja que no hi havia cap norma que digues com s’havia d’escriure i cadascú ho feia com ho creia correcte. Quan Narcís Oller va passa d’escriure del castellà al català era conscient de la situació del català i dels problemes i la dificultat que podia tenir amb el vocabulari català.

A continuació faré un llistat de totes les paraules d’aquest tipus trobades en cursiva al llibre durant la meva lectura amb la seva traducció corresponent o la forma correcta que s’hauria d’utilitzar. He organitzat el treball en parts que corresponen als capítols per facilitar la localització dels mots.

CAPÍTOL I

A la pàgina 31 trobem l’expressió a latere presa de l’italià que s’utilitza per referir-se a una persona de confiança. En aquesta mateixa pàgina trobem la paraula camelo, que segons podem llegir en el propi llibre s’utilitzava molt en la llengua oral del carrer. És una paraula presa del castellà i pot significar estimar, enganyar o seduir.

A la pàgina 32 trobem l’expressió vatualisto, és fruit de la transformació popular de “voto a Cristo” que ha donat lloc a diferents versions com “vatua d’ell” i “voto al món” entre d’altres. Es fa servir com una invocació o una exclamació de sorpresa.

També trobem el mot apretar, tot i que és molt utilitzat és un castellanisme, en català hi ha diversos mots per designar-lo segons el context. “Com un taül, si així li apreta”, en aquest cas el més adequat seria utilitzar el mot collar o estrènyer.

A la pàgina 33 trobem la paraula lentes, un castellanisme, el mot correcte en català és ulleres. També trobem la paraula neo, un diminutiu de neocatòlic que és un tipus d’ideologia política i religiosa molt conservadora. Els quevedos són unes ulleres nasals, se les anomenava així perquè eren les ulleres que duia sempre Quevedo. En català s’anomenen pinçanàs.

A la pàgina 34 s’utilitza incorrectament la paraula vaia que s’escriu vaja, apareix més cops al llibre escrita d’aquestes dues maneres.

A la pàgina 35 trobem el castellanisme en sèrio que en català correcte correspon a de debò o de veres.

A la pàgina 37 trobem els mots enterat i tiros, ambdós són castellanismes. En català correcte s’ha de dir adonar-se o assabentar-se i trets.

El mot clero de la pàgina 38 fa referència al proletariat, una classe baixa de la societat.

A la pàgina 39 trobem cinc molts incorrectes en català. Tots són castellanismes. Per dir retar s’hauria d’utilitzar el mot desafiar, per assassino s’ha de dir assassí, viva correctament és visca, per dir bruto en aquest cas es podria utilitzar el mot bèstia i finalment per dir esbirro es diu algutzir.

A la pàgina 40 trobem els mots basta ya que en català correcte seria ja n’hi ha prou, fuera que en català es diu fora i sargento que es diu sergent.

A la pàgina 41 trobem els mots cipaio que fa referència un soldat indi, també es feia servir de manera despectiva i calabosso que en català es diu calabós.

A la pàgina 42 trobem el mot barricadero, en el llibre s’utilitza com a pseudònim i deriva de barricada. A la pàgina 43 trobem els mots tipo que podria dir-se home i xasco que podria dir-se decepció.

I a la pàgina 44 trobem el mot al menos que en català correcte es diu si més no.

CAPÍTOL II

A la pàgina 48 apareix el mot ominós que es feia servir per designar alguna cosa abominable. També hi apareixen els mots ceguera que correctament es diu ceguesa i caratsos, que es pot dir caram o carall.

A la pàgina 50 trobem els mots tocats que fa referència als que estan malalts, concretament als geperuts i istil, apareix a la frase “cada un pel seu istil”, es podria dir per la seva banda o per la seva manera de ser.

A la pàgina 51 trobem els mots pegar que correctament es diu enganxar, antigues que en aquest cas es podria substituir per passades, al menos que en català es diu si més no, tremendo que correctament s’hauria de dir terrible i tabaco que es diu tabac.

A la pàgina 52 trobem els mots salao, és un castellanisme, en el llibre fa referència a bromista. Atàxia locomatrís correctament es diu atàxia locomotriu, ordinari es pot dir normal o corrent. Vacacions en català correcte es diu vacances, l’expressió armar la marimorena en català podria traduir-se per fer sarau i el mot carinyo per afecte.

A la pàgina 53 trobem el mot empenyant que correctament es diu empentant o donant una empenta i el mot apuros que es diu compromisos.

A la pàgina 54 trobem el mot mònstruo que correctament en català es diu monstre.

I a la pàgina 55 trobem el verb entregant-se, en català correcte no es diu entregar, sinó lliurar.

CAPÍTOL III

A la pàgina 57 trobem el mot vacacions que ja havia sortit abans, correctament es diu vacances, també trobem el mot desfregades que fa referència a barroeres.

A la pàgina 60 apareixen els mots conde que en català es diu comte i grande que es diu gran.

A la pàgina 61 torna a aparèixer el mot tipo que fa referencia a home i també apareix el mot socorro, torna a aparèixer a la pàgina 62, en el text es pot substituir per socors o auxili.

A la pàgina 64 apareixen els mots recibidor, un castellanisme que en català correcte s’ha de dir rebedor i propassat que es pot substituir per passar-se de la ratlla.

A la pàgina 65 trobem els castellanismes luego i làmpara que correctament es diuen després i làmpada respectivament. També trobem el mot crochet que és un mantell fet amb punt de ganxet.

A la pàgina 67 hi apareix el mot circumsició que correctament es diu circumscripció.

A la pàgina 68 trobem els mots retratos que correctament es diu retrat, openions que es diu opinions, ideies que es diu idees, mellor que correctament es diu millor, donya que es diu senyora, fundició que fa referència a fundació i quartos que s’utilitza a la frase “que germà ni quatre quartos”, es fa servir per dir alguna cosa que no és certa.

I a la pàgina 69 trobem l’expressió llatina vanitas vanitatis extreta de la bíblia que vol dir que les coses terrenals són efímeres i poc valuoses. També trobem el mot ademés que correctament es diu a més.

CAPÍTOL IV

A la pàgina 71 trobem el mot caratsos, és una expressió que en català es podria traduir per carall.

A la pàgina 72 trobem els mots estaba escrito agafats directament del castellà que correctament es diria estava escrit i nada que es diu res.

A la pàgina 73 apareix la frase llatina in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti amen, utilitzada a l’església que textualment vol dir en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, en el llibre fa referència a després de casar-se. També hi apareixen els mots diatxos que és una exclamació que es podria substituir per valga’m déu i plan que fa referència a pla o intensió. “També tinc l’intensió de venir-hi jo amb la mare”.

A la pàgina 76 trobem els mots fundició que ja havia sortit anteriorment i correctament es diu fundació, turco que fa referència a un carrer, però correctament es diu turc, condesa que es diu comtessa, empenyo que en aquest cas seria afany, el mot timant que correspon a estafant, i els mots al menos i plan que ja havien sortit anteriorment, correctament es diuen si més no i pla respectivament.

A la pàgina 77 trobem els mots verossímil, correctament es diu versemblant, condesa es diu comtessa i assessinos es diu assassins.

A la pàgina 78 trobem el mot menos “ni més ni menos“, aquesta expressió en català correcte és ni més ni menys o exactament. El mot tableau provinent del francès que fa referència a l’escenificació i al muntatge teatral i el mot entregant-se que correctament seria lliurant-se.

A la pàgina 79 trobem el mot al menos que correctament es diu si més no com hem vist capítols abans.

A la pàgina 80 trobem els mots toro que realment es diu bou, cego que es diu cec, càmara que en aquest context correspon a cambra, tremendo que pot traduir-se pet terrible, però en aquest context hi queda millor molt bo o fantàstic i engatussar que correctament pot dir-se embetumar o guarnir.

CAPÍTOL V

A la pàgina 81 trobem el mot xeripa que podria substituir-se per sort. A la pàgina 82 trobem els mots entregar que correctament es diu lliurar, pax vobis, expressió llatina que s’utilitza a missa, literalment vol dir la pau és amb vosaltres i quarto que en català correcte es diu habitació.

A la pàgina 83 trobem els mots bromuro, correctament es diu bromur i nada que es diu res. A la pàgina 84 trobem els mots codejat que en aquest cas pot utilitzar-se el mot fet “m’he fet amb el general”, sigle que correctament es diu segle, palàcio es diu palau, dever és deure i jaio potser és vell.

A la pàgina 85 trobem els mots melancolia que correctament es diu enyorança, destino que es diu destí i maturrangues que fa referència a les prostitutes.

A la pàgina 86 trobem els mots ser, en català correcte ésser, leve que es diu lleu i bromuros és bromur.

A la pàgina 87 trobem el mot tipo que en aquest cas fa referència a prototip i crisis que correctament es diu crisi. A la pàgina 88 apareixen el mot menos que correspon a menys.

A la pàgina 89 tornem a trobar els mots ditxaratxos i caratsos que es poden substituir per acudits i carall respectivament. A la pàgina 90 hi apareix el mot menos a l’oració “no n’hi havia per a menos” que correctament es diria “no n’hi havia per tant”. Els mots despreciar i enfadars’hi que correctament es diuen rebutjar o repudiar i emprenyar-s’hi respectivament. També apareix l’expressió italiana eccolo que vol dir això mateix o justament això i el mot entreguen que es diu lliuren.

A la pàgina 91 apareixen els mots tipo que fa referència a home i soltava que correctament es diu deixava anar. A la pàgina 92 apareix el mot datos que correctament en català es diu dades i els mots entregaria i entregar-l’hi, ambdós s’han de substituir pel verb lliurar.

CAPÍTOL VI

A la pàgina 94 trobem els mots sabiduria, en català correcte es diu saviesa i demés que correspon a la resta. A la pàgina 96 apareix el mot amartelat que fa referència a enamorat.

A la pàgina 97 trobem l’expressió llatina sui generis que fa referència a una cosa peculiar, fora de lo normal. També hi trobem els mots vamos que es diu anem, vano que es diu ventall, retrato que és retrat i sombrero que és barret.

A la pàgina 98 trobem els mots concluients i enterats que corresponen a concloents i assabentats. També apareix el mot tràgala que fa referència a fer una cosa per obligació. A la pàgina 99 trobem el mot aplausos que correspon a aplaudiments.

A la pàgina 100 tornem a trobar el mot desfregades fent referència a barroeres. A la pàgina 101 trobem els mots afició que pot substituir-se per interès “contemplant amb interès”. També trobem els mots aceres i hermós que corresponen a voreres i bonic o bell respectivament.

CAPÍTOL VII

A la pàgina 103 trobem els mots antesala que correctament es diu avantsala, lentes que es diu ulleres, tipo correspon a home, nanos a fills i quadro es diu quadre. A la

pàgina 104 tornem a trobar els mots retrato i quadro que corresponen a retrat i quadre. A la pàgina 105 trobem el mot Ciutadela que correctament es diu Ciutadella.

A la pàgina 107 trobem els mots papanates que fa referència a algú fàcil d’enganyar, podria substituir-se per innocent, i tornem a trobar el mot fundició, correctament es diu fundació. A la pàgina 108 hi tenim el mot estrago que fa referència a passar un mal moment, correctament es diu estrall.

A la pàgina 109 trobem els mots entera que en català correcte es diu adonar-se’n o assabentar-se’n i gorro que es diu barret. A la pàgina 110 trobem els mots desauci que correctament es diu desnonament i ademés que es diu a més. A la pàgina 111 trobem els mots menos a la frase “lo de menos” que fa referència al menys important i medi que fa referència al mitjà per fer alguna cosa.

CAPÍTOL VIII

A la pàgina 114 trobem l’expressió llatina velis nolis que vol dir tan si vols com si no vols. També trobem els mots menos que en català correcte es diu menys i bursàtil que es diu borsari. A la pàgina 115 trobem l’expressió “ni més ni menos” que correspon a ni més ni menys. A la pàgina 116 apareixen els mots ensajant, correctament és assajant, plan es diu pla i tremendo en aquest context es podria traduir per terrible o gran.

A la pàgina 117 trobem els mots olvideu, correctament es diu oblideu i logra, correctament es diu aconsegueix. A la pàgina 118 trobem els mots duenya que en català es diu propietària, però en el context escau millor el mot digne, de repent que es diu de cop i volta o de sobte, sombra que es diu ombra, amant que podria dir-se enamorat i perjura que fa referència a jurar falsament.

A la pàgina 119 trobem els mots palmàtoria, que és un utensili per aguantar una vela, amparo que es diu emprar, socorro que es diu socors o auxili, serenos que es diu serens, tremendes que podria dir-se terribles i envenenava que es diu enverinava.

A la pàgina 120 trobem els mots atontit que podria dir-se atordit, bolsa que es diu borsa, tonta es diu ximpleta, menos es diu menys, menos mal es pot dir sort, veneno és verí i toro en català es diu bou.

A la pàgina 121 trobem els mots maco que vol dir bonic, sèria s’hauria de dir seriosa i dever es diu deure. A la pàgina 122 trobem els mots Ciutadela que correctament es diu Ciutadella i manicomis que es diu psiquiàtric.

CAPÍTOL IX

A la pàgina 127 tornem a trobar el mot quadro que correctament es diu quadre. A la pàgina 128 apareixen els mots parte fent referència a un informe mèdic, entregat que correctament es diu lliurat, el mot solievantat en aquest cas es podria substituir per aixecat “mig Vilaniu aixecat contra la pobra muller”. I el mot assilo que es diu asil.

A la pàgina 129 trobem el mot viuda que correctament es diu vídua. A la pàgina 132 apareix el mot sereno a la frase “guiada per la llanterna del sereno“, sereno en català es diu serè.

A la pàgina 133 trobem els mots manto que en català es diu mantell o manta i envenenadora que es diu emmetzinadora. A la pàgina 134 apareix en cursiva el mot amic, és correcte en català però l’autor realment fa referència amb aquesta paraula a l’amant.

I a la pàgina 135 surt l’expressió llatina Dies Irae que vol dir dies d’ira i fa referència al cant de l’ofici de difunts.

Quadre dels sons consonàntics del català central

ball_blue Sistema fonològic / / i principals al.lòfons [ ]

Bilabial Labiodental Dental Alveolar Postalveolar Palatal Velar
Oclusiva /    /  / /    /  /
]    [  ]
postalveolar ]    [ postalveolar ] /    /  /
Nasal / ] ] / ] / ]
Vibrant /
Bategant /
Fricativa ] /    [  ] ] /    /  / /    /  / ]
Aproximant ] ] ]
Lateral Aproximant ] / ] / lateral velar ]

ball_blue Distribució

ball_green Oclusives

ball_gray / Oclusiva bilabial sorda
pasball_gray / Oclusiva bilabial sonora
barra, tomba
Precedida de pausa o de consonant nasal

ball_gray / Oclusiva alveolar sorda
Realitzada en català com a oclusiva dental sorda [  ]
temps

ball_gray / Oclusiva alveolar sonora
Realitzada en català com a oclusiva dental sonora [  ]
dama, sonda, caldre
Precedida de pausa, de consonant nasal /  / o lateral /  /

ball_gray ] Africada alveolar sorda
potser

ball_gray ] Africada alveolar sonora
dotze

ball_gray ] Africada postalveolar sorda
fletxa

ball_gray ] Africada postalveolar sonora
metge

ball_gray / Oclusiva velar sorda
camp

ball_gray / Oclusiva velar sonora
gana, enguixar
Precedida de pausa o de consonant nasal

ball_green Nasals

ball_gray / Nasal bilabial sonora
mà, un pasball_gray ] Nasal labiodental sonora
àmfora
Seguida de consonant labiodental

ball_gray ] Nasal dental sonora
un dit
Seguida de consonant dental

ball_gray / Nasal alveolar sonora
nas, un sac
Seguida de consonant alveolar, vocal o pausa

ball_gray ] Nasal palatalitzada sonora
un llamp
Seguida de consonant palatal

ball_gray / Nasal palatal sonora
canya

ball_gray ] Nasal velar sonora
ganga
Seguida de consonant velar

ball_green Vibrants

ball_gray / Vibrant alveolar sonora
ram, barra, enredar
A principio de paraula, en posició interior de paraula entre vocals, en posición interior de paraula precedida de /  /, /  / o /  /

ball_green Bategants

ball_gray / Bategant alveolar sonora
mare
En interior de paraula entre vocals o no precedida de /  /, /  / o /  /

ball_green Fricatives

ball_gray ] Fricativa bilabial sonora
Realitzada en catalpà com a aproximant bilabial sonora [  ]
cava
Apareix en tots els contextos en què no es dóna la consonant oclusiva bilabial sonoraball_gray / Fricativa labiodental sorda
fer

ball_grayfricativa labiodental sonora ] Fricativa labiodental sonora
Present en algunes variants geogràfiques o resultat del contacte de la fricativa labiodental sorda /  / amb una consonant sonora

ball_gray ] Fricativa dental sonora
Realitzada en català com a aproximant dental sonora [  ]
cada
Apareix en tots els contextos en què no es dóna la consonant oclusiva dental sonora

ball_gray / Fricativa alveolar sorda
sí, pas, rossa

ball_gray / Fricativa alveolar sonora
rosa, zero

ball_gray ] Fricativa velar sonora
Realitzada en català com a aproximant velar sonora [  ]
aigua
Apareix en tots els contextos en què no es dóna la consonant oclusiva velar sonora

ball_green Aproximants

ball_gray ] Aproximant alveolar sonora
pare
En posició intervocàlica en funció del major o menor èmfasi en la pronúnciaball_gray ] Aproximant palatal sonora
creiem, noi
Apareix en els diftongs creixents (semiconsonant) i decreixents (semivocal) o en triftongs. Quan és semivocal es pot transcriure com a [ i semivocal ]

ball_gray ] Aproximant velar sonora
Realitzada en català com a aproximant labiovelar sonora [  ]
aigua, cau
Apareix en els diftongs creixents (semiconsonant) i decreixents (semivocal) o en triftongs, Quan és semivocal es pot transcriure com a [ u semivocal ]

ball_green Aproximants laterals

ball_gray ] Lateral dental sonora
alta
Seguida de consonant dentalball_gray / Lateral alveolar sonora
la

ball_gray ] Lateral palatalitzada sonora
el llop
Seguida de consonant palatal

ball_gray / Lateral palatal sonora
llamp

ball_graylateral velar ] Lateral velar sonora
mal
Precedida de vocals centrals o posteriors o seguida de consonant velar

Bibliografia Referències bibliogràfiques

Per a la transcripció del català mitjançant SAMPAconsulteu
http://liceu.uab.es/~joaquim/language_resources/SAMPA_Catalan.html

Quadre vocàlic

Anterior Central Posterior
Tancada / /
Mitjana-tancada / /
vocal neutra ]
Mitjana-oberta e oberta / o oberta /
Oberta /

ball_blue Distribució

ball_grayi ] Anterior tancada
ric, riquesa
En síl.laba accentuada i en síl.laba no accentuada

ball_gray / Anterior mitjana tancada
cec
En síl.laba accentuada

ball_graye oberta / Anterior mitjana oberta
sec
En síl.laba accentuada

ball_gray / Central oberta
sac
En síl.laba accentuada

ball_grayo oberta / Posterior mitjana oberta labialitzada
soc
En síl.laba accentuada

ball_gray / Posterior mitjana tancada labialitzada
sóc
En síl.laba accentuada

ball_gray / Posterior tancada labialitzada
suc, suquet
En síl.laba accentuada i en síl.laba no accentuada

ball_grayvocal neutra ] Mitjana central
casa
En síl.laba no accentuada

Tret de: http://liceu.uab.es/~joaquim/publicacions/IPA_Gifs/IPA_vow_cat.html

Fenòmens de contacte vocàlic

Fenòmens de contacte vocàlic

Els fenòmens de contacte entre dues vocals es produeixen sempre que una paraula acabi en vocal i la següent hi comenci, sense que hi hagi cap mena de pausa entre ambdues. En aquesta situació les vocals en contacte poden sofrir modificacions, tot creant nous enllaços sil·làbics i una nova redistribució sil·làbica entre les paraules afectades. Pensem que el català té una pronúncia molt laxa i, per tant, tendeix a cercar el mínim esforç en la pronunciació, té la tendència a suprimir el hiat sempre que es pugui i a substituir-lo per la diftongació de les dues vocals que es troben en contacte o per elisió, de manera que poden tenir lloc dos fenòmens fonètics diferents, a saber, o bé les dues vocals pertanyents a mots diferents s’agrupen formant una sola síl·laba (sinalefa) o bé deixa de pronunciar-se una de les dues vocals (elisió).

L’ocurrència de sinalefes i elisions depèn en bona mesura del nivell elocutiu emprat: el hiat predomina en un estil acurat i, a l’extrem oposat, l’elisió predomina en un estil descurat; en l’estil col·loquial, en l’endemig, hi predomina la diftongació.

Els fenòmens de contacte vocàlic són aquests:

hiat: seqüència de dues vocals contigües pertanyents a una mateixa paraula però a síl·labes diferents (teatre || real || caos || raó || oboè)

diftong/triftong: seqüència de dues (o tres) vocals contigües pertanyents a una mateixa paraula i formant una única síl·laba (gual || riu || desmai || guaita || pauta)

sinalefa: diftong sintàctic (tu enganyes || destí universal || omple-ho || ferides i úlceres || soci humil)

elisió: manca d’articulació d’una de les dues vocals de paraules diferents que entren en contacte (setze anys || pinta esglésies || ja és aquí || l’escola era lluny || pati esplèndid)

Cal fer la remarca que, en l’àmbit del mot, quan parlem de dues vocals en contacte ens referim a dues vocals ortogràfiques; des d’una perspectiva fonètica, parlem de la combinació d’una vocal amb un gradual, ja que tota síl·laba està constituïda per una única vocal, que en constitueix el nucli. El gradual és una semiconsonant si precedeix el nucli sil·làbic o bé una semivocal si el segueix.